“Mantenir la posició” i “No surrender”

Carles Puigdemont i el sector “intransigent” que domina Junts x Catalunya (JxCat), sigui dit amb tots els respectes, són com són. Que no s’hi escarrassin Jaume Asens i, molt menys encara, Pedro Sánchez: no aconseguiran que els hereus del pujolisme votin “sí” a un govern presidit pel líder socialista, per més que compti amb el suport parlamentari de Sumar, ERC, Bildu, PNB i BNG.

L’objectiu prioritari de JxCat, més enllà de la retòrica de l’amnistia i del reconeixement del dret a l’autodeterminació, és la reconquesta de la primacia en l’espai independentista, que li ha arrabassat ERC, i la recuperació del Govern de la Generalitat (i TV3) en les eleccions autonòmiques del 2025. Per assolir aquesta fita, els hereus del pujolisme necessiten desmarcar-se de manera cridanera i permanent del partit d’Oriol Junqueras i treure pit.

Per JxCat, anar a Madrid només té sentit per continuar erosionant ERC i els socialistes, que acaben de guanyar amb contundència les eleccions del 23-J a Catalunya. Això sí, els de Puigdemont negociaran amb el PSOE els vots prestats que els hi falten per poder tenir grup parlamentari propi i, a canvi, donaran suport a la candidatura de Meritxell Batet com a presidenta del Congrés dels Diputats.

Per fer aquesta tasca d’erosió, a JxCat li és imprescindible tenir grup parlamentari propi. No només pels avantatges econòmics i logístics que això suposa. És la manera com Míriam Nogueras pugui tenir visibilització mediàtica. En el grup mixt, que és on hauria d’estar JxCat, pel nombre d’escons i vots obtinguts el 23-J, quedaria diluïda i això no li seria possible.

Però, a banda del pacte que faci amb el bloc progressista per a la constitució de la Mesa del Congrés dels Diputats, no és previsible que JxCat vagi més enllà. Faran, ben segur, reunions públiques i privades amb emissaris del PSOE, del PP, d’ERC, de Sumar, del PNB… per temptejar possibles acords, però, al capdavall, Carles Puigdemont no es casarà amb ningú: no hi té cap interès objectiu.

 Els problemes de Carles Puigdemont no són la governabilitat d’Espanya ni aturar el pas a un hipotètic govern PP-Vox. Els seus problemes són el benestar de la seva família, no poder moure’s de Bèlgica, la pressió del jutge Pablo Llarena, la pròxima sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), la seva   candidatura a les eleccions al Parlament europeu de l’any vinent, les investigacions de la Comissió Europea sobre la trama russa del procés i el futur judicial del seu advocat de capçalera, Gonzalo Boye, acusat de col·laborar en  una operació de blanqueig de diners del narcotraficant Sito Miñanco.

De tot aquest pack d’angoixes vitals que graviten sobre el cap de l’expresident de la Generalitat, només n’hi ha una que Pedro Sánchez tingui al seu abast resoldre: el benestar econòmic de la seva dona i de les seves dues filles. Només cal que la Diputació de Barcelona, governada pel PSC, renovi el contracte de la tertúlia en anglès que fa setmanalment Marcela Topor a la televisió de l’ens provincial.

La resta de dossiers estan en mans de la justícia, espanyola i europea, i aquí Pedro Sánchez sap que no hi pot incidir. Òbviament, pot activar un indult –com va fer amb els dirigents de l’1-O empresonats-, però això implica que, prèviament, Carles Puigdemont ha de comparèixer, per iniciativa pròpia o via extradició,  davant la justícia espanyola, ser sotmès a judici i condemnat en sentència. Però estem parlant d’un horitzó a llarg termini que vol dir, d’entrada, presó i que vindrà precedit per la possible repetició de les eleccions espanyoles, a finals d’any, i de les europees de l’any vinent.

Hi ha dos conceptes fonamentals que defineixen l’estratègia de l’expresident de la Generalitat i de la seva formació, JxCat: “Mantenir la posició” i “No surrender”. Pactar amb el PSOE i votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez és una esmena a la totalitat a aquests preceptes fundacionals i deixarien Carles Puigdemont com un “botifler”, a ulls de la parròquia independentista més hiperventilada que li dona suport a les xarxes i a les urnes.

L’única esperança de Pedro Sánchez és que la disjuntiva que té JxCat sobre la taula –fer-lo president o precipitar unes noves eleccions- faci esclatar les tensions que, des de la seva fundació, hi ha latents en aquest partit, entre els sectors “intransigent” i “pragmàtic”. Fins ara, s’han imposat els “intransigents”, encapçalats per Carles Puigdemont i Laura Borràs, però la seva gestió  ha estat ruïnosa: en l’actualitat, el poder institucional de JxCat, per manca de traça negociadora, ha quedat reduït a la Diputació de Girona (compartida amb ERC) i a l’Ajuntament de Sant Cugat.

No és descartable que el sector “pragmàtic” de JxCat, que lidera Jaume Giró, decideixi plantar batalla per intentar aconseguir el control del partit i reorientar, en sentit positiu, les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez, tal com hauria fet l’antiga CiU i reclamen les forces vives de l’empresariat català. Però Carles Puigdemont, tot i que no ocupa cap càrrec orgànic en la direcció del partit, vol dirigir i controlar personalment el tempo i el contingut de les converses que pugui haver-hi i és molt difícil que es deixi prendre aquesta oportunitat  de situar-se en el focus mediàtic. La seva ànsia de protagonisme és infinita i ara, de Waterloo estant, pot assadollar-la… mentre espera les resolucions judicials que han de marcar el seu futur i, en conseqüència, el de la seva família.

JxCat necessita arribar a les pròximes eleccions autonòmiques sense cap hipoteca política que pugui donar peu a la concreció de la “quarta llista” que promou l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). I si pot ser amb un Govern PP-Vox a Madrid, resultat de la repetició de les eleccions generals espanyoles, millor que millor.