Als anys 80, les associacions de pares, amb la FAPAC i a la CEAPA, impulsàvem l’educació dels nostres fills, a escoles que volíem de qualitat, igualitàries, inclusives, públiques, gratuïtes, laiques i arrelades a l’entorn. Perquè els nostres fills aconseguissin ser i saber, no per a l’aparença i la docilitat.
Pensàvem que la millor formació i qualificació professional, que proporcionaria la instrucció pública de la democràcia, obligaria a repensar la vigència del treball parcialitzat, repetitiu, monòton, avorrit, penós, perillós i precari. Faria als treballadors més lliures i més capaços de millorar el seu estatus i de poder canviar de feina quan convingués. Els habilitaria per intervenir en les decisions tècniques i a comprendre els comptes de resultats de les empreses. Podrien acomodar-se millor les demandes d’increments salarials, disminucions de jornada i repartiment de beneficis. Obtindrien satisfacció a la feina, adaptada a les característiques dels treballadors i a la seva evolució.
Però, la pràctica neoliberal nacionalista, aliena a l’Estat Social constitucional, ha fet predominant la disputa per l’idioma vehicular sobre les altres característiques que cal millorar a l’escola, com l’atenció a l’abandonament escolar en edat primerenca.
Luis García Montero ha escrit: “Si miro cap a l’educació és perquè una ciutadania formada en el projecte de les elits implica la perpetuació estatal de la desigualtat. Elits preparades per dominar, necessiten majories sense formació ni consciència crítica, acostumades a la servitud. I per restar gravetat ètica a aquesta ferida en la convivència, resulta molt eficaç la infantilització del pensament, persones que no se sentin responsables, dominades per un narcisisme consumista sense interpel·lacions i per una promesa de felicitat que desconegui assumptes com els de la pobresa, el dolor, malaltia, envelliment i mort.”
En aquest propòsit, es fa desaparèixer la categoria professional dels treballadors, qualificació responsable segons els coneixements i l’experiència. El salari el fan dependre del nivell del lloc de treball simplificat, dissenyat i valorat prescindint totalment i absolutament del treballador que el pugui ocupar. La promoció, salarial, és pel simple transcurs del temps. Convenis col·lectius de Seat i Inditex.
Així obtenen treballadors prescindibles, substituïbles amb facilitat, pagats pel mínim requerit però utilitzats al complet. Expliquen aquest disbarat al·ludint al principi de “a igual feina igual salari”. Com si en una botiga de roba fes el mateix treball una persona amb només estudis primaris, que una altra amb coneixements de tall, confecció, utilitat de gèneres i idiomes.
Apareixen, com a atributs dominants, la submissió i la por de perdre el salari, aparellat a l’antiguitat i al lloc de treball, sempre amenaçat per la deslocalització o minvament de l’empresa.
L’avenç i la implantació de la intel·ligència artificial no es concep com a ajuda sinó per suplantar-nos. Tot i ser incapaç d’equilibrar la creativitat amb la restricció. Produeixi tant veritats com falsedats i desconegui si és convenient, adequat o contraproduent. Mancada de capacitat crítica, sense compromís amb les decisions i indiferència a les conseqüències. Sense raonament ni capacitat de distingir, sota marcs ètics, entre el que es pot i el que s’ha de fer o no. El camí emprès sense control és preocupant, qui es responsabilitzarà de l’error, l’engany o el delicte?
Per evitar que prevalgui, sense oposició, l’inconstitucional model neoliberal, basat en el dogma de Milton Friedman: “l’única responsabilitat de l’empresa és l’increment del benefici per als gestors i els amos”, cal aprovar lleis com la de Protecció dels Drets Humans, de la Sostenibilitat i de la Diligència Deguda a les Activitats Empresarials.
I avançar a instal·lar la democràcia a l’empresa. Aquella que, al final de la dictadura, ja negociàvem amb poc èxit: la intervenció sindical en el control de gestió, l’organització del treball, la formació i la promoció professional. Sense això, com a mínim, els propòsits de participació i coresponsabilització dels treballadors, a l’esdevenir de les empreses, són simples cants de sirena i mers brindis al sol, amb el conflicte latent.
