Es dedica a la literatura. Ha fet poesia, narrativa, assaig…, i ha exercit com a crític en diferents mitjans. Ha obtingut diversos premis. Entre els seus títols hi ha La noche extranjera, editat el 1993. El seu últim llibre de poesia és El corazón de la serpiente. La mano en el fuego va ser la seva primera novel·la, i l’última és Buitrera. Ara surt a les llibreries Pessoa, el hombre de los sueños, una biografia de 700 pàgines de l’escriptor portuguès.
Per què Pessoa, l’home dels somnis?
Pessoa era algú a qui no li agradava gens la realitat grollera, material, en què vivim. Li semblava estranya. Ell preferia estar al món dels somnis, en una altra realitat. Els seus heterònims són en alguna mesura el reflex d’aquest voler situar-se fora de les coses. Es refugia en l’oníric, l’alcohol, l’esoterisme…
Pessoa, potser l’escriptor portuguès més excel·lent, va escriure molts dels seus textos en anglès. Quina relació va mantenir amb les seves dues llengües?
Va tenir una formació anglesa molt important, perquè, amb cinc anys se’n va anar a viure a Durban (Sud-àfrica), llavors una colònia. Té una cultura absolutament anglesa, en la política, per exemple. Ell és un liberal anglès, antisocialista, isabelí. Ha llegit Shakespeare, els romàntics, Shelley, Keats… Tota aquesta gent. Quan arriba a Lisboa, el 1905, es comunica en portuguès, perquè a la seva família es parla, però la seva forma de pensar és en anglès. Així segueix diversos anys, fins que descobreix la llengua portuguesa. En aquest moment, mig abandona l’escriptura en anglès i passa a escriure en portuguès, que serà el seu idioma. “La meva pàtria, va dir, és la llengua portuguesa”. Era un nacionalista portuguès, algú que apel·lava a aquell passat gloriós de Portugal. Cosa que es reflecteix a Mensagem, un dels seus últims llibres, en què fa una projecció idealitzada de Portugal. De tota manera, molts assajos, documents, etc., els va escriure en anglès, perquè mai va perdre l’esperança de publicar a Anglaterra, pensant que la llengua anglesa era molt més universal. En realitat, en vida va publicar quatre llibres en anglès i un en portuguès.
Les desenes d’heterònims que va utilitzar Pessoa tenen un tronc comú o són recursos amb vida pròpia?
Sobre Pessoa hi ha molts equívocs, moltes coses que no són com s’han explicat. És una cosa que passa amb personatges històrics, com el Cid. Va començar amb l’heteronímia des de molt jove, amb amics imaginaris de jocs, amb els quals parlava, fins i tot en francès. Això reflecteix aquest impuls de crear un món propi, interior. Amb 15 anys va viatjar a les Açores i, per entretenir els seus germans, va fer un diari que es deia Ele tagarela (El xerraire). Va fer una redacció completa de la publicació, i hi va ficar 45 personatges, que adoptaven rols propis. Alguns d’ells no pronunciaven ni una frase. No tenen personalitat pròpia. De vegades només són una firma.
Quines ideologies, versus afinitats polítiques, simpaties doctrinals… conreava Fernando Pessoa?
Pessoa ve d’una formació anglesa i d’una colònia, on les relacions socials eren les que eren. Quan arriba a Portugal es troba amb una monarquia, contra la qual es pronuncia. En aquell moment, any 1907, mig abraça l’anarquisme. Portugal travessa per unes circumstàncies estranyes. L’1 de febrer del 1908, el rei Carles I i l’hereu Lluís Felip van ser assassinats en plena Praça do Comércio de Lisboa. Dos anys després es proclama la República. Pessoa al principi hi simpatitza, amb el poble, i així ho explica. Però, ve d’una família important i, a poc a poc, es va escorant a la dreta, i acaba alineant-se amb els colpistes. Sidónio Paes, militarista i protofeixista, va ser per a Pessoa el pare de la pàtria. La dreta portuguesa és en aquest moment molt monàrquica, colpista… I quan arriba Salazar, Pessoa està amb ell. Al final de la seva vida, el 1935, comença a sospitar que l’Estado Novo de Salazar és en part inacceptable.
Pessoa també maçó, esotèric…?
Pessoa és molt de la seva època. S’abona a les novel·les policíaques, literatura popular de l’època, que ja es venia als quioscs. També s’adhereix a la teosofia, llavors molt de moda. Es fa fins i tot inventor, a l’escalf de l’auge de la ciència i la tecnologia. El 1915, es relaciona amb teòsofs europeus cèlebres. L’esoterisme era per a Pessoa una altra manera de fugir de les coses. Influït per esdeveniments com la Primera Guerra Mundial, Intenta buscar raons per entendre el món d’altres maneres que poguessin ser més interessants. Teosofia, orientalisme, rosacreuisme…, va anar visitant tots els corrents de l’esoterisme. La seva militància aquí, que es va prolongar al llarg d’una vintena d’anys, també és en part irònica. Més aparatosa que real. Però també és cert que, per exemple, va fer 300 baralles de cartes astrals. Pessoa va deixar gairebé 30.000 documents, dels quals uns 2.000 tenen a veure amb les ciències ocultes.
Com va ser la relació de Pessoa amb Espanya, amb el castellà, si és que va existir?
Va tenir una relació estranya amb Espanya. Va ser, per exemple, iberista, però mantenia la teoria que Portugal, un país petit, no podia unir-se a Espanya, país gran. Ell pensava que la unió peninsular només es podia donar sobre la base dels antics regnes: Portugal, Castella i Aragó. Aquesta era la seva fórmula, per evitar la descompensació. En qualsevol cas, ell, que manté el prurit de pertànyer a una cultura superior, l’anglesa, no s’interessa gaire per Espanya. Una prova d’això és, sense anar més lluny, que Pessoa no va llegir El Quixot. En altres personatges, com Sá Carneiro, no resultaria molt estrany que no ho haguessin fet, però en Pessoa sí, perquè el seu món té molt de cervantí: el món dels somnis, que és també el de Calderón. El Quixot no és la realitat, és una altra història. Llegia en castellà, però molt poc. I això també és molt de l’època, on predominava a Portugal un cert temor a Espanya, com Espanya només tenia menyspreu envers Portugal. Per cert, en referència a Sá Carneiro, amic de Pessoa, i que va acabar suïcidant-se, cal dir que va passar per Barcelona, poc abans de morir, i va establir relació amb l’iberisme català de l’època.
No obstant això, el Tajo, que arriba de l’Espanya profunda a Lisboa, és referència constant per a Pessoa, part important de la seva ànima literària…
Per tots els lisboetes, el Tajo és l’entrada natural. Per Pessoa, com l’arribada a la Roma d’un altre temps. El lloc on es començaria a reconstruir el món, el V Imperi. Pel Tajo va arribar, segons la tradició, Ulisses, i un dia hi entrarà el Rei Dom Sebastián. El Tajo es veu des de tot arreu a Lisboa. La seva presència és constant. Pessoa treballava al Campo das Cebolas, situat entre l’avinguda Infante Dom Enrique i el barri d’Alfama, amb vista a l’estuari. Al Llibre del desassossec hi ha moltíssimes referències al Tajo, i també a les seves poesies.
L’alcoholisme (“la malaltia dels homes bons”, segons Joyce) va influir significativament en la vida i l’obra de Pessoa?
L’alcohol també era molt de la seva època. Va intentar sortir del món que no li agradava de moltes maneres, entre altres a través de l’alcohol. Però, paradoxalment, l’alcohol també va contribuir a llançar-lo fora del món, Pessoa era bastant covard, tenia molta por a la mort… Bevia des que va arribar a Lisboa, i cada vegada més. A partir del 1925, deu anys abans de la seva mort, la seva mare torna, viuda, a Lisboa i el cuida. Però llavors va entrar en una depressió, que ja no el va abandonar i va acabar entregant-se a l’alcohol. Al final de la seva vida pateix fins i tot atacs de delirium tremens. Tot això es pot interpretar com una forma de suïcidi. I l’alcohol influeix en la seva manera d’escriure. Gran part de la seva obra és fragmentària.
Pessoa resulta determinant en el desenvolupament posterior de la cultura i la literatura portuguesa?
Sempre ha influït i potser ara més que en qualsevol altre moment, no només en la literatura portuguesa sinó també en altres. En l’actualitat és el poeta més traduït al castellà. Des del 1982, quan es publica El llibre del desassossec, Pessoa arriba al carrer, al lector comú. Cosa que fins aleshores no havia passat, en ser considerat un autor d’elit, només per a connaisseurs. A partir de llavors, Pessoa interessa a tot el món, i es fan edicions de la seva obra en moltes llengües. A Portugal s›han editat en l’últim any i mig dues biografies més de Pessoa. La meva, amb 700 pàgines, és la més curta. Soc traductor d’El llibre de desassossec en castellà, amb Alianza, del qual s’han fet diverses edicions. Fa uns anys es va habilitar una llibreria per distribuir un sol llibre, El llibre del desassossec, del qual es van vendre més de 100.000 exemplars.
