Els dos últims llibres que he llegit parlen de la nostra història recent però em serveixen per comentar l’actualitat. “Roses de foc de Barcelona” (Edicions 62) l’ha escrit Andreu Farràs i retrata, com diu el seu subtítol, “les grans explosions d’ira a la capital catalana durant un segle”. “París érem nosaltres” (Columna Edicions) és obra d’un altre Andreu, Claret, i reconstrueix la guerra civil espanyola i l’exili republicà a través de la vida i aventures del seu pare.
Farràs repassa els esclats de violència a Barcelona, des del que se’n deia les bullangues, del 1835, fins a les manifestacions contra la sentència del Tribunal Suprem del judici conegut com de l’1-O, el 2019. A “París érem nosaltres”, Claret ens presenta la capital francesa com una ciutat admirada, model en el qual s’emmirallaven els qui la veien com un focus de llibertat i cultura.
París sembla que s’ha convertit darrerament en una ciutat on periòdicament es produeixen esclats violents a les protestes i manifestacions als seus carrers, prenent el relleu a Barcelona pel que fa a roses de foc. Tampoc no ens ha de venir de nou. El 1968 ja va tenir la seva rosa de foc quan aquí era impossible aixecar la veu al carrer contra la dictadura.
Aquests dies hem vist i seguim veient com les protestes a París i altres ciutats franceses contra la nova legislació sobre les pensions que vol aprovar el president Emmanuel Macron acaben amb enfrontaments amb la policia i cotxes i mobiliari urbà cremant a tot arreu. Ens sorprèn que aquest grau de fortalesa i, fins i tot, de violència en les protestes resulti de l’oposició a una legislació que endarreriria la jubilació dels 62 als 64 anys quan a Espanya es situa als 67. El govern espanyol acaba d’aprovar una llei que regula la jubilació i, tot i les protestes de col·lectius de pensionistes, en general s’ha assumit com un avenç progressista, encara que l’edat de jubilació, però, es queda allà on era.
Llegir les 250 pàgines de “Roses de foc de Barcelona” aclapara per la crueltat de les revoltes i de la seva repressió. La Rambla de Barcelona, avui plenes de turistes, ha vist en el passat com cremaven governants o com afusellaven desenes de manifestants. No han faltat caps tallats i exhibits enmig del carrer. L’últim esclat, el del 2019, es va saldar, quasi que miraculosament, sense cap víctima mortal.
Llegir els llibres dels dos Andreus no ens resoldrà l’enigma del perquè París ha agafat el relleu de Barcelona pel que fa aquestes periòdiques roses de foc, però és un exercici recomanable per conèixer un passat sobre el que s’ha forjat el nostre present. Us els recomano i no cal que espereu a Sant Jordi per comprar-los.
