En els últims anys ha fet fortuna una expressió per designar els pactes polítics aparentment antinatura. Es tracta de la denominació de govern Frankenstein per a aquesta mena d’acords. Es donen en tot tipus de governs, però on tenen més raó d’existir és en l’àmbit municipal, àmbit en el qual les forces locals es regeixen per dinàmiques que escapen al control i a la lògica de les direccions nacionals dels respectius partits. A Catalunya s’han detectat dos fenòmens després de saber-se els resultats de les eleccions del 28 de maig: d’una banda, l’auge dels extremismes, tant de l’espanyolista com de l’independentista; d’altra banda, la necessària conformació de governs que escapen a tota lògica i que, a primera vista, deixen en evidència les grandiloqüents declaracions dels líders polítics establint línies vermelles que en l’àmbit local es dilueixen, o declarant enemics irreconciliables els que acaben sent els seus socis en ajuntaments petits.
Vilafant (Alt Empordà) és un dels casos més curiosos de la geografia catalana. La correlació de forces era procliu a un govern estrany: el PSC, amb 5 regidors, no podia governar en solitari. Les seves males relacions amb ERC, que té 3 representants, li posaven difícil l’alcaldia, i més quan una altra força emergent, com Som Vilafant-Tots Empordà (SV-TE), que irromp amb 3 regidors, no estava disposada a donar-li l’alcaldia a Montserrat de la Clau, que substitueix la històrica socialista Consol Cantenys, 20 anys a les llistes i 14 com a alcaldessa. La solució va ser l’aliança dels 5 regidors de PSC amb l’únic representant de Junts per Vilafant i l’únic regidor de Ciutadans, que és l’únic representant que té el partit taronja a la demarcació de Girona. És, a priori, un pacte contra natura entre juntaires, socialistes i Ciutadans, una formació que rebutja tant independentistes com el PSC.
Una altra població amb pacte estrany és Calonge i Sant Antoni (Baix Empordà). El 2019, havia guanyat ERC, que va ser desbancada el 2020 per una moció de censura. Va ser el “pacte de la vergonya”, qualificat com a tal per ERC, però recolzat per Junts, el PSC, el PP i la força local Republicans. Miquel Bell-lloc (ERC), a qui va anar a recolzar el mateix Sergi Sabrià, va haver de deixar la vara a Jordi Soler. “Algú s’està equivocant d’aliats”, va alertar Sabrià. Però resulta que el 2023, la història ha canviat: Junts va passar per sobre d’Esquerra i va obtenir 6 regidors (en tenia 4) davant dels 4 d’ERC (que en tenia 5). El PSC va baixar de 3 a 2 i el PP en manté un. En un consistori amb 17 regidors (cinc partits diferents tenen un regidor cadascun, incloent-hi el PDECat), els socialistes mantenen ara el seu pacte amb Junts, i el PP completa el vot necessari per sumar la majoria absoluta de l’home de Puigdemont a la localitat. En resum: socialistes, populars i postconvergents units en una estranya família.
No deixa de ser exòtica també l’aliança de PSC i CUP en una localitat com Sant Celoni (Vallès Oriental). Junts va baixar de 2.709 vots a 2.377 però tot i així va pujar de 6 a 7 regidors. Les dues últimes legislatures, aquest consistori de 17 edils va ser governat per Junts amb el suport d’ERC. Però els republicans van passar de 3 regidors el 2019 a només un el 2023. Mentrestant, el PSC va pujar de 5 a 6, i la CUP es va mantenir amb 3 representants. El resultat és que una aliança antinatura entre el PSC i la CUP suma ara la majoria absoluta de 9 edils, i això ha arrabassat la vara als juntaires. El socialista Eduard Vallhonesta (que portava com a número 2 l’exalcalde Joan Castany) serà alcalde en lloc de Raül Garcia, a qui no li va servir la presentació i el suport incondicional per part del mateix Jordi Turull, secretari general de Junts. El malestar del partit postconvergent ha estat notori, i així ho explicat en un comunicat, en el qual desvela que va oferir un pacte de govern a ERC i a la CUP per tenir una “majoria sòlida que permetés entomar els reptes que necessita el municipi, alhora que donàvem un missatge d’unitat entre nosaltres”.
És clar que PSC i la CUP xocaran a la legislatura, essencialment en temes identitaris. Però els cupaires esperen pactar les qüestions que consideren irrenunciables amb el front independentista, i acorralar el PSC en determinats temes com les reivindicacions independentistes o les “llibertats nacionals”. Una nota del divendres 16 de juny de la candidatura de la CUP explica que “els motius per haver optat pel PSC són de caràcter programàtic, organitzatiu i estratègic. Des de la humilitat, però també amb convenciment, creiem que és la millor opció per fer avançar Sant Celoni i la Batllòria i per millorar les condiciones de vida dels veïns i veïnes del poble”. PSC i CUP han mantingut converses que han durat 15 hores per confeccionar un acord de govern. “Per nosaltres, l’acord no és només un repartiment de càrrecs i una declaració d’intencions. L’acord incorpora diversos compromisos i mesures concretes que serviran per fiscalitzar el seu compliment i, també, defineix quines seran les línies que seguirà el nou govern municipal”, diu el comunicat.
Des de la candidatura independentista són conscients que “el posicionament en relació amb les llibertats nacionals és un punt de possible conflicte d’aquesta coalició de govern. És per això que entre els compromisos pactats hi constin: fer prevaldre la majoria independentista del ple de l’Ajuntament, mantenir els símbols que expressen la voluntat de l’alliberament nacional dels Països Catalans i elaborar un pla per promoure l’ús social del català dins i fora de les aules. Remarquem, també, que per nosaltres l’alliberament i la sobirania del nostre poble és un objectiu polític que va molt més enllà d’un projecte partidista i electoral”.
Un dels governs Frankenstein que criden més l’atenció és el de Tortosa, on hi va haver una revolta en contra de JxCat, el partit guanyador, a qui un pacte a quatre el va deixar sense la vara d’alcalde. Junts va trencar motllos i va passar de 7 a 10 regidors, però amb això no en va tenir prou. Es va quedar a un regidor de la majoria absoluta, i la seva candidata, Meritxell Roigé, del PDECat, va ser relegada a l’oposició. La culpa la té un govern Frankenstein format pels altres tres partits del consistori: els 7 regidors del PSC, els 3 d’ERC i un de la CUP. El socialista Jordi Jordan serà alcalde els dos primers terços de la legislatura, mentre que la republicana Mar Lleixà serà alcaldessa l’últim terç. No es van fer esperar les reaccions de Meritxell Roigé, que va qualificar el pacte d’“inaudit i insòlit” i va acusar la CUP de “ser escolanets i crossa d’un acord amb l’únic objectiu de desbancar Junts”. Ferran Bel, alcalde de Tortosa fins al 2018 i actual diputat al Congrés (recentment ha anunciat que deixa la política), va reaccionar davant del front contra la seva amiga: “Com passejarà la senyora Mar Lleixà pels carrers de Tortosa i mirarà els tortosins als ulls dient-los jo soc la vostra alcaldessa? S’ha de tenir valor per fer això. Perquè el seu partit ha perdut el 43% dels vots, un regidor, i dimiteix, o fa dimitir, el seu cap de llista [Xavier Faura] i un altre regidor per fer assumir la responsabilitat dels resultats. I ella no va aparèixer en tota la campanya més enllà que per fer-se la foto. […] És un pacte que respon a interessos personals i partidistes”, ha declarat Bel al Canal TE.
En una situació semblant es troba Tàrrega (Urgell), on JxCat va arrasar amb 8 regidors, a un de la majoria absoluta. Igual que a Tortosa, la republicana Alba Pijuan, amb cinc regidors, va pactar amb el socialista Silveri Car (3 regidors) i amb la cupaire Laia Recasens (la CUP té un sol representant) per desbancar a la juntaire Rosa Maria Perelló.
Manresa és una altra plaça amb govern desconcertant. ERC va mantenir la victòria per la mínima, malgrat perdre un regidor (va passar de 8 a 7), mentre que Junts va baixar de 8 a 6. Tots dos van perdre un grapat de vots. El PSC, que també va perdre gairebé 800 sufragis, es va quedar amb els 4 regidors que tenia i la CUP, que en va perdre 900, es va quedar amb els seus 3 representants. El republicà Marc Aloy, que podria forjar una majoria absoluta justa amb Junts, la candidatura encapçalada per Ramon Bacardit, va preferir obrir negociacions amb Antoni Josep Valentí (PSC) i amb Joan Vila (Ara Pacte Local, que va treure 2 regidors) per formar govern. Es tracta d’una aliança ERC-PSC-PDECat que no només deixa fora Junts (que havia governat amb ERC la legislatura passada alternant-se la possessió de l’alcaldia), sinó que li pispa qualsevol possibilitat de participar en la gestió.
Els tres partits del nou govern municipal són conscients que els resultats electorals “mostren la desafecció d’una part de la ciutadania i, amb aquest acord, es proposen donar-hi resposta i treballar per incrementar la seva implicació i millorar el seu dia a dia, amb iniciatives que abordin tant els aspectes més quotidians com els grans reptes relacionats amb la promoció econòmica i industrial, la cohesió social, la inseguretat i l’incivisme, l’habitatge, la mobilitat sostenible i la millora de la via pública”.
A Olot, ERC va fer fracassar un front d’esquerres i va resoldre donar l’alcaldia a Junts. A la capital de la Garrotxa, els postconvergents havien baixat d’11 a 8 regidors, encara que van guanyar amb claredat les eleccions. Però aquesta baixada li va provocar perdre la majoria absoluta (el consistori olotí té 21 regidors). Els s ocialistes van pujar de 3 a 4 i la CUP, de 2 a 4. Esquerra, que en tenia 5, va baixar a 3. Activem i Vox tenen un regidor cadascun. La correlació de forces era procliu a un govern Frankenstein, però els personalismes van fer anar en orris l’operació: el cupaire Jordi Gasulla reclamava l’alcaldia, en ser la segona força més votada després de JxCat. El socialista Josep Guix va proposar alternar l’alcaldia amb el seu candidat, a només 251 vots del cupaire, però ERC es va despenjar del pacte perquè exigia un batlle independentista.
A Cambrils (Baix Camp), el pacte és a quatre: ERC, PSC, JxCat i comuns sumen 11 regidors, que li prenen l’alcaldia a Nou Moviment Ciutadà per Cambrils (NMC), que va guanyar els comicis amb 6 regidors (els republicans es van quedar amb 4, mentre que socialistes i Junts en tenen 3 cadascun, i comuns, un).
A Campdevànol (Ripollès), la correlació de forces ha forçat una altra estranya aliança. Junts va aconseguir 4 regidors, però va haver de pactar: donen suport al seu alcalde els socialistes (2 regidors) i la CUP (un regidor).
A la Ràpita (Montsià), el pacte és gairebé protocol·lari: el PSC va guanyar amb claredat i va obtenir 8 regidors (el consistori en té 17), però ha sumat un pacte de govern amb Junts (dos regidors), PDECat (un regidor) i els comuns (un regidor). A l’oposició queda ERC, amb 4 regidors i Més Ràpita amb un altre representant. També té certa lògica el pacte a Reus (Baix Camp), on Junts va retrocedir de 7 a 5 representants. El PSC va guanyar amb claredat amb 8 regidors (en tenia 6) i ERC va passar de 6 a 5. Per garantir l’estabilitat, els partits van arribar a un pacte de PSC, ERC i PDECat, que va obtenir dos representants, cosa que garanteix una majoria absoluta de 15 edils d’un total de 27.
