Diuen que la política funciona com un pèndol. Que després d’uns anys de governs progressistes en venen uns altres de conservadors. I que passat un temps tornen els d’esquerres. L’avenç social resultaria del fet que els retrocessos aplicats pels governs conservadors no afecten totes les millores introduïdes pels progressistes. I també ens diuen, o ens fem a la idea, que les coses van així i que ens hi hem d’acostumar.
Hi ha retrocessos i retrocessos. El franquisme va posar fi a un període d’avenços socials enormes a Espanya. Llibertats i drets que s’havien aconseguit els anys trenta del segle passat en van trigar quaranta a recuperar-se. En aquest cas, el pèndol va ser lamentablement lent.
Algunes ciutats i comunitats autònomes espanyoles estan experimentant aquesta reculada arran del control polític que n’han obtingut el Partit Popular i Vox. Només uns dies després d’arribar al govern d’aquestes ciutats i autonomies ja han anunciat les retallades en les polítiques de defensa de les comunitats LGTBI, de les llengües cooficials amb l’espanyol, la supressió dels departaments d’Igualtat o, fins i tot, de carrils bici.
Una de les raons per les quals els polítics de dretes no gosen desmuntar tot el que havien implantat de progressista els governants als quals substitueixen és que quan els ciutadans i ciutadanes s’acostumen a gaudir de certes llibertats es resisteixen a perdre-les. Fins i tot, Donald Trump, amb tot el mal que va fer, no es va atrevir a suprimir algunes de les mesures que va aprovar Barack Obama durant la seva presidència. Però Trump va donar moltes satisfaccions a la part de la societat dels Estats Units que veien amb recança les polítiques de suport als sectors més vulnerables de la seva societat. Compte amb el pèndol als Estats Units!
L’historiador i assagista Josep Burgaya descriu al seu darrer llibre -“Tiempos de confusión” (El Viejo Topo)- les raons per les quals l’esquerra viu desconcertada l’èxit electoral i social que aconsegueixen les opcions populistes i conservadores. La por a perdre el que es té, als immigrants, l’exaltació del xovinisme i de la identitat tancada, la precarietat laboral, una globalització que fomenta i es basa en l’individualisme, primer jo i després jo… Són raons que Burgaya assenyala com a responsables d’aquest desconcert i pèrdua de força de l’esquerra política i les seves polítiques progressistes.
A Catalunya fa un grapat d’anys que un gruix important de l’independentisme que ens governa políticament i mediàticament insisteix en la idea que primer cal separar-se d’Espanya i després ja parlarem de si es fan polítiques d’esquerra o de dreta. Franco ja deia allò de “facin com jo, no es fiquin en política”. A d’altres països del món és la religió la que s’utilitza com excusa per mantenir la ciutadania atrapada en el passat i la manca de drets i llibertats fonamentals.
Davant d’aquest panorama, i vistes les males intencions que s’amaguen rere el pèndol dels nassos, no queda altre remei que fer tot el que calgui perquè no vagi més enllà en el seu rebot contra el progrés social i que torni aviat al costat bo de la Història i s’hi quedi com més temps, millor.
