Barcelona i Francisco Fernández Buey: un compromís no correspost

Com va assenyalar la seva admirada Simone Weil, Francisco Fernández Buey (1943-2012), autor dels llibres tan imprescindibles per a tots nosaltres com Leyendo a Gramsci, La gran perturbación o Utopia e ilusiones naturales, va arrelar. A Palència, la seva ciutat natal, a Valladolid i a Barcelona, on va viure uns 50 anys.

Va ser a Barcelona, explicava en un “currículum vitae” que va escriure el 2003 (“ridiculum vitae” el va anomenar ell; modèstia i autoironia van ser dues de les seves moltes virtuts republicanes), on es va manifestar per primera vegada en solidaritat amb els miners asturians i al cap de poc temps, i en minoria de molt pocs, per protestar contra l’assassinat de Julián Grimau. Va ser a Barcelona on va ser detingut tres vegades el 1966 i on va ser expedientat per tres anys (rector de la UB, el farmacòleg franquista Francisco García Valdecasas Santamaría). Va ser vivint a Barcelona quan li van treure la beca amb què havia estudiat des del batxillerat i el van enviar al Sàhara a escombrar el desert (entre altres, amb Quim Boix i Paco Téllez, un obrer de la construcció que sempre el va estimar i va admirar). Va ser a Barcelona on el van detenir en una manifestació, una de les primeres commemoratives de l’11 de setembre, acusat de deixar anar coloms amb banderes vermelles i quadribarrades, tornant a passar una altra temporada a la presó Model. Va ser a Barcelona on va estar fugit gairebé tot l’any per l’estat d’excepció del 1969 i sota l’acusació d’haver organitzat (amb el seu mestre i amic Manuel Sacristán i altres companys) la comissió de formació del PSUC (es va salvar de la presó gràcies a l’advocat Josep Solé Barberà). Va ser a Barcelona des d’on va participar a l’organització del moviment dels PNNs (professorat no numerari), essent membre de la seva Coordinadora general. Va ser a Barcelona on va ajudar a organitzar una de les vagues més llargues de l’ensenyament sota el franquisme al curs 1974-1975 (“resistencia a lo largo”, que diria Gil de Biedma, un poeta que apreciava) i també va ser a Barcelona, com a conseqüència del seu paper en aquesta lluita, on el van expulsar novament de la universitat (al costat del seu amic, el també PNN, Miguel Candel).

No va acabar aquí el seu compromís amb la ciutat. Després de la mort del general criminal i colpista, el professor Fernández Buey es va mantenir fidel a ell mateix i al seu profund i arriscat compromís poliètic. Excepte en períodes d’absència (la seva estada a la Universitat de Valladolid, per exemple, o a universitats centreamericanes), no es recordarà cap acte de resistència democràtica i anticapitalista celebrat a la ciutat de López Raimundo, Teresa Pàmies i Salvat Papasseit que no comptés amb la seva participació. Res humà (i no humà) que tingués a veure amb la justícia, la igualtat, la fraternitat, el suport mutu, la pau internacional, el respecte a la natura… li va ser aliè.

Molt poques persones han fet tant per la Barcelona democràtica i ecosocialista (socialista i ecologista de debò) com el professor i mestre de molts de nosaltres, Francisco Fernández Buey. Tot i això, la relació no és biunívoca. No sóc capaç de veure, de moment, que la ciutat l’hagi correspost, que Barcelona i les seves institucions hagin estat a l’alçada de les seves circumstàncies, de la seva entrega, del compromís permanent del coautor de Ni tribunos amb els sectors més vulnerables de la nostra societat.

Francisco Fernández Buey (amb Neus Porta, la seva dona i companya, i Eloy Fernández Porta) van viure molts, molts anys al carrer Bonaplata de Barcelona. Cap placa no ho recorda.

Cap carrer de la ciutat no porta el seu nom. Emparant-se en allò més elemental, en el sentit de justícia més essencial que tots compartim (i també a la Nova Llei de Memòria Democràtica), un col·lectiu amic, amb tenacitat i paciència, hauria d’advocar perquè una avinguda, que per vergonya de tots els barcelonins demòcrates, segueix portant el nom d’un mecenes del cop militar, feixista i criminal del 1936, m’estic referint a la cèntrica avinguda Francesc Cambó, canviés el seu nom pel d’avinguda Francisco Fernández Buey. Per justícia, per dignitat, per donar a les coses el nom que es mereixen. Recordem les seves paraules: “En les coses de la política i de la lluita social no ets ningú si acceptes el nom que donen a la cosa, a la seva cosa, els que manen. “

¿No hauria de ser sensible l’actual govern d’esquerres de la ciutat, així ha obrat altres vegades, davant d’una petició tan justa i democràtica?

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.