No fotem! Ara resulta que Òmnium Cultural llença una campanya “en favor de la utilització del català”, dient- nos, obligant-nos, a “treure la llengua”. Tota la vida he arrossegat aquesta expressió amb preocupació. De ben petit, un nen em va treure la llengua i vaig quedar paralitzat, sense saber què fer, immobilitzat com si m’haguessin inoculat un líquid amb una xeringa. No vaig gosar dir-los res als meus pares, perquè no sabia quina reacció podien tenir; de fet, vaig quedar com un calçasses, incapaç de treure-li jo mateix la llengua o fer-li algun senyal amb el dit del cor. Anys després, ja sent pare, vaig viure la mateixa situació. Un nen li va treure la llengua al meu i, aquí sí, vaig contraatacar dient-li a la seva mare que això no es feia. La reacció, d’una inusitada violència, inimaginable, va obligar- me a mi mateix a callar. Quan sigui avi, estic segur que la situació tornarà a repetir-se.
Perquè, treure la llengua té una connotació lletja, de manca de respecte cap a l’altre; una acció que es pot fer de lluny i sortir corrent, gairebé de covardia. No implica arribar a les mans, ni cap mena de violència física, però no deixa de ser desagradable i groller. Sí, ja sé que els de l’Òmnium fan un joc de paraules, i volen dir que emprem la llengua, que la utilitzem, que no canviem d’idioma quan algú ens parli en castellà i que d’aquesta manera reforçarem el seu ús; tot això ja ho sé. Però hi ha metàfores enganyoses, dobles sentits que estan fets amb mala llet, amb una connotació de ràbia absoluta contra la persona que ens trobem al davant i que parla un altre idioma. “Treure la llengua” sempre ha tingut un sentit negatiu, menyspreador, i no m’equivocaré gaire si penso que qui l’ha posada en marxa és algú amb un antiespanyolisme recalcitrant i xenòfob, que és el que representa ara mateix aquesta entitat que va néixer per tal de defensar la llengua i la cultura catalanes, en un moment on no era oficial i tampoc no hi havia institucions que fessin aquest paper.
Jo no trauré mai la llengua al meu interlocutor. En tot cas, facilitaré la comunicació, intentaré que la conversa arribi a bon terme, pel bé de la convivència. No m’importa l’idioma si, finalment, aconseguim les fites, el que ens havíem proposat. I a tall d’exemple, em ve al cap l’experiència que vaig tenir a Mura, on una cambrera, en sentir-nos parlar en castellà, va fer l’esforç de canviar la seva materna per la nostra de comunicació, amb un resultat força penós. Es va disculpar, però jo li vaig respondre, en català, que no calia rebaixar-se, que nosaltres també parlàvem la seva llengua i que el que interessava era menjar bé i regar-ho tot amb un bon vi. La noia, amb un somriure, va confessar que havia de “treure la llengua” en castellà més vegades, que havia fet el ridícul, que venien molts visitants d’arreu i que havia de quedar bé. Lliçó apresa.
Igualment, a molts llocs de la Catalunya interior, es viuen situacions on la convivència de les dues llengües és tan evident que tothom “treu la llengua” que li surt, sense esquinçar-se les vestidures. A la plaça més cèntrica de Peratallada, un cambrer ens demana en català què volem. Des de la taula, crida cap a l’interior: “¡Paco, dos cafés con leche, un cortado y dos bocatas de fuet!”, en un castellà a l’andalusa força potent.
Als de l’Òmnium, els diria que la llengua no pot entrar mai amb sang, amb mala sang, amb rampells ideològics que tot ho esquitxen, que tot ho embruten, excepte si volen acabar amb el català en dues dècades o menys, que és el que sembla. No coneixen l’empatia, l’acostament cap a les persones que veuen el català com una llengua llunyana, ni l’amabilitat. Haurien de veure la tasca que fa l’Instituto Cervantes, oferint cursos de català, euskera i gallec per tot el món, acollint el català com una llengua nostra, de tots. I si Òmnium fes cursos de castellà per mostrar la seva “estimació” cap a la llengua més parlada a Catalunya? No seria un incentiu per acostar els castellanoparlants cap a la llengua en perill?
Segurament dec ser un il·lús. La deriva que ha agafat Òmnium fa pensar que l’enfrontament és inherent a la seva essència. Malauradament, va perdent oportunitats que podrien cohesionar aquesta societat. En són molts, és cert, però cada vegada més se’ls veu el llautó. La convivència no està entre els seus objectius. Separar, “traient la llengua”, ja està aconseguint més rebuig que seducció. Jo de vostès m’ho faria mirar.
