«La precarització està produint un desgast brutal de la democràcia»

Entrevista a Mariano Aguirre

Analista de qüestions internacionals, en particular de conflictes armats i tendències globals. Ara és membre associat de Chatham House, i de la Xarxa Llatinoamericana de Seguretat, de la Fundació Friedrich Ebert. Articulista, ha publicat diversos llibres. L’últim, Guerra fría 2.0. Claves para entender la nueva política internacional (Icaria).

Es repeteix la Guerra Freda, en forma de farsa, o no tant?

Fent un seguiment, particularment des de l’administració de Donald Trump endavant, vaig començar a analitzar dades, successos, circumstàncies, de les relacions entre els EUA, la Xina, Rússia i la Unió Europea, i les seves creixents tensions. Això es va accelerar especialment amb la Xina, quan Trump realment la va situar com a enemic dels EUA. Després, el president Biden va canviar el to, la forma, però no el fons. Segueix considerant-la un adversari, encara que diu que no vol una nova guerra freda amb aquest país. No obstant això, en documents oficials, en la retòrica oficial, apareixen mesures econòmiques proteccionistes, restriccions a les exportacions d’alta tecnologia, en particular les que tenen a veure amb la defensa i la seguretat. Cosa a la qual la Xina ha respost amb posicions similars. D’un altre costat, la invasió de Rússia a Ucraïna ha accelerat i aguditzat, com sabem, les tensions entre els EUA i Rússia, versus Europa. Tot això em va fer pensar en si no ens trobem en una reedició de la Guerra Freda que vam viure entre el 1945 i el 1990. Vaig començar a investigar-ho i vaig arribar a dues conclusions: que, creixentment, sí que hi ha una Guerra Freda, i que no és igual que l’anterior. El títol del llibre podria haver estat “No és igual que l’anterior, però és una Guerra Freda”.

Què és, doncs, aquesta nova Guerra Freda?

La Guerra Freda es va definir com a tal en la mesura de l’enfrontament entre les dues grans potències posteriors a la II Guerra Mundial, la Unió Soviètica i els EUA. Mai van lliurar una guerra de forma directa, però va haver-hi tensions altíssimes, com les crisis de Berlín i la dels míssils de Cuba. També una competència constant i molt perillosa en el creixement dels arsenals nuclears, químics, bacteriològics i convencionals. Va haver-hi una guerra de serveis d’intel·ligència, molt ben reflectida per autors com John le Carré. Va haver-hi internament, als EUA i a la Unió Soviètica, persecucions, com el maccarthisme i els dissidents, censures… Un intent d’alineament molt fort dels ciutadans, amb formes molt diferents, entre capitalisme i comunisme. I també hi va haver intervencions molt fortes amb els seus aliats, com va passar a Txecoslovàquia o a Hongria des de l’URSS o, per exemple, a Xile, per part dels EUA.

En la Guerra Freda el comunisme va ser rellevant. Ho segueix sent en la seva reedició 2.0?

Hi ha un contingut desproporcionat, però cert, que Rússia és simplement una extensió del que va ser la Unió Soviètica, a la qual cosa Putin hi ajuda, amb el suport d’ideòlegs, militars… Exmembres del PCUS que es van reciclar a aquesta espècie de cleptocràcia econòmica que es va fer amb les grans indústries; no tenen ideologia, es mouen per interessos, però Putin es veu com un personatge que està restituint la vella glòria, no només soviètica, sinó de l’imperi rus, que s’ha vist en diverses ocasions envaït, humiliat… En el cas xinès, hi ha una mica d’això. No era un enemic tan fort, malgrat disposar d’armament nuclear durant la Guerra Freda. Després, amb Richard Nixon, va començar a haver-hi bones relacions entre els EUA i la Xina. No obstant això, en la història de la diplomàcia dels EUA hi ha moments en què es parlava de per què s’havia perdut la Xina a mans del comunisme. La Xina segueix reivindicant que és un país comunista, que té un partit comunista fort que orienta el país. Això, especialment per a ideòlegs, escriptors, politòlegs, assessors, falcons… nord-americans, que n’hi ha, reciclats de la Guerra Freda, justifica que cal vèncer Rússia i preparar-se per a una confrontació dura amb la Xina.

Un altre constructe que, amb la guerra d’Ucraïna, està adquirint un protagonisme ad nauseam és el d’“Occident”. Què és això de ser “occidental”? Formar part de l’OTAN?

Així com a la Guerra Freda l’enfrontament era capitalisme-comunisme, en aquest moment, tots els països, tots, sense excepció, operen dins d’un sistema econòmic mundial que és el sistema capitalista. Avui no hi ha enfrontament de sistemes econòmics, sinó només formes de gestionar el capitalisme. Així les coses, els EUA s’han tret de la màniga la confrontació, liderada per ells mateixos, entre democràcia i autoritarisme. Una cosa que té una base certa, perquè és veritat que tenim règims autoritaris, que ja no accedeixen al poder per cops d’Estat sinó per la via electoral. En general, tenim un fenomen d’ascens de l’autoritarisme. Què és Occident en aquesta pugna? Una extensió que ens plantegen els EUA i segueix Europa.

Una cosa com el que els francesos denominen vieille dame?

El que denominàvem Occident eren els EUA liderant Europa, Austràlia, Canadà, Nova Zelanda, i les elits al sud. Aquest és un món que està en replegament. Avui dia, gran part de la producció i del comerç mundial està controlat per països no occidentals. Els anomenats “emergents”: Turquia, el Brasil, Sud-àfrica, Indonèsia, Corea del Sud…, i una llarga llista. Alguns dels quals es planegen crear organitzacions financeres alternatives al Banc Mundial, i a l’FMI. Tot això amb l’element afegit que el líder d’Occident, els EUA, està en crisi institucional, política, social… Al mateix temps, Europa tampoc pot erigir-se, com s’esperava als anys 80, en substitut dels EUA. Europa té problemes interns, divisions…, amb el creixement de partits i moviments d’ultradreta o governs com els d’Hongria i Polònia. Occident és una cosa en replegament. Quan s’acabi la guerra d’Ucraïna, sigui com sigui, tornarem en veure el rei nu.

Les democràcies estan greument afectades pel que Martín Santos denomina “israelització” del món?

Israel és una potència tecnològica i militar a l’Orient Mitjà, però que està patint greus divisions internes i tendències autoritàries, precisament per l’ocupació de Palestina. El mateix canvi sociològic amenaça la seva possibilitat de ser un Estat democràtic. Analistes israelians plantegen que, a mesura que es mantingui l’ocupació de Palestina, ens fem cada vegada més autoritaris. No sé si “israelització” és el concepte més adequat, però sí que és veritat que al món hi ha tendències autoritàries greus, que procedeixen de la crisi de la legitimació democràtica. Milions de persones no es veuen representades i protegides en els seus interessos pel sistema democràtic i el de partits polítics. Això està vinculat fortament a la imposició i l’entusiasme per polítiques neoliberals, de disminució del paper de l’Estat. Desregularitzar i donar més poder a l’economia financera ha portat a la precarització, que està produint un desgast brutal de la democràcia.

Una cosa que, en el cas de la Unió Europea, sembla que no és d’avui, sinó que s’ancora en un esdevenir hegemonitzat pel conservadorisme, amb la complicitat de part de la socialdemocràcia…

En els seus inicis, per diverses raons, com evitar noves guerres, el projecte europeu va buscar una idea fins i tot postestatal, postnacional, en un continent marcat pel nacionalisme. Era, podem dir, un bon projecte, però que en desenvolupar-se ha anat adoptant, potser inevitablement, formulacions institucionals que l’han burocratitzat, allunyant-lo cada vegada més dels ciutadans. Amb la seva ampliació a 27 membres s’han complicat més les coses. El seu problema més gran ara és poder recuperar l’adhesió dels mateixos ciutadans, cosa que no pinta bé amb les ruptures internes que s’estan produint.

En qualsevol cas, com apuntes, l’actual Guerra Freda divergeix bastant de l’anterior…

Assenyalaria tres diferències substancials. A la Guerra Freda l’enfrontament era entre sistemes econòmics i polítics diferents. Ara ho és dins del mateix sistema. Els EUA eren llavors una potència en ascens, que entre els anys 50 i 60 va adquirir el seu màxim auge de poder, i avui està en crisi i amb pèrdua de la seva legitimitat com a potència global. A la Guerra Freda, els EUA s’enfrontaven a una potència que era la Unió Soviètica, però molt afeblida per la manera com l’havia impactat la Segona Guerra Mundial. Avui s’enfronta a una potència en ascens econòmic i tecnològic, i d’abast global. I una altra diferència és que en la primera Guerra Freda es van independitzar al voltant de mig centenar de colònies. Avui gran part d’aquests estats estan en crisis. Però, entre aquests, els emergents, com l’Índia, són forts

(Visited 132 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari