La Història ens mostra que quan la diplomàcia d’un país es proposa assolir acords amb altres països, es fan servir dos elements: el poder de l’economia o dels exèrcits i la persuasió a través del raonament per intentar entendre les posicions de l’altre i intentant ajustar els interessos dels uns i dels altres. L’objectiu assenyat és que el final tots guanyin raonablement i ningú perdi de manera insuportable. La diplomàcia, basada en el desplegament de l’art de la persuasió, ajuda a crear un món més cooperatiu i harmoniós. Durant segles i fins fa poc les potències europees van preferir pressionar amb el seu poder econòmic i militar els països més petits i febles. Era senzill i eficaç, però aquesta estratègia està arribant al final.
Una característica de la civilització occidental és l’art de raonar. Molts opinem que quan els arguments són bons i convincents, gairebé sempre acaben triomfant. Lamentablement, la Rússia de Putin i els Estats Units de Donald Trump, semblen al·lèrgics al raonament, imposar solucions contra vent i marea és el seu estendard. Tinc la impressió que els que es resisteixen a fer servir la raó, ho fan per por que es converteixi en una espasa de doble tall, ja que si el contrari desplega millors arguments, la debilitat s’instal·la al nostre costat. Crec sincerament que hem de refinar l’art d’escoltar i ajustar els nostres acords per raonament i persuasió amb l’objectiu de crear un ambient harmoniós i cooperatiu a nivell global.
En aquest sentit i almenys en teoria, Europa i els països occidentals avançats haurien de ser els millors practicants de la diplomàcia persuasiva, intentant assolir compromisos diplomàtics respectuosos en què tots surtin guanyant i deixant en un segon pla la intimidació econòmica i militar. Hi va haver un temps en què la diplomàcia no es considerava necessària ja que el poder era suficient. Des de l’imperi romà als Estats Units la diplomàcia era percebuda com una pèrdua de temps i prestigi i fins i tot un signe de feblesa. La intimidació és fàcil quan s’és aclaparadorament poderós. Tot i això, la multilateralitat, les facilitats tecnològiques per poder debatre i arribar a acords i el fet que ja no existeix cap país totalment sobirà, mostra clarament que la dominació d’un sol país no té cap possibilitat avui dia.
Si Occident, especialment els Estats Units i la UE, recuperessin les virtuts de la bona diplomàcia persuasiva i el multilateralisme, encara podrien conservar una influència significativa al món. Soc dels convençuts, que avui dia les millors armes que podem desplegar a institucions multilaterals són la raó, la lògica i la cordialitat.
Si veritablement aspirem al segle XXI a una Europa forta, independent i influent davant el domini aclaparador dels Estats Units i Àsia, els països de la UE haurien de fomentar més la diplomàcia de la persuasió i el multilateralisme. Recordem que la diplomàcia es va inventar per parlar amb els enemics, no amb els amics. Els amics no necessiten canals diplomàtics per parlar i arribar a acords entre ells. Potser és un somni, però crec que la UE hauria de prendre la iniciativa a l’hora d’establir relacions equitatives i mútuament beneficioses entre els organismes multilaterals i molt especialment els asiàtics, demostrant que les societats orientals i occidentals puguin cooperar a tots els nivells. Estem parlant de multilateralisme que és l’essència de la UE actual i de moment l’organització multilateral més reeixida del món. Les institucions multilaterals constitueixen la millor plataforma per escoltar i entendre els punts de vista del món. Es l’únic fòrum on els 193 països sobirans existents poden parlar lliurement. I és on Occident es pot assabentar millor del que pensa el 88% de la població mundial.
I posats a demanar, no seria el moment que la UE rejovenís i transformés l’Assemblea General de l’ONU en un veritable “Parlament de l’Home”? Quina millor manera de fer-ho que assegurar una representació més equitativa, eficient, transparent i que fomenti la confiança i el compromís? Francament no veig cap altre camí per poder assolir el desenvolupament sostenible, afrontar el canvi climàtic i la prevenció i solució dels conflictes actuals.
