Les evidències indiquen que, fins no haver guanyat una Champions fora del Barça i sense Messi, el guardiolisme i el mateix Josep Guardiola han estat reprimint i patint en silenci un odi i un ressentiment profunds contra les directives de Sandro Rosell i de Josep Maria Bartomeu al llarg dels darrers 11 anys. Lògic que aquesta mena de rancúnia s’hagi agreujat encara més amb el pas del temps. El mateix Josep Guardiola, fins fa uns dies el més caut, prudent i voluntàriament allunyat dels ismes barcelonistes en les seves aparicions públiques, es va treure aquesta mordassa per llançar-li descaradament un cable al seu amic Joan Laporta i acusar Bartomeu d’arruïnar el Barça.
Ho va fer l’endemà que Laporta es presentés a un sopar al qual no estava inicialment convidat, entre Guardiola i Xavier Sala-i-Martin, i plantejar-li l’oportunitat (gairebé una emergència) d’unes declaracions seves en dues direccions. D’una banda, contra les directives del passat i de l’altra favorables a la gestió de l’actual president. Laporta passava un mal moment, de certa degradació de la seva imatge després del revés Messi i les limitacions de LaLiga als seus plans d’expansió, i necessitava provocar una reacció més o menys en la mateixa línia del seu aparell mediàtic, que ja feia dies que ressuscitava per tots els mitjans el pes de l’herència i així poder justificar la decepció de Leo i les penúries actuals de Laporta -que, per cert, no es van donar ni van ser tan agudes els dos estius anteriors-.
Guardiola, que mai no diu res gratuïtament ni sense segones intencions, va complir el que havia promès: “Si es van gastar 400 milions per tres jugadors i els seus salaris no és un problema del City o del París Saint-Germain, serà culpa del Barça, seu o dels que estaven abans i van generar aquesta situació. Que cadascú assumeixi la seva pròpia responsabilitat”, va dir. I va afegir un cop de mà a Laporta: “Està fent un esforç titànic, ningú podia pensar renovar l’equip com ho va renovar i guanyar LaLiga”.
Missió complerta satisfactòriament per part seva. Res a veure, però, amb l’actitud del mateix Guardiola quan, el 2010, després del relleu a la presidència, Rosell va haver d’explicar-li a l’entrenador que era imprescindible i urgent aprofitar l’oferta per Txigrinski de 15 milions per poder pagar les nòmines i part de les fitxes que Laporta havia deixat impagades els últims mesos. Guardiola hauria preferit la continuïtat del jugador ucraïnès que, certament, havia quedat inservible per al futbol, traumatitzat pel fitxatge pel Barça on no comptava gairebé ni per als rondos. Insensible per complet a la situació econòmica heretada de Laporta, amb un deute molt superior als ingressos i un dèficit de 84 milions de l’última temporada, la reacció de Guardiola va ser exigir-li a la nova junta que es desfés d’Ibrahimovic, acabat de fitxar un any abans per substituir Eto’o, cosa que va significar unes pèrdues de 34 milions en l’operació i impedir tancar amb guanys aquest primer exercici de Rosell (2010-11).
Així i tot, quan Guardiola se’n va anar per voluntat pròpia al final de l’exercici 2011-12, el resultat d’explotació ja va deixar beneficis de 49 milions, sens dubte gràcies a un esforç real d’austeritat i de control de la despesa que, en cap cas, amb l’excepció del traspàs esmentat de Txigrinski, va afectar les necessitats del primer equip.
Anecdòticament, encara que significativament, Guardiola també mostrava tics curiosos com demorar de forma sistemàtica la sortida de l’equip als partits de Champions, tot i saber que la UEFA multava amb un dineral cada minut de retard -cosa que, per cert, no va fer a l’etapa anterior de Laporta ni al Bayern ni molt menys al City-. També li agradava provocar indemnitzacions a les gires d’estiu alineant Messi menys de 45 minuts, el mínim signat al contracte, a més de protagonitzar rampells incomprensibles com quan un dia es va negar a viatjar a Pamplona per a un partit de Lliga i van haver de donar-li un Tranquimazin a més d’obligar-lo a realitzar el desplaçament.
Aquell desafiament econòmic de la temporada 2010-11 sí que va requerir un esforç titànic, ja que les pèrdues heretades de Laporta de la seva darrera temporada (80 milions) van suposar una desviació negativa del 20% sobre 415 milions d’ingressos. En comparació, de més dimensió i importància que les pèrdues del darrer exercici tancat per Bartomeu (2019-20), que van ser de 97 milions, l’11,3% sobre uns ingressos de 855 milions, ja amb tres mesos de pandèmia de càstig.
Qualificar de titànic l’actual esforç (?) de Laporta, que ja ha acumulat més de 800 milions de pèrdues ordinàries en dos anys i tres mesos de mandat, establint una plusmarca sense precedents, no seria el més coherent, per no parlar de la tisorada patrimonial a còpia de vendre actius per 840 milions per poder fitxar onze jugadors nous i acabar concloent que, després de guanyar la Lliga, el que es necessiten són tres o quatre jugadors de nivell Champions.
Laporta, a més, ha esgotat el marge salarial, segueix amb pèrdues ordinàries creixents i irreversibles, i es veu obligat a reduccions dràstiques de salaris i al sacrifici de les seccions per inscriure futbolistes que fa un any que estan renovats de paraula.
Guardiola ha regalat a Laporta un apreciat i valuós missatge mediàtic que, per desgràcia, amb prou feines se sustenta, molt menys venint d’algú com ell que ha gastat més de 1.200 milions en fitxatges des que és al City.
El City, per cert, tampoc seria el millor exemple de club rigorós als seus comptes, ja que ja ha estat denunciat doblement per la UEFA i per la Premier de dopatge financer. És a dir, per rebre d’Abu Dhabi grans sumes de diners de la propietat com si fossin patrocinis, en realitat simulats, per suportar l’enorme despesa i dèficit d’un club que per la dimensió social i els ingressos reals no podria disposar d’una plantilla tan excepcionalment cara.
Ara, almenys, Guardiola sí que és coherent amb aquesta doble vida que tant li haurà costat amagar tot aquest temps, guardant per a ell aquestes ganes de carregar contra Rosell i Bartomeu mentre ha anat alimentat i educant secretament el seu poderós lobby mediàtic en com destrossar un llegat com el de Rosell, indiscutiblement sòlid, que tampoc no ha sobreviscut al relat dominant del laportisme, del guardiolisme i del cruyffisme.
Salta a la vista, això no obstant, que Laporta ha estat capaç, més enllà del seu trofeu menor del Reus, liquidat i enterrat fa temps, de posar el Barça en greu risc de desaparició per dues vegades i que el suport last minute de Guardiola només servirà per reforçar i dilatar en el temps les conseqüències nefastes d’aquest poder destructiu que condueix el club a la SA irremeiablement. Només hi ha una frase de Guardiola que potser algun dia es girarà en contra de Laporta: “Que cadascú assumeixi la seva responsabilitat”.
