Doctor en Antropologia Social i llicenciat en Ciències Biològiques, forma part de dos grups de recerca a la Universitat de Barcelona. És president d’honor de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat. Membre d’Ecologistes en Acció, és autor de novel·les i assaigs. Els seus tres darrers títols tenen a veure amb el canvi climàtic: Refugiados climáticos, El legado i, ara, Bla, bla, bla. El mito del capitalismo ecológico (Editorial Rayo Verde).
El capitalisme climàtic a què et refereixes al teu llibre, és més aviat la crua realitat dominant, més enllà del “bla, bla, bla”?
La tesi central del llibre és que no s’està fent el que cal fer per combatre el canvi climàtic. I això passa perquè tenim un sistema capitalista, basat en el creixement econòmic, que no permet que es facin les transformacions que s’han de fer. Al llibre s’avança pas a pas sobre els fets, el que s’està fent, els seus resultats…, per demostrar que no estem avançant en la direcció correcta. Encara que el títol al·ludeix al “bla, bla, bla” (que és el que va dir Greta Thunberg als governs a la cimera de Glasgow), per mi és la conclusió final. Crec que hi ha coses que es fan en la bona direcció, el que passa és que són tan insuficients que no corregeixen la trajectòria actual, de creixement de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i, en conseqüència, de l’augment de l’escalfament global. Una cosa que no tendeix a tallar-se de manera dràstica, que és com s’hauria de fer, segons els científics.
L’entramat de promeses, aparents mesures, màrqueting verd, bla, bla, bla, constitueix en si mateix la ideologia dominant?
Sorgeixen alternatives a aquesta deriva? En aquest moment circula tot un corrent en el pla econòmic i social que està plantejant el decreixement i el postcapitalisme com a alternativa. En el pla teòric, aquesta defensa del decreixement és el que ens permet situar-nos en una alternativa a l’actual sistema, que permetés afrontar l’emergència climàtica. Al llibre dedico bastant espai a mostrar que el sistema capitalista actual, basat en la necessitat permanent de créixer, es menja totes les millores que es puguin fer en energies renovables. Planteja un constant increment de la despesa energètica, malgrat que hi ha teòrics que diuen que l’eficiència energètica pot seguir millorant fins que arribi un moment en què puguem seguir creixent sense gastar més energia. Les dades mostren que el creixement de la despesa energètica ha estat constant, i que ha anat aparellat amb el creixement econòmic. No hi ha desacoblament. Si necessitem més energia per seguir mantenint el creixement econòmic, no podem prescindir dels combustibles fòssils. El que ens donen les energies renovables simplement s’afegeix al que donen els combustibles fòssils. És veritat que les energies renovables estan creixent molt, però també segueix creixent el consum de combustibles sòlids. Aquest és el drama. D’aquí el “bla, bla, bla”.
En qualsevol cas, el decreixement és qüestionat radicalment no només per govern i corporacions, sinó fins i tot des de sectors de la mateixa esquerra…
El debat està damunt la taula, i és veritat que hi ha gent d’esquerres que, amb bona voluntat, diuen que podem créixer, però d’una altra manera. Amb més energies renovables, apostant per solucions tecnològiques, com la captura del carboni, etc. Per això, al llibre totes aquestes solucions que pretenen ser les que ens han de salvar de l’increment de les emissions, les analitzo una a una i amb bastant detall. Per exemple, a la captura de carboni de l’atmosfera li dedico unes quantes pàgines i poso sobre el paper tots els estudis que s’estan fent, incloent-hi els de les agències públiques, el govern dels EUA, les Nacions Unides…, que crec demostren amb molta claredat que la captura de carboni des de l’atmosfera no és cap solució a res. El màxim que podríem arribar a capturar en aquesta dècada és l’1% del que emetem, i no crec que hi arribem, perquè ara estem al 0,1%. Occident està posant molts diners en això, que se l’estan emportant les petrolieres…, les empreses que disposen de recursos per posar en marxa aquest tipus de tecnologies. Des d’alguna instància de la mateixa administració nord-americana han demanat a Biden que deixi d’aportar recursos a això, perquè és llençar els diners.
Encara que, diguem-ne, demonitzat, el petroli segueix sent el rei en la producció d’energia?
Al petroli, al gas i al carbó hi dedico un altre capítol. El petroli està en relativa reculada. El que ara està passant és que es troba menys petroli del que es gasta, encara que se’n continua trobant. Segueixen augmentant les reserves, però a un ritme menor que fa unes dècades. Aquesta és una tendència inexorable. Si seguim així, hi haurà un moment en què s’acabarà el petroli. Jo discrepo dels que diuen que ens hem de preparar per al final del petroli, i que hem de buscar alternatives. Hi ha els que defensen el decreixement, precisament perquè s’acaba el petroli. No és aquest, crec, l’argument més vàlid. No podem esperar a esgotar el petroli, perquè si ho fem ens en anem a quatre graus d’escalfament global. Això està més que analitzat. Fins i tot l’Agència Internacional de l’Energia, dependent de l’OCDE i, en conseqüència, gens sospitosa d’esquerranisme, fa ja una dècada que va dir que per aturar l’escalfament global calia deixar dues terceres parts de les reserves de petroli, i encara més del carbó, al subsol. Després, segons dades de les Nacions Unides, es demostra que no són dues terceres parts, sinó quatre cinquenes. No ha de preocupar-nos l’esgotament del petroli, perquè el que cal fer és deixar de seguir gastant-ne. S’ha de deixar ja de buscar combustibles fòssils, com s’està fent al mar del Nord, a golf de Mèxic, a tota la costa africana, a l’Amèrica Llatina…
Circula en el debat mediambiental la idea que tot això de l’ecologisme és cosa de les classes mitjanes acomodades d’Occident, dels intel·lectuals…, al marge i en contra dels interessos dels treballadors i dels pobres del món…
Sí, està instal·lat en el debat, i és cert que per al treballador que té un conjunt de problemes molt apressants parlar-li de canviar el seu estil de vida i la seva forma de consum resulta una mica estúpid. El 10% de la població més rica del món està emetent, amb el seu consum, el 50% de les emissions. Per tant, els que han de reduir el consum són els rics. L’alternativa no és que tothom redueixi igual. Al llibre cito un estudi de l’ONU que diu que les poblacions africanes i d’altres llocs del que anomenem Tercer Món podrien multiplicar per tres el seu consum sense danyar els objectius climàtics. És el consum dels països del nord i en particular de les seves classes altes el que està provocant el gruix de les emissions. El retret que la lluita contra el canvi climàtic és elitista podria haver tingut algun sentit respecte a l’antic moviment ecologista: els plàstics, l’aigua dels rius… Abans que el canvi climàtic es posés en el primer lloc de la lluita ecològica. Ara és cosa de tots i és entre tots que hem de fer front al sistema.
Com fer front a qüestions com la producció i el consum de carn, les emissions dels vaixells i els avions, els cotxes…, tan rellevants en la generació d’emissions?
L’agricultura i la ramaderia industrial, indústries extractives… que comporten el que les Nacions Unides denominen canvi d’usos del sòl, generen el 23% de les emissions. Són molt importants. Cada arbre que tallem suposa acabar amb un magatzem de carboni. L’alternativa a això és l’agricultura regenerativa, que s’està desenvolupant en molts llocs i està demostrant que pot alimentar les poblacions locals sense l’ús de pesticides ni fertilitzants sintètics; i que no necessita tanta aigua… Cal enfrontar-se, és clar, a les grans empreses de l’agricultura industrial, que tenen un poder gairebé tan gran com les petrolieres.
El negacionisme del canvi climàtic, com el del cosí de Rajoy, està aparentment fora de focus, però gratant no és difícil seguir trobant una dura resistència a les evidències. És una cosa pròpia de les dretes o més aviat transversal?
Cal partir del fet que les grans corporacions no volen ni parlar del tema, perquè els seus interessos estan renyits amb la lluita contra el canvi climàtic. Això és així. Les grans corporacions són els grans contaminants i volen mantenir el seu negoci. Ara, fan el que denominem greenwashing. Diuen que ho han entès i que estan fent coses, però continuen emetent. I la dreta sempre ha estat la que millor ha representat els interessos de les grans corporacions. També part de l’esquerra es deixa portar per aquesta percepció, però és fonamentalment la dreta la que compra tota aquesta filosofia corporativa dominant.
