El retorn dels jacobins

Quan jo era encara jove i Borrell era ministre d’Hisenda amb González, recordo haver escoltat el terme jacobí, usat com a insult, per referir-se a Josep. Això va passar en un cercle nacionalista català. El nacionalisme no perdonava a Borrell que fos català, o no perdonaven a un català que fos ministre d’Espanya. Alguna cosa ofenia la tribu, i aquesta cosa està en la psicopatologia catalana. Després ha anat succeint el mateix: Miquel Iceta molesta molt al nacionalisme (Lluís Llach l’odia d’una manera tan pueril com irracional). Salvador Illa consta com “un del 155”, i a Meritxell Batet tampoc no el perdonen. És curiós que, a Catalunya, sigui el PSOE molt més que el PP el partit a què es responsabilitza del 155.

Avui veig com la paraula jacobí reapareix, possiblement per la necessitat de repensar l’estat davant del possible pacte amb els petits partits independentistes catalans i bascos. Tot i que les paradoxes que es presenten podrien resoldre’s amb una nova llei electoral (que ja aniria sent hora), és lògic que més d’un pensi a recuperar un estat centralitzat i més fort.

L’estat de les autonomies espanyol és més semblant a un estat federal que a un autonòmic, i moltes vegades l’asimetria entre autonomies és massa flagrant: el fet que algunes autonomies s’autoreconeguin com a “nacionalitats històriques” (i d’altres com a simples províncies descentralitzades, o una cosa així) els permet legislar fins i tot en oposició a l’estat, amb el consegüent ball de denúncies i recursos davant del Tribunal Constitucional. Un tribunal que es troba amb una Constitució potser massa ambigua i interpretable.

I tot això sense oblidar les veritables molèsties al ciutadà que ocasiona la pròpia atomització de l’administració, més enllà d’aquestes nacionalitats històriques: si sou valencià i esteu de vacances a l’Aragó, descobrireu que la vostra targeta sanitària no us permet ser atès en un ambulatori aragonès. I això només és un exemple: després hi ha els impostos autonòmics, dispars i capritxosos, o aquesta Agència tributària Catalana que sembla competir amb la Hisenda espanyola, per més grotesc que això resulti.

Després de passar uns dies a França (en el que s’anomena allà el “Pays Catalan“, en referència al passat premodern) he tornat a percebre com allà allò local (aquesta catalanitat als Departaments de l’Aude i dels Pirineus Orientals) està folkloritzat sense pestanyejar i sense complexos. I sense problemes. La bandera francesa és present a tot arreu, i encara que també es poden observar banderes quadribarrades de tant en tant, no estan en igualtat de rang. A França ningú no vol independitzar-se d’un estat competent i seriós que, tot i tots els seus problemes, garanteix una sèrie molt extensa de drets, absolutament igualitaris: recordin quins són -i no per casualitat- els tres valors republicans que es manifesten a totes les institucions públiques: Liberté, égalité, fraternité.

Tant és així que, quan a Nova Caledònia es va dur a terme un referèndum per a la independència (negociat a petició dels independentistes caledonians), el resultat va ser aclaparadorament favorable a continuar pertanyent a França. Aquest sentiment de pertinença aproblemàtic no sorgeix per art de màgia ni és degut a la propaganda, ni als èxits futbolístics. Sorgeix de la solvència de l’estat, i que sigui igual un ciutadà caledonià que un de París, de Perpinyà, de Pau o de Calais.

El jacobinisme ens pot ajudar a repensar l’organització administrativa d’Espanya sobre la base d’un estat igualitari i democràtic, edificat sobre els pilars republicans. Per repensar l’estat en termes jacobins cal complir  moltes premisses, entre les quals hi ha la necessitat imperiosa de superar l’alè franquista que desprenen els líders del Partit Popular. Espanya necessita unes dretes que superin els seus complexos nostàlgics: oposar-se al trasllat de les restes del dictador i a la liquidació de la Vall dels Caiguts és deplorable. Una dreta desvinculada del franquisme seria de gran ajuda.

En aquest sentit, tant la monarquia com les “nacionalitats històriques” (tots dos fenòmens deguts a un passat feudal o anterior a la modernitat) han de ser qüestionats des dels principis republicans.