Iván Cabeza és considerat, juntament amb Marc Ciria, un dels experts en les finances del FC Barcelona. Almenys així ho reconeixen els mitjans filolaportistes, que, d’acord amb les instruccions de l’aparell propagandístic que li presta aquesta cobertura incondicional a la junta, els tenen a la seva nòmina a l’hora de consultar els paràmetres i les incidències del club blaugrana en la matèria. La setmana passada, Iván Cabeza va intervenir a la SER (Què t’hi jugues?) deixant una expressió per a la posteritat: “El Barça està pitjor que fa cinc anys, però millor que quan l’actual junta va entrar”.
Si la frase ja presenta tints surrealistes i, a més, resulta endimoniada i perversament complicada, encara va ser pitjor, més lamentable i buida la resta d’una intervenció dedicada a emmascarar la realitat, a evadir les respostes i evitar afrontar fets que són innegables, com justificar que si no han transcendit els resultats de l’exercici 2022-23, és perquè “l’auditor haurà demanat més informació i encara estudien els números”. Una explicació impròpia i ridícula en boca d’un expert com ell, però que es van empassar el responsable del programa i també els seus col·laboradors perquè al nucli mediàtic del laportisme, sobretot en aquest programa concret de la SER, només és un escàndol el Barçagate. O sigui, haver destinat una xifra que no arriba als tres milions d’euros al monitoratge i interacció a les xarxes socials en època de Josep Maria Bartomeu.
En canvi, no ho és que s’hagin volatilitzat 860 milions nets. Aquest és el resultat de les palanques venudes per Joan Laporta a còpia d’amagar un dèficit estructural acumulat en dos anys de gairebé 400 milions, un esquinçament exclusivament atribuïble a l’actual presidència, i, encara més greu, no advertir l’audiència ni els barcelonistes que contra aquest enorme i històric forat, que no té res a veure amb l’herència rebuda, l’actual junta no ha reaccionat ni adoptat les mesures correctores necessàries. Més aviat al contrari, l’obsessió -o la necessitat- de Laporta de continuar gastant en fitxatges els diners que no té és el motiu pel qual LaLiga l’ha obligat a reduir dràsticament la massa salarial, passar la guillotina a les seccions, eliminar els taxis de la Masia o acordar una allau d’acomiadaments i, fins i tot, avalar a la desesperada contra el patrimoni personal per tancar el mercat… Qualsevol cosa abans que reconèixer i afrontar el descens agut dels ingressos des de la seva arribada, bàsicament el principal i autèntic drama d’aquest mandat juntament amb el descontrol de la despesa.
La realitat és palmària. Com és possible que, ingressant 860 milions nets de benefici, Laporta i la seva junta s’hagin vist en l’obligació d’avalar, com l’any passat, perquè no li arriba a fer el fair play financer? Potser tindria sentit si es tractés de fitxatges. El que resulta inexplicable és arriscar garanties personals per inscriure petites renovacions de contracte pendents del curs passat i l’encaix salarial de les cessions -en cap cas traspàs- de dos jugadors de Jorge Mendes, a més d’haver fet fora Ansu Fati, Èric Garcia i Abde a última hora per quadrar els comptes.
Per descomptat tampoc no és creïble, com bé sap Iván Cabeza, que la mateixa junta pugui calcular exactament el seu marge salarial, d’acord amb les pautes de LaLiga, i ningú no sàpiga al Barça els resultats de l’exercici passat, ni tan sols d’una manera aproximada, quan han transcorregut més de dos mesos des del tancament, el 30 de juny passat. És una anomalia que, per descomptat, té a veure amb la morositat i el conte xinès de la venda de Barça Studios de l’any passat, i la controvèrsia causada pels pagaments comptabilitzats de manera falsària en algun racó dels comptes. Una alteració de 60 milions que no s’arregla tan fàcilment, molt menys si, com sembla, es van donar per cobrades davant LaLiga i també, d’alguna manera imaginativa, en els llibres de club. A l’assemblea ordinària de l’any passat, a més, Laporta va informar, a efectes del pressupost per a la temporada 2022-23, d’un ingrés de 200 milions, clau per donar un presumpte benefici d’entre 250 i 300 milions en el càlcul més optimista. Xifres que, igualment, deixaven entreveure unes pèrdues ordinàries aterridores.
Iván Cabeza, en el seu titànic esforç per endolcir l’amarg glop del balanç que encara s’ha de conèixer, també va dir que la victòria a la Supercopa d’Espanya compensava la caiguda a la Champions i l’Europa League. Comentari certament còmic en un dia d’especial inspiració en què va encunyar un dels més grans sense sentits escoltats en aquests temps moderns del rodet mediàtic laportista, aquesta frase per a la posteritat: “El Barça està pitjor que fa cinc anys, però millor que quan l’actual junta va entrar”.
Per començar, l’al·lusió als números de fa cinc anys no se sap si era una forma cautelosa i inconcreta de referir-se al passat amb alguna determinada (mala) intenció. Per descomptat, no cal ser un linx ni tenir un màster en economia per donar una classe magistral i afirmar que, el 2018, el Barça, com qualsevol altre club del món, com qualsevol empresari, qualsevol país o qualsevol família, presentava una fotografia de la seva situació econòmica i financera indubtablement millor que durant la pandèmia, període en què el FC Barcelona va deixar d’ingressar 300 milions segons una auditoria independent realitzada per la LaLiga amb l’autorització expressa del Consell Superior d’Esports.
Pel que fa a la segona part, l’analista també planeja donant voltes per no admetre, com si ho ha fet finalment Víctor Font, que les mètriques són avui pitjors que el març del 2021, quan Laporta es fa càrrec del club, i, si cal ser rigorosos, extraordinàriament pitjors que quan Josep Maria Bartomeu era responsable absolut del tancament dels comptes, el 30 de juny del 2020, encara amb fons propis positius malgrat les pèrdues registrades de 97 milions.
Una altra cosa és el primer balanç signat per Joan Laporta (2020-21), negacionista de l’efecte de la covid, com tot el seu entorn -inclosos els seus palmers econòmics, com Iván Cabeza-, amb una càrrega voluntària, innecessària i temerària afegida de gairebé 200 milions entre amortitzacions i provisions fins a augmentar incomprensiblement les pèrdues a 480 milions. I, així i tot, només fent una ullada als pressupostos de la temporada 2023-23, amb 275 milions de beneficis malgrat els 600 milions nets de les palanques, la radiografia de l’estat econòmic resulta esgarrifosa per l’estancament dels ingressos a un nivell tan greu que, per força, LaLiga ha obligat Laporta a proporcionar la massa salarial i, per tant, a reduir-la.
Tan extrema és la crisi que, malgrat aquests 600 milions extra, sobre un pressupost d’ingressos de 655 milions i una massa salarial de 656 milions -és a dir, d’un milió més de la previsió d’ingressos, Laporta només ha pogut comprar un sol jugador, Oriol Romeu, aquest estiu. Fins que han sobrevingut aquestes estretors, Laporta havia presumit d’haver tornat al mercat amb les operacions de Ferran Torres, Lewandoswki, Raphinha i Koundé, entre altres cracs amb un desemborsament de 240 milions.
A la pretemporada d’enguany, l’exhibició de talonari no ha superat els 3,4 milions pagats al Girona, a més de la cessió de Pablo Torres. El que sí que reconeix Iván Cabeza és que aquestes palanques, que no han estat ni pa per avui, condicionaran extraordinàriament els ingressos a curt, mig i llarg termini. “Estàs millor, però has compromès el teu futur. El repte és com substituiràs aquests ingressos i la propietat que has perdut”, ha conclòs.
O sigui, que després de tot el Barça de Laporta no està tan bé, no ha reduït deute, perd diners a cabals, s’han esgotat les reserves i per allò que de veritat interessa al president, que és donar menjar als seus intermediaris preferits, ja no li serveixen ni les palanques. Però, per continuar a l’elit i l’aparador del laportisme, amb l’enorme publicitat mediàtica que això suposa, cal dissimular i, sobre tot, mirar cap a un altre costat.
