Per si no hi hagués prou penitència amb els rigors que imposa la canícula, la premsa adverteix que s’acosta un altre apocalipsi espanyol. Un apocalipsi suplementari a la nostra desgraciada història. Els mitjans de comunicació més recalcitrants parlen d’un possible govern futur segrestat per un pròfug de la justícia, d’un xantatge, d’un desastre, la calamitat imaginable més gran: la destrucció d’Espanya.
D’altra banda, els mitjans catalans (parlo de TV3) expliquen que Armengol ha sortit escollida per al seu càrrec amb els vots d’ERC i Junts, per aquest ordre, obviant el 90% dels restants vots que han portat Francina Armengol a presidir el Congrés. Fa molt de temps que va desaparèixer el periodisme i només veig propagandistes, o pobres treballadors que pretenen agradar a l’amo per mantenir-se a la superfície.
Un youtuber va trigar pocs minuts a descriure Armengol com a “molt més nacionalista que socialista”, encara que no em consta l’existència d’un nacionalisme balear per enlloc.
Que els partits de l’esquerra pactin per formar govern és legítim, de la mateixa manera que ho és que pactin amb partits molt a la dreta i que, en realitat, són molt més propers al PP que al PSOE sumat a Sumar: em refereixo a Junts i al PNB. Aquests pactes només posen en evidència la impotència de Feijóo. Que ningú s’oblidi que es tracta de dos partits molt de dretes: per favor, que els mitjans deixin de parlar de coalició “progressista”. I recordeu que l’alcaldessa de Ripoll (Aliança Catalana, escissió de Junts) es declara propera a Vox, partit del qual només el separa alguna qüestió (la bandereta, és clar).
Suposo que el principal indici de la calamitat és a la presència del senyor Puigdemont en aquest circ. Puigdemont només aporta set diputats i ha perdut un munt de votants. Tot i així, no m’agradaria haver de negociar res amb aquest senyor, el sentit de la realitat del qual és dubtós, l’actitud del qual és quixotesca i entossudida. Però, alhora, no es pot oblidar que el senyor Puigdemont té com a primer objectiu el senyor Puigdemont. I m’explico: cada vegada més absent i més prescindible, el seu interès més gran és recuperar una mica de protagonisme i resoldre el seu problema. Negociar amb aquest home és negociar amb algú que, en primera -i única- instància, pregunta: Què hi ha d’allò meu? Una dada: Puigdemont s’ha erigit en negociador exclusiu del partit. Suposo que per poder negociar allò que és seu sense testimonis.
Incomprensiblement, els mitjans de la dreta nacional nomenen Puigdemont a cada moment i el seu nom apareix a les portades de l’ABC, de La Razón i d’El Mundo. Incomprensiblement també, l’aparició de Puigdemont com a verge resplendent sobre un ametller ha provocat l’oblit d’ETA, allò que tant horroritzava el periodisme ultramuntà fins fa quatre dies. Tenen un nou dimoni. I per fi, també resulta sorprenent (però no incomprensible) que a TV3 no s’esmenti el senyor de Waterloo. Es pot inferir que la instrucció oficial al canal públic és parlar de Junqueras i Aragonès, i defugir el pròfug. (En comptes de Puigdemont, TV3 presenta la senyora Míriam Nogueras, de verb curt i mirada estràbica, erràtica, que no acaba de comprendre com ha arribat fins aquí).
Espanya ha resistit fenòmens i personatges molt pitjors que Puigdemont i aquí està, més o menys saludable i raonablement sencera. Va superar el carlisme i els infinits cops d’estat del XIX, va superar una guerra civil i la dictadura de Franco, se les va tenir amb ETA i la va derrotar: qui és Puigdemont al costat dels mals que ha hagut de suportar el país? Una Espanya que reflecteixi la diversitat a les seves institucions no és la fi d’Espanya. I recordin que som a la Unió Europea, que posa els límits.
Els confessaré que estic cada cop més a prop del jacobinisme, i que crec en la necessitat d’un estat per sobre de les nacions, d’un patriotisme constitucional. Però això no m’impedeix d’acceptar la pluralitat, perquè la pluralitat és la realitat. De la mateixa manera que Espanya va ser capaç de derrotar ETA i d’arrossegar els seus seguidors cap a la democràcia i al sentit d’estat, molt més capaç serà de convèncer els separatistes catalans que només hi ha una realitat (encara que moltes veritats) i que aquesta es troba al Congrés.
