El 5 de juliol passat, quan Carles Puigdemont compareixia davant la premsa per queixar-se de la sentència del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE), poc podia imaginar que la venerable senyora que hi havia al seu costat, que havia fugit amb ell a Waterloo i a la qual havia nomenat consellera d’Educació pel seu indestructible independentisme, Clara Ponsatí, li preparava un parany. “Avui és un dia difícil. Primer, perquè la situació personal dels meus companys d’exili és avui una mica més complicada que ahir. Però sobretot perquè si la sentència és manté en segona instància i el Tribunal de Justícia de la UE, els drets polítics de tothom estaran molt menys protegits a Europa davant dels abusos dels Estats autoritaris”, va començar a recitar Clara Ponsatí, que va voler dir-hi la seva al faristol que compartia amb l’expresident. Puigdemont va planificar l’acte amb tots els ets i uts: s’hi van desplaçar representants de l’ANC, Òmnium Cultural, AMI, la Intersindical, la Cambra de Comerç de Barcelona, JxCat, ERC, CUP, la presidenta del Parlament, Anna Erra, i la consellera d’Exteriors, Meritxell Serret.
Però l’acte va acabar sent una autèntica bomba a l’independentisme no per les presències, sinó per les essències. Amb la intervenció de Ponsatí, acabava de produir-se una autèntica revolució en la granja. Napoleó, el cap de la granja, mirava incrèdul a Ponsatí, la nova Snowball (Bola de Neu) a mesura que aquesta reproduïa un discurs que no havia passat per la seva taula. Si George Orwell hagués estat Nostradamus, la seva obra Rebel·lió a la granja s’hauria assimilat sense cap gènere de dubtes amb la situació dels independentistes refugiats a Bèlgica. Orwell es mereix que el glorifiquin com un autèntic profeta: tant les circumstàncies personals dels protagonistes de Rebel·lió a la granja com els seus noms casen a la perfecció amb les batalles que s’estan dirimint actualment a les files de l’independentisme extrem que s’ha incrustat al Parlament Europeu. Al llibre, Napoleó obliga Snowball a allunyar-se; a Brussel·les, és Puigdemont qui bandeja Ponsatí de les fotos oficials… i del nucli de poder.
“Això d’avui és un final d’etapa que hauria de fer rectificar com hem gestionat les expectatives polítiques i les estratègies posteriors al 2017. Ni el Govern autonomista de la Generalitat, ni els pactes amb el PSOE poden oferir res a la ciutadania que no sigui la rendició i la renúncia a la catalanitat. Però l’especulació recurrent que les sentències europees durien al retorn del president Puigdemont tampoc ha obert camí cap a la victòria. Aquesta constant fugida d’estudi s’ha d’acabar. Els catalans es mereixen una altra política. Es mereixen sentir la veritat. La persecució judicial de l’independentisme i la persecució política no s’acabarà fins que no siguem lliures, és a dir, fins que no siguem un Estat independent. […] Hem de fer política amb majúscules i deixar enrere les expectatives. Prou alimentar il·lusions que no es materialitzaran. Fins que no comencem a parlar clar i deixem de prometre-li a la gent que amb les tàctiques judicials farem la llibertat, no tindrem ni el temps, ni l’espai, ni les idees, ni l’energia per dedicar-nos a l’única tasca que la història ens reclama, que és alliberar la nostra pàtria dels poders espanyols”, va denunciar Ponsatí/Snowball davant la mirada recelosa, severa i de contingut enuig de Puigdemont/Napoleó.
Una gran crisi acabava d’esclatar a la cúpula de l’independentisme que té a Waterloo el seu cap visible. Ponsatí ja s’havia desmarcat de l’estratègia oficialista fa gairebé quatre anys, en criticar la utilització descarada del Consell de la República que Puigdemont feia en benefici personal seu. Més tard, va admetre que el 2017 la cúpula del procés jugava “de farol”. Ara ella ha mostrat la seva jugada. I no va de farol: la desmarcada a Brussel·les va ser el primer pas d’un ambiciós projecte que vol iniciar un nou procés sense l’anterior cúpula.
Ponsatí, com a bona Snowball, ja no tornarà al camí de Puigdemont. Tenia raó en una cosa: ella i amplis sectors sobiranistes preconitzen un nou cicle, un nou procés en el qual es posi tota la carn a la graella. Ponsatí és la cara visible d’un fosc moviment dins de l’independentisme que no busca posar draps calents al procés, sinó que reclama sacrificis que poden arribar fins a la màxima responsabilitat. I si corre la sang, és un preu just que s’ha de pagar. Ho va admetre en una entrevista amb Gemma Nierga: la independència bé val la vida d’una persona. I aquesta teoria té, encara que no ho sembli, molts adeptes en el sobiranisme. “No dic que hàgim de fer sacrificis humans, però totes les grans causes han tingut sacrificis molt importants. Cadascú ha de saber quin cost està disposat a pagar”, va advertir el març del 2022. I el desembre passat tornava a fer una altra crida singular: “En el moment en què tornem a tenir joves i gent que estiguin disposats a pagar el cost del combat…, fins que no tinguem això, ja podeu fer conferències, que el moviment per la independència no es tornarà a recuperar”.
Proximitat a la ultradreta
Ponsatí ja va per lliure: va cridar a l’abstenció a les municipals i ha cridat a l’abstenció a les generals del 23-J, desoint les crides de l’expresident . “L’abstencionisme independentista és un abstencionisme actiu arran de la manca d’oferta política. […] L’abstenció és una opció política molt respectable. L’abstenció reflecteix que hi ha necessitat de noves ofertes i de noves organitzacions polítiques”, va declarar el mes de juny del 2023 a Vilaweb. Ja aleshores llançava un encertat atac al cor de Puigdemont: “Hi ha un problema de credibilitat. Hi ha un problema de credibilitat molt seriós. […] El que premien les organitzacions polítiques és la fidelitat, l’obediència, no l’originalitat i l’atreviment. En aquest moment, és evident que rellançar el combat per la independència requereix més atreviment i menys obediència que no pas el que veiem en les organitzacions que ara ens ofereixen llistes electorals”.
Ja en aquesta època, a primers de juny, estava disposada a ajudar a crear aquesta alternativa. “Jo puc ajudar. El que no faré ara és un projecte personalista construït al voltant del prestigi que hagi pogut acumular, fruit de l’exili i de la meva presència al Parlament Europeu. Això té un valor i vull posar-ho al servei d’una cosa més gran”. L’exconsellera reflexionava també sobre el fet que “hem perdut discurs, hem perdut orgull. El país, si més no les institucions, han fet tant l’exercici de la submissió que ha desaparegut tota la narrativa nacionalista i d’alliberament nacional”. Però deixava caure una altra reflexió que és fonamental: rebutjava també una llista cívica com la proposada per l’ANC, perquè assegurava que el que necessita Catalunya són “polítics seriosos i gent compromesa i valenta. Necessitem polítics, no gent que no són polítics, i per això ho faran més bé que els polítics”. Totes aquestes idees van ser sostingudes després de la roda de premsa de Brussel·les en una entrevista al diari Ara. Però també ho va reiterar a TV Girona i en un acte a l’auditori del Centre Cultural La Mercè de Girona, quatre dies més tard de la compareixença a Brussel·les, per presentar el documental Autodeterminació, una solució per Europa.
Des dels sectors de Junts propers a Carles Puigdemont, la crítica de Ponsatí és una “traïció” i se l’ha arribat a titllar d’“aprofitada”. Per aquest motiu aplaudeixin el contraatac de Carles Puigdemont: “Ella és eurodiputada gràcies a l’estratègia de confrontació al servei de l’independentisme. L’independentisme necessita empatia”. I insinuen, no sense certa raó, la semblança d’alguns postulats de l’exconsellera amb els del Front Nacional de Catalunya (FNC), com la seva aposta per l’abstenció a les eleccions, perquè entenen que “si els catalans s’asseuen a les corts espanyoles reforcen l’ocupació de Catalunya”. La seva màxima és que “no votar és reforçar l’independentisme nacionalista”. Un dirigent postconvergent abunda en l’escenificació antiespanyola de Ponsatí i el Front, subratllant que tots dos són partidaris de la línia més dura, de la negativa a dialogar i de la unilateralitat portada a l’extrem.
Aquest perillós escorament cap a la ultradreta és negat en cercles favorables a Ponsatí, en els quals se la qualifica d’“honesta” i s’argumenta que és la que guarda l›essència de la unilateralitat. “Sempre ha anat bastant per lliure i en els últims temps ha aparegut com el Pepito Grillo de l’independentisme, cosa que ha caigut malament en alguns sectors. Però sempre ha mantingut el mateix discurs, des de fa anys. És molt ferma en les seves conviccions i crea conflictes perquè no es mossega la llengua i diu la seva en el moment que és més inconvenient per a altres”, la defensen els seus devots. També raonen que la polèmica amb Puigdemont s’ha magnificat a causa de la proximitat de les eleccions del 23-J “i de la necessitat de l’espanyolisme de remarcar les diferències internes de l’independentisme, aprofitant l’època electoral”.
Puigdemont va alertar en el seu discurs que “avui, la dissidència política està més amenaçada a Europa”. Però l’autèntica dissidència nia a la cúpula independentista, encara que el Consell de la República no va recollir la bronca de l’exconsellera a l’expresident. Pel Consell no hi va haver cap polèmica.
Ningú dubta que Ponsatí, que ja fa anys que està marcant perfil propi, és la materialització d’aquesta dissidència. No és l’única, però sí la més significada. Puigdemont es va quedant, dia a dia, més sol. Ramon Cotarelo, el politòleg que fa uns mesos el defensava aferrissadament, el considera ara un aprofitat i un traïdor, per no parlar d’expressions molt més fortes que aboca sobre l’hoste de Waterloo. Ja el 2021, quan Ponsatí es va desvincular del Consell definitivament, Cotarelo la va imitar. “Això de ‘tot per al poble però sense el poble’ no es pot admetre”, va dir.
La veritat és que el món de l’independentisme s’ha mogut molt interiorment en els últims anys. Personatges tan vel·leïtosos com el cupaire Antonio Baños o el podemita Albano-Dante Fachín s’alineen amb les tesis de Puigdemont o de JxCat blindant les seves iniciatives. Són ara fidels membres de la granja de Waterloo. És més: el Consell de la República ha oficialitzat d’alguna manera les tardes amb Fachín i Costa (Josep Costa, exvicepresident del Parlament i un dels homes més propers a Puigdemont en el panorama polític postconvergent, encara que de l’ala més dura i antidiàleg de Junts). Es tracta de tertúlies en les quals tots dos departeixen com a autèntiques estrelles mediàtiques que el Consell va portant a diferents localitats catalanes perquè cantin les excel·lències de l’estratègia de Puigdemont. Alguns cercles fiquen en el mateix sac l’excupaire Antonio Baños, un pseudodandi que políticament ha anat a menys. “No es tracta de friquis. Són persones amb una trajectòria potent en l’independentisme. Potser el més inexpert en això és Albano, però també és un dels més convençuts”, argumenten des de les files independentistes.
De tota manera, els crítics afirmen que l’emergència d’algunes figures i la seva projecció afavorida pel Consell de la República és només “un estratagema de Puigdemont per mantenir la tensió en l’independentisme i simular que hi ha una certa renovació del missatge i de les cares. Ponsatí fa temps que va renegar del Consell, però la veritat és que les baixes han estat constants en els últims mesos. El comptador del Consell comptabilitza els que s’hi han donat d’alta. Però ha tingut en compte alguna vegada els que se n’han donat de baixa? O els que han deixat d’abonar la quota, que són la immensa majoria?”, apunten. La granja de Puigdemont no només projecta una imatge falsa del que és: ara comencen a visualitzar-se els enfrontaments a la cúpula, que pronostiquen una aferrissada batalla sobre qui serà el protagonista del nou procés. Ponsatí pot tenir raó en una cosa molt nuclear: possiblement estem davant la fi d’una etapa i el començament d’una altra. O davant la fi d’un tipus d’independentisme i el començament d’un altre.
