La nit del 23J, amb els resultats escrutats, la clau per a formar govern va quedar en mans de Carles Puigdemont. L’expresident de la Generalitat de Catalunya, que va fugir perquè la institució mateixa no fos declarada reu, des del camp de batalla de Waterloo, podria abstenir-se i secundar amb això el retorn del Partit Popular al poder o votar a favor que Pedro Sánchez continuï com a president del govern d’Espanya.
La nit del 23J es va fer evident que JxCat decidiria la votació, en considerar que si als escons del PSOE (122) se sumessin als de Sumar (31), ERC (7), EH-Bildu (6), EAJ-PNB (5) i BNG (1), faltarien quatre escons per a la majoria absoluta de 176.
Alberto Núñez Feijóo, per la seva part, va reclamar que tenia la primera posició, però la veritat és que aquests 8,9 milions de vots que, a primera vista, superen els 7,8 milions de vots del PSOE, queden en minoria si es comparen per blocs: el PSOE, amb Sumar, ERC, EH-Bildu, EAJ-PNB i BNG, totalitza 11.999.330 vots contra els 11.292.066 del PP, VOX, Coalició Canària i UPN. Del total de vots vàlidament emesos: 50,23% contra 47,27%. Si agreguem els 392.634 vots de Junts, la distància s’estira a 51,03% contra 46,50%.
El 23J tots els pronòstics auguraven l’avassallament de la dreta liderada pel PP i VOX, però el 70,4% de participació va deixar en foc d’encenalls totes les prediccions. Va guanyar la democràcia. Va guanyar l’Espanya diversa liderada per Pedro Sánchez i va deixar a un costat a aquesta altra que viu ancorada en les clavegueres del franquisme. Va guanyar l’Espanya que confia en el diàleg, en l’escolta atenta de les diferències, que redobla esforços per a establir acords i va perdre aquella que potser tornaria a l’ús del garrot vil com a mètode per a imposar les seves idees. En resum, va guanyar aquesta Espanya que entén en què consisteix la política.
De manera que si a ERC li han entrat els dubtes i Carles Puigdemont fa comptes de com aprofitar aquesta conjuntura, el sol dilema d’abstenir-se és una estratègia que ni el més catalanista entendria perquè significaria estendre una catifa vermella a Alberto Núñez Feijóo i els seus. Es tractaria més que d’una mesquinesa, d’un harakiri polític, perquè amb un Puigdemont sense immunitat parlamentària i amb l’extradició oberta, tindria al PP i a VOX fregant-se les mans davant el favorable escenari per a processar-lo i condemnar-lo.
La Catalunya independentista té la paraula: al seu davant té l’Espanya del diàleg o l’Espanya del garrot vil. Seva és la voluntat de valorar quant val el seu cap.
