La manipulació i l’ús pervers, malvat i cruel d’un futbolista com Neymar a les mans de Joan Laporta representa el paradigma de la seva veritable actitud en aquest entorn del Barça que, des de fa molts anys, segurament massa, s’ha convertit en el seu modus vivendi i la plataforma idònia des d’on exercir el seu insaciable poder a favor exclusivament dels seus interessos i dels que han anat formant part del seu cercle més estret de vividors, aprofitats, rèmores, personal variat i necessari –certament no sempre qualificat, per desgràcia per al Barça- per a la maldestra execució de les seves malifetes. També a favor d’una selecta nòmina de protectors, alts càrrecs i personatges influents en l’àmbit de la política, les finances, el periodisme, les xarxes socials, l’aparell de justícia i aquest univers que modernament es coneix com les clavegueres de l’Estat, de Catalunya i, fins i tot, de la mateixa policia, nacional i catalana.
La veritable història del pas de Neymar pel Barça continua oculta sota un relat, el que més li ha convingut al laportisme, que ha assenyalat Sandro Rosell com el gran culpable de fitxar-lo a un cost interplanetari i Josep Maria Bartomeu com l’altre president també culpable, fins i tot més que el seu predecessor, d’arruïnar el club per vendre’l. Així i tot, deixant un benefici milionari de 175 milions, aquesta història ha quedat instal·lada i enganxada a la consciència col·lectiva del barcelonisme, tot i que continua sent una faula delirant i fantasiosa que finalment s’ha acabat imposant sobre una realitat que passa exclusivament pel paper destructor i cínic de Laporta a la rebotiga d’una operació d’assetjament i enderrocament amb la finalitat d’impedir l’èxit esportiu de Neymar al FC Barcelona.
L’insòlit de l’últim episodi de Neymar relacionat amb el Barça radica en el fet que, malgrat tots els esforços de Laporta per arruïnar-li la seva història al Camp Nou, no ha dubtat a intentar recuperar-lo per tornar-lo a vestir de blaugrana contra el criteri i la voluntat de l’entrenador, Xavi Hernandez, el rebuig dels mateixos socis que havia posat en contra del davanter brasiler i la impossibilitat derivada de la demostrada precarietat econòmica i financera.
No obstant això, l’estímul en forma de prima fàcil i multimilionària ofert pel PSG a qui se’l pogués treure de sobre als 31 anys i un salari no inferior als 80 milions, continua sent irrebutjable i hipnòtic per a un dels millors amics-socis de Laporta, l’agent israelià Pini Zahavi, que ja va ser el personatge clau de la fugida de Neymar a París en una operació que li va deixar un botí net de 10 milions per aclarir el camí. Eren temps en què Joan Laporta, ociós i sense cap càrrec directiu al Barça, solia fer negocis amb Pini Zahavi, el mateix que fa un any va facilitar la fugida, no menys sonada, de Robert Lewandowski, acompanyada d’un benefici prou productiu per al Bayern i una comissió estimada en 10 milions per als seus hàbils serveis com a agent.
De fet, ni Laporta ni Zahavi donen per impossible que, d’una manera o altra, ara o d’aquí a una temporada, aquesta generosa recompensa qatariana acabi a la butxaca del facilitador israelià, també amic per a tot d’Alejandro Echevarria, excunyat de Laporta i tan fidel com eficient i infatigable aconseguidor del president blaugrana en matèria de seguretat i operacions de futbolistes, especialment les més impossibles com en aquest cas el retorn de Neymar. S’especula, fins i tot, que la venda del jugador del PSG a l’Al-Hilal d’Aràbia Saudita podria ser una operació pont per a la carambola que portés de tornada Neymar en el futur.
Res no és impossible dins aquesta mena de triangle blaugrana de les Bermudes (Laporta, Zahavi i Echevarria), on apareixen i desapareixen els transatlàntics que siguin necessaris sempre que transportin algun tresor als seus cellers.
Tot va començar quan Sandro Rosell li va pispar Neymar a Florentino Pérez davant els seus propis nassos i el president blanc, iracund, venjatiu i humiliat, va trobar a l’entorn laportista -i viceversa- la col·laboració necessària per poder asseure Rosell i Bartomeu davant els tribunals, bàsicament acusats d’haver fitxat el segon millor jugador del món en aquell moment darrere de Leo Messi, futbolista clau en la decisió de Neymar d’escollir el Camp Nou per jugar al seu costat i de rebutjar, contra el consell del seu pare i representant, una millor oferta madridista.
Des de la Llotja del Bernabéu, font d’un poder inimaginable, el soci del Barça Jordi Casas, dirigit per un advocat de plena confiança de Laporta, Xavier Albert Canal, va fer possible obrir les portes de l’Audiència Nacional a dues querelles completament infundades, i temeràries, sota diferents acusacions criminals contra Rosell i Bartomeu que, per dues vegades, van poder demostrar la seva absoluta innocència encara que el club, com a imputat, no va poder escapar del tot a l’espantós i virulent setge judicial orquestrat des de l’Advocacia i la Fiscalia de l’Estat en contra de la institució.
Per recomanació dels assessors legals i a favor dels interessos econòmics del club, el Barça va haver d’admetre un delicte fiscal menor i mínim malgrat que Hisenda havia validat i certificat la liquidació del traspàs al seu dia. Va ser l’últim cartutx d’un assetjament mai vist als alts tribunals i el primer cas en la història de la judicatura en què no és Hisenda la que detecta el presumpte delicte fiscal sinó la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat pel seu compte.
No cal recordar que, fallida aquesta estratègia, Sandro Rosell va ser empresonat preventivament dos anys per una magistrada de l’Audiència Nacional a l’empara i l’excusa d’una comissió rogatòria d’un tribunal dels EUA basada en la investigació i posterior denúncia de l’FBI per les actuacions sospitoses de suborn de Mediapro (divisió americana) a federacions de Centreamèrica i Sudamèrica per aconseguir drets de televisió en exclusiva. En paral·lel, anys més tard, mentre Rosell va ser declarat completament innocent, un dels fundadors de Mediapro va ser condemnat, com la mateixa societat, per subornar directius de la FIFA.
El laportisme, que va ser contundentment derrotat en les eleccions del 2015 per l’efecte demolidor del Triplet conquistat per la millor davantera de tots els temps -Suárez, Messi i Neymar- va tenir clar que l’única manera d’evitar la continuïtat de l’època més brillant de la història del Barça era trencar aquell trident atacant la seva baula més jove i prometedora, Neymar, per terra, mar i aire, com així va ser des de tots els estaments -judicial, mediàtic i esportiu- consumant-se a través de Pini Zahavi i dels seus poderosos amics catalans i barcelonistes l’adeu de Neymar mitjançant el pagament d’una clàusula de 222 milions amb els diners qatarians.
La resta de la història és de sobres coneguda: la premsa va exigir i va pressionar per cremar aquests diners en fitxatges com els de Philippe Coutinho i Ousmane Dembéle i, més tard, d’Antoine Griezmann, els quals van ser igualment qüestionats, perseguits i assetjats per la mateixa premsa que li havia amargat la vida a Neymar, certament amb eficiència. Al final, el benefici deixat per Neymar, de 175 milions nets -per al periodisme laportista una operació “ruïnosa”- va acabar al compte corrent de Messi, que va ser blindat per Bartomeu davant el perill evident que el mateix entorn tòxic laportista també produís el mateix efecte en l’estrella argentina.
No deixa de cridar l’atenció que finalment Messi també reclamés, via burofax, donar el cop de porta del segle en un intent de fuga que Bartomeu va poder avortar, obligant-lo a complir el seu contracte, i que al cap de pocs mesos Leo fos la millor carta electoral de Laporta en la seva tornada triomfal a la presidència. Però, el que és veritablement fantasmagòric, encara que coherent amb la frivolitat i la sòrdida passió de Laporta per les operacions en la indústria del futbol -pels diners, en definitiva- va ser que fes fora Messi tot just uns mesos més tard, que intentés recuperar-lo ridículament aquest estiu i que, de sobte, sentís l’impuls de recuperar Neymar la setmana passada -gairebé ho aconsegueix- el súmmum del cinisme, el desvergonyiment i el surrealisme.
