Les veus discrepants del laportisme són tan tímides i febles que, lluny de ressonar amenaçadores o opositores gairebé no se senten. És un fenomen propi de la naturalesa actual de l’entorn blaugrana, on la crítica, la que sigui, neix morta.
El ressò de la trampa obertament exhibida per Laporta a l’esperada i més frustrant presentació del finançament de l’Espai Barça va durar només unes hores, en prou feines va suscitar comentaris dels opinadors de pes i les rotundes afirmacions dels analistes especialitzats respecte de l’engany amb el Palau Blaugrana van tenir un recorregut menor i més aviat tímid.
Almenys mitja dotzena de mitjans que van contrastar amb les fonts o especialistes la mentidera versió del vicepresident econòmic Eduard Romeu, capaç d’afirmar que es contemplaven els costos del nou Palau Blaugrana en els 1.450 milions del préstec tancat amb Goldman Sachs i fins a vint inversors, no van dubtar a rectificar-lo i establir que, efectivament, la junta de Laporta va intentar entabanar la premsa i els socis amb una posada en escena lamentable i ridícula, sense arguments ni respostes a les preguntes concretes sobre la qüestió.
El sí d’Eduard Romeu al Palau Blaugrana, històric, no només el va desmentir la seva pròpia executiva, la directora corporativa Maribel Meléndez. Les fonts properes a l’operació també van confirmar que s’han assignat 1.070 milions per al gruix de la reforma de l’Spotify Camp Nou i part de l’Espai Barça, 160 milions per al primer paquet d’interessos i 200 milions per a contingències d’una obra que no es creu ningú que costi 850 milions.
Les contingències han aclarit les mateixes fonts, formen part d’un sistema de garanties peculiar i de cobertura davant dels sobrecostos que es veuen venir com el Sol després de l’albada. El FC Barcelona, encara que se li han atorgat aquests 200 milions per a imprevistos, els haurà de congelar en un fons de provisió, intocable, fins que s’hagin consumit els 1.070 milions de les obres més prioritàries.
En tot cas, es recorrerà a aquesta reserva si es produeix una situació de despesa per sobre del pressupostat, una circumstància prevista i integrada en un pla de finançament que no contempla en cap cas les obres del Palau Blaugrana.
La fórmula no deixa de ser un senyal de desconfiança dels inversors en relació amb aquesta sorprenent elecció d’una constructora turca, Limak, no per la capacitat per fer les obres sinó pels enormes dubtes sorgits sobre el preu licitat i els terminis concertats. Els inversors van acceptar aquest marge creditici, del 23% sobre el cost de la reforma de l’Spotify Camp Nou, com a contramesura a la voluntat del club de no avalar el préstec amb patrimoni o amb part de la propietat.
Laporta, a més d’evitar donar la cara en aquesta hora de la veritat, conscient de la farsa que havia de representar, va escórrer el bulto, va dirigir unes paraules a l’auditori, va agrair l’esforç comú dels seus col·laboradors i es va asseure a “gaudir” de l’espectacle ofert pel vicepresident econòmic, Eduard Romeu, i dos executius que amb prou feines van poder corroborar aquest mentider ‘sí’ al Palau Blaugrana.
La qüestió de fons no és altra que el risc d’impugnació social sobre la base del que sembla un flagrant i descarat incompliment del mandat assembleari de l’octubre del 2021 i del posterior referèndum que va aprovar un projecte concret de l’Espai Barça i un límit màxim d’endeutament de 1.500 milions. Els socis van donar llum verda amb els seus vots a una proposta amb un pla inequívoc d’inversions i de costos: 900 milions per al futur Camp Nou, 20 milions per a l’estadi Johan Cruyff, 60 milions per a la Modificació del Pla General Metropolità, 100 milions per a la urbanització de l’entorn i el Campus Barça (Museu, Hotel, Oficines, Centre de Convencions, Megastore…) i 420 milions per al nou Palau Blaugrana.
Per comparar el contingut d’aquest mandat assembleari que Laporta i la seva junta estan obligats a complir no existeix, ni es va exposar amb claredat a la roda de premsa, un quadre d’inversions per al destí dels 1.450 milions tancats amb Goldman Sachs, JP Morgan i altres entitats financeres. Per les dades aïllades i disperses ofertes, sembla que s’han reservat 1.071 milions per a l’estadi i la resta del Campus, 179 milions d’interessos i 200 milions per a aquest matalàs que amb força dificultats suportaran els sobrecostos de l’obra.
No obstant això, cap al·lusió a les despeses que, d’acord amb les fonts de l’operació, han estat certificades com a part de l’acord: 850 milions per a la reforma del Camp Nou, 23 milions de “fee” de Limak, 36 milions per al Campus Espai Barça, 145 milions per tornar el crèdit pont avançat, 150 milions per a contingències, 32,2 milions de costos de l’emissió de bons, 97,2 milions per a altres fases de l’Espai Barça, 35 milions d’altres costos de construcció i 131,6 milions d’interessos.
Una cerimònia de la confusió i d’inexactituds que, en conjunt, no deixen de ser una burla i una mentida infantil amb què Laporta intenta encobrir la seva determinació de trencar el que han votat els socis i desvincular-se d’aquest compromís amb el nou Palau Blaugrana, sobre el qual també van entrar en contradicció. “Cal buscar-los -van dir des de la junta sobre els 420 milions ‘desapareguts’ del Palau Blaugrana- a les contingències que no tenim intenció de gastar i en el diferencial de 50 milions en relació amb els 1.500 aprovats per l’assemblea”.
Un groller intent de presa de pèl als socis que, transcorregudes 24 hores, no han tornat a escoltar als mitjans ni a les xarxes la més mínima reacció de denúncia per un escàndol, una mentida i una manipulació sense precedents en la història del FC Barcelona pel volum i la transcendència de trepitjar un acord social democràticament adoptat i certificat.
