Trias(Junts) no ha de ser alcalde de Barcelona

Espero no marejar-los gaire amb números i percentatges.

Xavier Trias no ha de ser (no és un simple pensament desideratiu, encara que també) el nou alcalde de Barcelona. Per raons bàsiques de democràcia i representativitat en el sentit estès i usual d’aquests termes.

De fet, la candidatura ha estat un exemple clar d’engany, d’estafa política. Trias i el seu equip han ocultat les sigles del partit pel qual es presentava (Junts), res no ha dit res sobre l’assumpte del secessionisme, i, no obstant, a la festa de celebració del seu resultat, se’l podia veure al costat de Jordi Turull i Laura Borràs, que aquest dimarts 30 al matí han tornat a parlar del punt bàsic i essencial del seu programa (que és també el de Trias, encara que l’oculti): aixecar un mur-Estat que separi la seva Catalunya de la resta d’Espanya .

Socioeconòmicament, no cal dir-ho, Trias representa més o menys el mateix que Almeida i Ayuso a Madrid: els poders empresarials, les classes més adinerades, la cultura del cotxe, la inactivitat davant del canvi climàtic, els “disbarats” i la prepotència de classe . La Barcelona rica, consistentment, s’hi ha bolcat. Trias ha estat el més votat als 10 barris amb rendes més altes de la ciutat i només va ser superat en 3 dels 24 barris amb rendes per sobre de la mitjana de la ciutat. Ha estat la llista més votada a 99 de les 100 seccions censals més riques. Per contra, als 49 barris barcelonins amb rendes per sota de la mitjana va obtenir resultats per sota del global i en 9 d’aquells, amb rendes més baixes, amb prou feines va obtenir la meitat del suport que va aconseguir a la mitjana de la ciutat.

Les raons (numèriques, de representativitat) a què al·ludia per les quals Trias-Junts no hauria de ser, no ha de ser alcalde de Barcelona:

1. Arrodonint, l’abstenció (més vots nuls i en blanc) a Barcelona ha arribat al 40% (el 34% el 2019; 6 punts més ara, un 17% més): 450.000 ciutadans han adoptat aquestes opcions. Els vots emesos han estat 671.880.
2. Trias-Junts ha obtingut 149.235 vots, el 22,42% dels vots (i el 13,5% del cens barceloní!).
3. Usem ara dos criteris: dreta i nacionalisme:

3.1. Sumat els vots de Junts amb les altres dretes (PP: 61.355 i VOX: 37.937) que han superat la (injusta per elevada) frontera del 5% (les forces per percentatge més baix sumen aproximadament l’11% dels vots emesos en el cas de Barcelona) representen el 37,33% (molt lluny del 50%).

3.2. Sumant els vots de Trias-Junts de les altres forces secessionistes (ERC: 74.720, 11,22%; la CUP no ha arribat al 5%, s’ha quedat al 3,8%) representen en 33,54% dels vots emesos (sumant els de la CUP, 37,3%).

4. Per contra, la suma dels vots del PSC (131.735, 19,79%, uns 7 mil vots menys que el 2019) i Comuns (131.594, 19,77%, uns 25 mil vots menys) sumen el 39, 54%.

4.1. Més que Trias i les seves aliances en els dos casos considerats.

5. Si sumem els vots del PSC, Comuns i ERC se supera el 50% (50,78%), uns 24 regidors en total.
6. L’opció Junts-PSC suma certament 21 regidors, majoria absoluta (i una mica més del 42% dels vots emesos), però no hi ha dubte que una nova socioconvergència (alguns analistes en parlen) no representaria l’esperit dels resultats de la votació de diumenge passat. Els ciutadans no han votat el retorn al passat.

En síntesi: un candidat amb el 22,42% dels vots emesos (i el 13,5% del cens!) no ha de ser alcalde, no pot aspirar (més enllà de normes sobre la llista més votada) a l’alcaldia d’una ciutat que està lluny, molt lluny, d’haver-li donat suport majoritàriament, diguin el que diguin Trias, Junts i “la gent rica” d’una ciutat que cada dia que passa volen que s’allunyi més dels seus bons moments democràtics i ecosocialistes (ecosocialistes i democràtics de debò).