La maquinària d’aquesta empresa més endogàmica que familiar del laportisme es va quedant als ossos, acoblada únicament per les peces més febles i dependents del vincle amb la presidència. La fuga cames ajudeu-me de Mateu Alemany, precisament a l’hora de moure el material més pesat i delicat, confirma les pitjors expectatives de futur en l’àmbit esportiu i, alhora, la degradació interna d’una estructura de club cada cop més a prop del col·lapse.
Mateu Alemany, home clau en la negociació, la recerca i el tancament de les operacions de jugadors, tant d’entrada com de sortida, no havia conegut en tota la seva carrera un model de govern com el de Joan Laporta, tirà i autoritari. Res que qualsevol professional amb experiència no hi pogués bregar, suportar i afrontar si, amb el pas dels dies, no s’hi haguessin afegit factors de desequilibri i d’ingerències aliens completament als interessos del club i massa propers al caprici i la vel·leïtat d’un president desbordat pels seus excessos i necessitats. El director de futbol que ara marxa abans que tot exploti, juntament amb Ferran Reverter com a CEO i el director tècnic Jordi Cruyff, integraven la triada d’executius de més rang amb què Laporta pretenia dirigir el Barça després de l’èxit del seu assalt electoral de fa dos anys. Sobre cadascun han anat recaient diferents responsabilitats, en tots els casos amb l’obligació de sortir a donar la cara i defensar davant de l’opinió pública situacions, decisions i escenaris en què el seu propi criteri i autoritat han estat sistemàticament trepitjats per les arbitrarietats i bogeries del president. En un pla semblant de la governança, el primer a saltar del vaixell va ser el candidat proposat i votat pels socis per al lloc de vicepresident econòmic, Jaume Giró, quan va descobrir les veritables intencions i la personalitat de Joan Laporta.
L’endemà de guanyar les eleccions i certificar que el candidat guanyador no tenia els avals, ni pla per al primer equip, ni la menor intenció de recuperar Messi -ni. encara menys, de tolerar que tant Giró com l’equip econòmic adoptessin les mesures més assenyades i eficients de control de la despesa i gestió raonada i intel·ligent dels recursos del club-, es va inventar una oferta de treball a Londres per trencar aquest vincle amb un entorn tan tòxic.
Al CEO Ferran Reverter, personatge d’ego supermajúscul, li va costar més temps admetre la realitat, entabanat per un president que per una banda li donava corda i pel darrere es dedicava a muntar una estructura de gestió paral·lela, amb els seus amiguets i la seva banda del Reus. Si no hagués marxat per pròpia voluntat, Laporta no hauria dubtat a fer-lo fora sense contemplacions, ja que cadascú pretenia manar en una direcció oposada. Quan Laporta va decidir llençar la casa per la finestra a còpia de palanques, necessàries sobretot per pagar per sobre del preu del mercat traspassos, salaris i comissions, Reverter també va filtrar, com a pretext, una sobtada oportunitat de refer la seva carrera d’executiu d’alta direcció al marge del FC Barcelona. Una mentida per encobrir la seva determinació de no aparèixer com a còmplice de les coses que, sospitava, el seu president tramava i orquestrava a l’esquena.
A Mateu Alemany, que ha pogut viure a primera fila el recorregut insuportablement autodestructiu de Laporta per a si mateix i el Barça, li ha semblat oportú retirar-se abans de posar-se al capdavant d’aquesta missió impossible que té a veure amb vendre aquests mateixos jugadors que han fracassat a l’Europe League a preu de Champions per fitxar substituts a l’altura de la competició, també a un preu desorbitat.
Sap de sobres que, arribada l’hora de la veritat, quan Laporta no sigui capaç de complir les directrius de LaLiga -o sigui, quadrar els comptes de Barça proporcionalment als seus recursos-, la guerra serà cruenta i amb ferits de gravetat. El president està disposat a signar contractes i operacions que, com ja ha passat anteriorment, no podrà pagar o inscriure, assenyalant la Lliga de Javier Tebas com a culpable d’un desequilibri pressupostari del qual només és responsable Laporta i les seves decisions.
La batalla serà campal, terrible i possiblement traumàtica, si, com tot sembla indicar, el club el que necessita és vendre actius del vestidor i rebaixar massa salarial si vol continuar jugant a la Lliga la temporada que ve. L’adeu d’Alemany significa que el futur penja d’un fil i que, sobretot, l’intent de recuperar Messi al preu que sigui, tal com estan les coses, possiblement és tan mala idea com que se li escapi de les mans amb el desprestigi i el ridícul que suposaria tenir el fitxatge a tocar i no poder inscriure’l per manca de previsió i de personalitat a l’hora d’equilibrar el pressupost.
Alemany, en definitiva, veu venir el xoc de trens irremeiable entre una institució endeutada fins a les celles, sense cap marge de maniobra, i una política encara més expansionista i malbaratadora de Laporta, impossible de conciliar amb les regles del joc de LaLiga en matèria de salaris.
Perquè, de nou, la dificultat no rau a amarrar un jugador o un altre, o assolir un acord amb Messi. El drama que Laporta ha arrossegat al club dibuixa un escenari en què no es recuperen els ingressos i les despeses es mantenen altes o en augment. Laporta es va quedant sense col·laboradors de prestigi també a la direcció de futbol enmig de rumors que apunten la possibilitat que les relacions amb Jordi Cruyff no estan passant pel seu millor moment. No se sap si això és pitjor que les aposta a favor que Deco, l’agent que va comissionar en el traspàs de Raphinha, sigui el substitut de Mateu Alemany.
