“Si no fem res, les projeccions més optimistes situen l’extinció a finals de la vida dels nens que neixen avui.” Jeremy Rifkin, La Vanguardia, 5-V-2023.
El que això subscriu es considera pacifista i va fer la mili a finals dels anys 70. I malgrat la crítica global al servei militar, hi havia aspectes positius amagats sota la capa del bel·licisme i de l’autoritarisme: la dedicació d’un temps dels joves a un suposat bé comú, la seva convivència amb gent diversa (tant cultural, com social, com geogràficament), tot això traient-los de la seva zona de confort.
L’individualisme actual amb els seus mons tancats, potser cal obrir-los. Cert és que en els àmbits dels estudis superiors, els programes de mobilitat acadèmica (Erasmus i altres) tenen una mica aquesta component de treure als joves de la seva zona de confort, i obrir-los a altres realitats i a certa autonomia: sens dubte la consciència de ser europeu té molts punts guanyats gràcies a aquests programes. Quasi tothom valora positivament aquesta mobilitat.
Hem vist darrerament els desastres dels aiguats ferotges a la regió de l’Emília-Romanya amb més d’una desena de morts i amb unes pluges que només en un dia han deixat caure el doble d’aigua que en tota la mitjana del mes d’abril i maig junts. No recordarem ara els incendis (desgraciadament preveiem un estiu molt perillós), la sequera, les onades de calor… o la pandèmia.
Ens caldrà tota la capacitat organitzativa per enfrontar-nos a una crisi climàtica mai vista. I ja hem vist com, més enllà dels cossos d’intervenció propers (Bombers, Policia Municipal, etc.) a Itàlia ha tingut un paper fonamental l’exèrcit.
Aquí a Espanya tenim una unitat militar, l’UME, especialitzada en emergències i on treballen per estar preparats per fenòmens meteorològics adversos de gran magnitud, terratrèmols, incendis, accidents químics, biològics, radiològics i nuclears. La proposta seria dedicar sis mesos de la vida dels joves (tant nois com noies) per entrenar-se en aquesta unitat, tant per consolidar la seva capacitat d’acció davant dels desastres, com per a conscienciar-se dels perills reals als quals ens enfrontem i enfrontarem. No insistirem en el nivell d’emergència que ha generat la crisi climàtica, i que les darreres informacions de l’Organització Meteorològica Mundial OMM, són terribles: superarem en menys de cinc anys el límit dels 1,5 °C, una barrera que des de l’Acord de París es marcava com a objectiu a no sobrepassar.
Dit en termes col·loquials: no estem per a bromes, i una joventut preparada fàcticament per ajudar en les emergències seria un objectiu desitjable.
Soc conscient que el discurs anti militar contamina aquesta proposta. M’agradaria que no haguéssim de tenir exèrcits, com no tenir policia…no obriré aquí aquesta reflexió utòpica però necessària.
Però és clar que les estructures militars i les seves metodologies estan preparades per l’actuació immediata i, perquè no, valenta (al mateix nivell que els bombers). En un món curt-terminista i individualista, posar-se al servei de la col·lectivitat, tot deixant l’ego a part, resulta segurament necessari per a la nostra supervivència.
Deixo oberta la mecànica de la implementació d’aquesta proposta (inclosa la seva possible dimensió europea), amb tots els matisos, excepcionalitats i incorporacions d’altres serveis socials possibles: he tingut notícies d’algun pla pilot perquè els joves puguin oferir les seves habilitats com a acompanyants en l’àmbit social i educatiu, benvingut sigui.
Malauradament en temps d’agressió bèl·lica (vegis Ucraïna), el reclutament resulta inevitable (i dolorós). En temps d’emergència climàtica, potser cal actuar igualment. I és un reclutament que té dos objectius: incorporar al jovent (amb la convivència cultural, social i geogràfica implícita) a una preparació i capacitat d’actuació, així com tenir, a posteriori, una societat amb ciutadans i ciutadanes expertes durant la seva vida davant dels desastres amb els quals hauran de conviure, si o sí.
Mentrestant, hem de continuar treballant, personal i socialment, per mitigar els efectes de les nostres emissions de CO₂: és molt tard, però encara som a temps.
