Marx és sempre una inspiració per als que ens preocupem per la societat i el seu esdevenir. Sobretot en Groucho, encara que el meu favorit, potser pel seu silenci curull de sons indicadors, sigui l’Harpo. Ara que s’apropen eleccions, m’hi apropo de nou.
Tots els candidats, sense por de que la gent es cargoli a riallades, prometen i prometen. Ho poden fer des que l’Adolfo Suarez va encunyar la frase: “puedo prometer y prometo”. És mal generalitzat, manca el realisme de dir: “voldria fer, però… (afegiu aquí pressupost, legislació, temps, actitud destructiva dels contraris), tanmateix, faré els possibles per apropar-m’hi i us en tindré informats”.
El primer factor que propicia tal afany de promesa és el no seguiment posterior. Fins que no es convoquen noves eleccions, al cap d’uns anys, no es parla massa del que s’havia promès i no s’ha complert. Àdhuc deixar la feina a mitges, no es motiu de demanar disculpes, sinó que esdevé una raó per sol·licitar el vot per a un nou mandat.
El segon, en general però sobretot en els que no tenen opcions d’assolir el poder, és que no passa factura. Amb la certesa de perdre, els coloms que es fan volar apugen el llistó de qui sí que accedirà a la capacitat de decisió.
El problema arriba, i ara és molt freqüent, quan qui ha guanyat ha d’acollir el colomaire entrant en una coalició de govern. Aleshores hi ha el risc d’adoptar mesures desproporcionades, fent anar més enllà del que voldria el guanyador, amb tendències sovint sectàries, en detriment d’altres que beneficiarien a tota la societat. Mesures que poden ensucrar el paladar de molta gent, encara que després no siguin masticables. El resultat final és ben lluny del que, fins i tot mirant els resultats, se suposa que la gent esperava en anar a votar. Això seria el reflex de la continuació de la seqüència d’”Una nit a l’òpera”: Després que la comanda d’en Groucho s’hagi anat incrementant per les peticions d’en Chico, que ha demanat repetidament els dos ous, un últim toc de botzina d’en Harpo li fa afegir: “Que en siguin tres!”.
I això és el que passa. Tot sembla indicar que en la majoria d’estaments, la coalició es inevitable. Aleshores, el minoritari-necessari, un cop dins amb el seu sarró de promeses inabastables, apuja l’aposta amb dues finalitats. Primer, òbviament, per assolir alguns dels seus plantejaments, però també, i sovint més important, per a erosionar la imatge del seu soci. La cultura política del dia a dia s’ha anat embrutant amb dicteris i desqualificacions cada cop més grolleres i poca-soltes, agreujat per l’efecte distorsionador de les xarxes socials. No s’ha après a respectar i escoltar l’adversari, intentant veure en les seves idees els punts que es poden tenir en comú. Sense aquesta pràctica bàsica, prèvia, el primer dia d’asseure’s per iniciar un mandat té més de declaració de guerra (soterrada, això sí) que d’il·lusió en un projecte, sinó comú almenys compartit.
Posats a demanar, jo ho faria sol·licitant als polítics de tots els colors que vagin adoptant l’enfocament empàtic, imaginant, i explicant, quin seria el seu capteniment en el cas de formar part d’un probable govern de coalició, ja abans dels comicis, posant-ho de manifest amb un inèdit fins ara: “En això, els X tenen raó”. No després, forçats per les presses i amb un sarró ple d’un munt de barbaritats dites en campanya.
