Provinent de Canes, l’any 2006 el Mobile va decidir mudar-se a Barcelona. Una notícia que, amb la crisi financera trucant a la porta, era rebuda amb candeletes. Contextualitzant, l’iPhone encara no existia, ni tampoc els mòbils Android, i Nokia era el rei. Ha plogut. Joan Clos consumia, sense saber-ho, els seus darrers dies com a alcalde, aviat el president José Luís Rodríguez Zapatero el faria ministre i Jordi Hereu heretava l’alcaldia. Llavors, una jove Ada Colau brunzia disfressada d’heroïna de pega (abella?) en el marc del col·lectiu V de Vivienda, que va cofundar. Enrere deixava la seva faceta d’actriu (Dos + una a Antena 3), vocació que ja no recuperaria fins a l’any 2014, quan va decidir dedicar-se a la política i va penjar l’activisme.
Sobre el Mobile, deia Colau l’any 2015 que no era ”sostenible”, i demanava auditar-lo. Ara, vuit anys després (2023), li rendeix homenatge. En acabar l’edició d’enguany es mostrava exultant amb la voluntat de continuïtat expressada per l’organització i no dubtava a exclamar: “És casa seva!”. Ha passat de ser poc menys que el dimoni a un gran amic. A més, la plantada al rei, que comparteix amb el president Pere Aragonès, s’ha convertit en un clàssic del Mobile que, si bé serveix de ben poc, fa xup-xup entre els seus hooligans habituals. Per a més inri, aquest any el màxim responsable del Mobile, John Hoffman, ha elogiat les superilles, i a Colau li ha fet pampallugues els ulls.
On va dir blanc, ara diu negre, res estrany. No descobrirem ara i aquí les contradiccions dels polítics, innates en l’ofici. Felipe González, per exemple, va protagonitzar en el seu dia una de les contradiccions més cèlebres quan, després de defensar a capa i espasa la desvinculació d’Espanya de l’OTAN, va arribar al poder i va convocar un referèndum per acabar aprovant-ne la permanència, que va guanyar. I és que les coses es veuen diferents si un és dins o fora del poder.
La reconversió de Colau no només ha estat en la seva apreciació del Mobile, que primer no era sostenible i ara, no només ho és, sinó que és una de les millors coses que li ha passat a Barcelona des de les olimpíades. No criticaré l’evolució de les persones i el dret de les mateixes a rectificar, però criden l’atenció aquests espectaculars girs de guió, al més pur estil de doctor Jekyll i senyor Hyde. Estaria bé recordar-ho quan es perd el poder, que tard o d’hora, desenganyem-nos, acaba passant.
