Tot i haver-n’hi tot l’any, acabem de viure la temporada en què es produeixen multitud de concerts, la majoria d’ells de gran format. La música viscuda en directe, ja sigui en petits recintes o en grans pavellons, té una potència comunicativa que no tindrà mai la música enllaunada. La seva capacitat de commoure’ns, la possibilitat de ser transportats, la generació d’emocions i el gaudi que et proporciona la música en viu és difícil de superar per qualsevol altra activitat. Encara que probablement amb estils diferents a cada època, no té edat. Fins i tot poden compartir el mateix espai i delit adolescents amb gent entrada en anys.
Amb tot, si que hi ha algunes barreres. El tecno, per exemple, el practiquen poc els madurs i en els concerts de clàssica, potser pel factor preu, hi predomina la gent que ja tenen canes. El que resulta curiós és la creixent dificultat per accedir a les entrades. Internet, més que facilitar les coses les ha dificultat, i molt. Les allaus el dia que surten a la venda converteixen el que hauria de ser un acte senzill en una odissea en què tota la família o grup d’amics s’ha de posar de matinada davant l’ordinador a veure qui aconsegueix entrar i endur-se el trofeu.
Res d’improvisar per les ganes d’anar a escoltar algú. Resulta impossible. Tot ha de ser programat i previst, a hores d’ara i amb els artistes d’èxit, amb un any d’antelació. També podríem parlar de la inflació de preus i de l’especulació que es genera en el procés de venda i de revenda.
Els darrers temps, l’acte massiu però alhora íntim d’assistir a un concert s’ha anat tornant desagradable a causa de la profusió de mòbils, que es branden durant tota la sessió com si fossin una torxa. La seva lluminositat distreu, i reconec que soc dels que s’indignen, ja que se’m malmet l’experiència quan he de suportar que al meu voltant que, en lloc de viure un moment únic, hi ha qui només té interès a gravar-ho i, potser, reviure-ho amb posterioritat. Més enllà de les molèsties òbvies que provoquen, de la dificultat de visió i de crear un moment irrepetible, indigna un acte que no té sentit, o bé té el d’expressar l’estupidesa del comportament contemporani digitalitzat.
Al meu entendre, no es tracta d’immortalitzar el moment i poder demostrar a posteriori o en el mateix moment que ets allà, sinó de gaudir-ho in situ i, de passada, practicar la regla sagrada de la bona educació respecte als altres.
Els estris mòbils amb càmera, que no tenen ni vint anys de vida, són un dels pitjors invents possibles, ja que han canviat, i no per bé, el nostre comportament i l’accés a la realitat. Fomenten l’impuls malaltís de registrar quasevol esdeveniment, indueixen al comportament cretí a l’espai públic, el triomf de les actituds narcisistes i egocèntriques. Accedir al món a partir del filtre de la pantalla es una patologia dissociativa de la realitat que ja té un nom, la nomofòbia. Un trastorn del comportament que situa l’smartphone al centre de la nostra vida, i ens convertim en uns inútils éssers despullats sense el nostre mòbil. Els moments interessants de viure, els acabem per reemplaçar per la versió artificial de la gravació.
El psicòleg Daniel Kahneman ha escrit sobre l’auge de la nostàlgia que evidencia l’imperatiu fotogràfic, la creixent obsessió pel “record” menystenint el plaer de “l’experiència”. Per això, ha resultat interessant que en els recents concerts de Bob Dylan a Espanya, s’hagi posat estricte i hagi prohibit la possibilitat d’usar mòbils a la sala de concerts. Només a algú de la seva altura artística i de coneguts comportaments de primmirat o rondinaire li ha estat possible aconseguir una mesura tan estricta i, alhora, tan impopular i infreqüent. Mòbils bloquejats dins una bossa impermeable i inaccessible han permès que el públic i el músic es poguessin concentrar en el que és realment important en un acte d’aquests: la música en directe, l’emoció de l’experiència artística.
No consta que en cap d’aquests concerts s’hagi hagut d’atendre a ningú amb atacs d’ansietat per sentir-se durant una estona incomunicat del món exterior o bé que hi hagi hagut quadres psicòtics per sensació d’amputació del que, encara que mecànic, ja és un membre més del nostre cos. Els assistents van gaudir d’un acte únic i autèntic sense canviar-lo per un succedani digitalitzat. Si necessitaven compartir-ho, hi havia gent al voltant amb qui poder parlar.
Tot un luxe.
