Mites i llegendes de la Bonanova

Fins fa relativament pocs anys, es podia opinar a favor o en contra de les coses, però desinformar estava molt mal vist. Els fets es respectaven. Hi havia certa exigència de conèixer-los abans de debatre’ls o comentar-los, no dic a la barra del bar, però sí en tribunes periodístiques.

Fa anys que es coneix l’existència del Kubo i Las Ruïna, dos immobles okupats a La Bonanova, i okupats amb agressivitat ideològica, a sobre. Només cal acostar-s’hi, veure les tanques municipals robades i fetes servir com a escuts/barricades i les soflames que campen a la façana. Com ara “Governi qui governi, serem ingovernables” o “Si apareix la Brimo, cremarà el barri”. Aquesta última advertència la van llançar els okupes amb tota claredat (alhora que fortificaven estrepitosament tots dos immobles) els dies previs al desallotjament judicial del Kubo anunciat per a la matinada del 23 de març del 2023.

Difícilment es pot qualificar de “bassa d’oli” un barri on passen aquestes coses, i on han passat durant anys, per molta riquesa per metre quadrat que s’hi concentri. Per molt que algú es cregui o faci veure que es creu que a la Bonanova tots els veïns són “immunes a la crisi, a l’atur, a la pobresa i a la manca d’habitatge” i que per això “l’últim que els calen són ajuts”, per expressar-ho amb l’estil diàfan de Gabriel Rufián (ERC). Per cert, ERC és un dels partits que constantment clama que “Espanya ens roba” i rebutja fermament que la superior renda per càpita dels habitants de Catalunya, comparada amb la d’altres territoris d’Espanya, justifiqui invertir menys aquí. Això sense oblidar que la renda per càpita és un concepte estadístic que de cap manera es reparteix uniformement entre tots els éssers humans d’aquests territoris. Es pot ser pobre entre els més rics i ric entre els més pobres…

Continuem amb el tema de la Bonanova. No és ni de bon tros l’únic barri de Barcelona amb immobles okupats des de fa temps, molt de temps. Massa. Sí que n’és un en què notòriament hi havia, insistim, un desallotjament anunciat per ordre judicial. El dia anterior a la data programada, jo vaig esmentar el tema al faristol del Parlament en la meva condició de diputada de CS. Vaig expressar la meva preocupació per les amenaces okupes que “cremarien” el barri si es complia l’ordre del jutge, vaig lamentar el grau de permissivitat legal i administrativa amb l’okupació que ens havia portat a aquest punt i vaig expressar el desig que el desallotjament es portés a terme amb garanties; és a dir, intervenint suficients dotacions de la Policia, amb suport polític inequívoc.

Vint-i-quatre hores després coneixíem que el desallotjament s’havia aturat. Públicament es va informar que la policia havia demanat al jutge parar-lo per no poder-ne garantir la seguretat (!). L’Ajuntament de Colau & Collboni va admetre sense complexos que preferien esperar moments més propicis. No era difícil inferir que amb això volien dir deixar passar la campanya electoral i les eleccions del 28M. A alguns això els podria semblar molt intel·ligent. A nosaltres ens va semblar indignant i perillós. En seu parlamentària, vaig anunciar la meva intenció, i la dels meus companys de Ciutadans, d’anar dimarts 25 d’abril a les 20 hores a protestar pacíficament i democràticament davant d’El Kubo i La Ruïna i demanar el seu desallotjament. I d’aquí endavant tots els dimarts que calgués.

Observeu que la campanya electoral encara no havia començat, encara que certament la teníem a sobre. Per aquesta raó, vaig convidar per carta tots i cadascun dels alcaldables per Barcelona com jo mateixa (Ada Colau inclosa) a anar-hi junts, a formar un front comú contra l’okupació. La intenció era precisament treure un tema tan delicat de la contesa electoral. Si anàvem tots junts a demanar el desallotjament, vaig raonar a tots per carta, i de nou a la tribuna del Parlament (on vaig acabar fent extensiva la mateixa invitació als 135 diputats de l’hemicicle), ningú no trauria vots a ningú per aquest tema. I el problema podria estar resolt ben aviat.

Es pot opinar el que es vulgui del que va passar tot seguit. Però cal no perdre de vista l’objectivitat dels fets. Procedim a repassar-los.

Sobre la meva carta d’invitació a anar tots junts al Kubo i la Ruïna:

1. a) La CUP va penjar a Twitter un vídeo on l’estripaven
2. b) L’alcaldable del PP no va contestar, però va dir públicament que el tema no li semblava seriós; l’endemà es va gravar un vídeo amb la Paqui, víctima d’okupació a un altre barri; la pobra Paqui tenia una tenda de campanya plantada davant del seu pis okupat; li van robar després de gravar aquest vídeo
3. c) L’única resposta escrita va ser de Vox, que també per carta va comprometre polidament la seva assistència

(Silenci de tots els altres)

Van arribar les 20 hores del dimarts 25 d’abril. Cap allà que ens en vam anar, en compliment de la paraula donada. Els altres també van complir la seva de no dir ni ase ni bèstia i no aparèixer. Vox va aparèixer una hora més tard, quan ja era evident que una bona quantitat de veïns s’havien animat a sortir al carrer a protestar a crits.

Van arribar sis furgonetes dels Mossos. Els okupes van sortir, se’ls hi van enfrontar, van llençar farina, llaunes de conserva, insults a discreció, etc. Un parell van acabar desfilant furgonetes endins mentre els veïns aplaudien, ens donaven les gràcies per acudir i ens preguntaven si tornaríem el dimarts següent.

Vam tornar. Dimarts 2 de maig, el 9, el 16, etc. No n’hem fallat ni un. Plogués o fes sol. Amb campanya electoral o sense. Amb representació a l’Ajuntament i sense. El darrer dimarts que vam ser-hi, un veí va venir a donar-nos la mà i a agrair-nos el compliment de la paraula donada en les pitjors circumstàncies.

Certament portàvem i portem totes aquestes setmanes aguantant de tot. Inclosa una derrota electoral municipal que hi ha qui ha intentat utilitzar per acovardir-nos i desanimar-nos. De vegades els que intentaven això eren els mateixos que, al començament de les protestes, es gravaven vídeos en qualsevol altre lloc i moment pretenent ser els “veritables antiokupes”; això sí, en solitari i rebutjant tot front comú: així van obrar Valents i el PP. Vox sí que va formar un front, però no el va fer amb cap partit democràtic ni amb les forces i els cossos de seguretat. Es va presentar amb porres extensibles i del braç tatuat de Dani de Desokupa, el Popeye de l’Okupació, que ja no saps si el seu model de negoci consisteix a enfrontar-se a mastegots amb els okupes o a aparentar que ho farà i anar alleugerint així d’uns quants milers d’euros a desesperats propietaris que han perdut tota fe en l’Administració per a aquests afers. Dada no menor: Desokupa cobra per avançat i no garanteix res. Si pel que sigui la seva “mediació” no funciona, no et tornen els diners. És el que sol passar quan l’okupació no és d’una màfia particular sinó de grups antisistema organitzats, que busquen visibilitat política. Avisats queden els afectats. En casos així, Popeye no els solucionarà res.

A mi personalment em van ploure no pas pocs mocs en xarxes per dir el que penso de Desokupa, que és força semblant al que penso dels okupes: em sembla immoral viure de l’okupació i d’acovardir la gent, i em sembla intolerable que un veí i propietari que ja paga els seus impostos hagi a sobre de finançar-li els tatuatges a Popeye. És només una opinió, és clar. Però és la meva. I la de molts dels meus companys de Ciutadans.

Ens ha servit això per guanyar eleccions? Òbviament, no. Però, suposant que fóssim gent donada a canviar alegrement de principis i de jaqueta, ens hauria anat millor, a nosaltres o als veïns de la Bonanova, fent un discurs prookupes i/o prodesokupes? En quin context real i d’opinió passava el que passava?

Com en tants altres temes, hem assistit a una polarització fascinant entre els ultres partidaris de desokupar a mastegots i els ultres partidaris de blanquejar i minimitzar l’okupació. A quins veïns ens hem de creure, als que consideren inevitable el que passa a El Kubo i La Ruïna, i es conformen que no els obrin el cap amb una destral, o als que vénen d’amagat a dir-te “és clar, si vius carrer Mandri baix no has tingut cap enfrontament amb aquesta gent, però jo, que visc al costat, i que els he vist posar-se més i més agressius sobretot després de la pandèmia”…? O també: “A mi Albert Batlle em va aconsellar en una reunió que si tenia mitjans per pagar els okupes del meu local okupat a Via Augusta, que pagués i me’ls tragués de sobre, que no era l’ideal, però… No, però no posis el meu nom, que m’amenacen amb una inspecció fiscal d’aquelles que sempre et troben alguna cosa…”. O als que dia sí, dia també, ens enviaven vídeos de les gresques en un altre fortí okupa que tothom sap que és un infern veïnal però la correcció política imperant exigeix no dir-ho: Can Vies. O aquell matrimoni de la Barceloneta que els van intentar okupar la casa on viuen davant dels seus nassos, van trucar als Mossos i els van aconsellar ficar-se a casa i no sortir “perquè no us podem enviar ningú”…

Certament tenen raó els que denunciaven que, per a la immensa majoria de polítics, aquest tema només tenia interès en clau electoral. En aquesta clau s’ha adulterat, desvirtuat, corromput i fins i tot mentit. S’ha pretès que era “impossible” desallotjar aquests immobles sense ordre judicial -això, dit pels mateixos que s’havien esforçat al màxim per aturar l’ordre…-, quan senzillament amb la Llei de Seguretat Ciutadana a la mà, els okupes d’El Kubo i la Ruïna havien fet mèrits més que suficients per ser instantàniament desallotjats, identificats i arrestats pels Mossos. Això també m’ho va recordar un veí de la Bonanova, que em va portar vint exemplars impresos d’aquesta llei. Tal qual li ho vaig transmetre per carta i en denúncia formal davant la conselleria d’Interior de la Generalitat al seu titular, Joan Ignasi Elena.

En fi. Les eleccions municipals ja han passat i efectivament els okupes segueixen allà, Popeye s’ha fet fonedís i nosaltres, fidels a la paraula donada -com ho vam fer anant tots els dimarts, durant vuit mesos seguits, a protestar contra els talls de la Meridiana… -, allà seguim en solitari. Visibilitzant allò que es pretén invisible. Així sigui per recordar al nou i flamant alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, que en campanya va fer seva la nostra promesa de crear una Oficina Municipal del Propietari, una oficina per orientar, assessorar i ajudar les víctimes de l’okupació. Ho farà? Ja ho veurem. Com ja veurem també si es compleix l’ordre judicial ja cursada de desallotjar La Ruïna. Potser ho deixen també per després de les eleccions generals? I de les altres i de les altres? Total, ja se sap que a Barcelona i a Catalunya, està tot sempre controlat i mai no passa res… oi que no?