«La socialdemocràcia ha de reprendre la promesa redistributiva»

Entrevista a Jonás Fernández

Jonás Fernández

Economista. Diputat al Parlament Europeu per l’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates. Membre del Comitè d’Afers Econòmics i Monetaris. Articulista en diversos mitjans, és autor, entre altres llibres, d’Una alternativa progresista (Deusto). Ara publica Volver a las raíces. Una izquierda europea contra la desigualdad (Clave Intelectual).

 

Tornar a les arrels de la socialdemocràcia: històriques, ideològiques, polítiques…? On i com trobar aquestes arrels?

Fonamentalment, la tesi del llibre és que la socialdemocràcia, en el pas d’un segle a un altre –i també a causa de la pèrdua de poder de les institucions públiques en el marc de la globalització–, va reduir, en el seu discurs polític, la rellevància de les polítiques de redistribució de la renda. Es va centrar en altres qüestions, com els drets civils, la lluita contra el canvi climàtic…, que són objectius lloables i necessaris. Però, d’alguna manera, va arraconar la promesa originària de la socialdemocràcia, que no és cap altra que reduir les desigualtats i combatre la pobresa. Aquesta part material, podríem dir-ne, del discurs polític va anar perdent rellevància, per motius ideològics i també d’entorn, en la mesura en què els governs anaven disminuint la seva capacitat d’intervenir en els mercats. “Tornar a les arrels” vol dir, en definitiva, que la socialdemocràcia ha de reprendre la promesa redistributiva, i que per a això necessitem més que mai la Unió Europea (UE), perquè els estats, de manera individual, ja no poden fer el que feien, com establir determinats impostos, regular mercats, controlar oligopolis… Una Unió Europea que estigui més present, que faci altres coses, que es doti de nous instruments… Que vagi reformant-se.

Quan i de quina manera es va produint aquest desplaçament de prioritats des de les lluites per la justícia social cap a les noves, diguem-ne, causes? Un fenomen que no és només cosa de la socialdemocràcia, sinó de les esquerres en general, de vegades amb més intensitat entre les més radicals…

Cal constatar que totes les lluites són necessàries, i que la socialdemocràcia ha fet bé d’acollir-les, defensar-les i reivindicar-les. No sobren, i són necessàries. Però sí que hi ha hagut una certa pèrdua de la promesa materialista. Fonamentalment, això es produeix després de la caiguda del mur de Berlín, i de l’expansió de la globalització. És cert que les banderes feministes, dels drets civils…, estaven presents abans. Als 60 i 70 del segle passat, van entrar a formar part del debat públic i també de l’esquerra. Però a partir dels 90, l’altra part de la promesa socialista, l’originària –que es remunta al XIX–, comença a perdre pes, quan els governs, de manera conscient o no, perden capacitat d’intervenció. Cosa que no és tant producte d’una voluntat a priori, sinó conseqüència dels condicionants de la vida, diguem-ne. Entre elles la pèrdua efectiva de sobirania del poder polític. Cosa que es fa molt palesa amb la crisi financera de fa una dècada, quan realment ens enfrontem a una recessió i tornem a observar un creixement de la desigualtat, de la pobresa. En aquest moment, l’esquerra és plenament conscient que les coses que podia fer als 80, per exemple, a Espanya, ja no es podien fer tant. Apujar impostos podia generar deslocalitzacions… Mentre que la tributació sobre el consum, que era més gestionable, va continuar augmentant, i la tributació sobre la renda s’ha anat reduint. Amb això, el sistema impositiu va deixar de ser tan progressiu com havia estat. D’altra banda, les polítiques de despesa, en comptes d’universals (educació, sanitat…) com havien estat inicialment, van començar a ser més focalitzades.

La caiguda del mur de Berlín i la crisi de la Unió Soviètica van ser interpretades pel capitalisme com una oportunitat per minar l’Estat del benestar? Això també ho ha acabat pagant la socialdemocràcia?

Evito una mica aquesta anàlisi perquè em resulta molt incòmoda. Suposaria que els europeus que hem aconseguit un Estat del benestar haguéssim agafat com a ostatges els ciutadans del bloc soviètic, de manera que el patiment d’ells hauria permès aconseguir l’Estat del benestar. L’argument que planteges està també molt present, i sí que és veritat que la caiguda del mur genera l’expansió dels mercats i la globalització. I això fa que els estats vagin perdent capacitat d’intervenció. Així, si un govern socialista d’un estat europeu, a les primeres dècades del segle XXI, hagués volgut imposar una política redistributiva més estricta, potser no hauria pogut. Cosa que no crec que fos tant perquè el capitalisme s’hagués tret la por als soviètics, sinó perquè el marc de referència de l’activitat capitalista va passar dels mercats nacionals al mercat global. Una cosa semblant al que va passar a la fi del segle XIX, quan es consoliden els mercats nacionals. En els inicis de la industrialització, els impostos al consum i els tributs locals van permetre que hi hagués algun tipus de beneficència, fonamentalment a escala local. Amb la creació dels mercats nacionals, gràcies al ferrocarril i al desenvolupament de les comunicacions, aquells impostos van començar a deixar de tenir sentit. A principis del segle XX, són substituïts per sistemes nacionals, que donen cobertura al mercat nacional i permeten, amb el temps, construir els estats del benestar. Ara ens passa una cosa similar. Es desborden els mercats nacionals, però l’activitat política d’intervenció està localitzada en un territori, i la manera de fixar impostos deixa de ser tan eficient com havia estat.

Deies al principi que el retorn a les arrels implica avui dia adoptar la UE com a marc, diguem-ne, de la lluita de classes, superant la cotilla dels estats nacionals. Això que sembla tan obvi no continua sent un ideal, sobretot tenint en compte que a la mateixa esquerra hi ha veus, com la de Diego Fusaro a Itàlia, que defensen de manera aferrissada el marc nacional?

És la pèrdua de la sobirania efectiva dels governs per conduir les qüestions econòmiques i d’altres com, per exemple, els fluxos migratoris. Cosa que no té res a veure amb els processos de construcció europeus. Està present a la UE i a fora de la UE. No podem culpar la UE d’aquesta cessió de sobirania, que té més a veure amb l’expansió del mercat. Cosa que ha produït en aquests últims anys una gran ansietat entre la ciutadania, una notable incertesa. Hi ha hagut una certa indiferenciació de les polítiques econòmiques entre l’esquerra i la dreta, i hi ha una percepció que els poders globals, les grans multinacionals (els poders aliens al funcionament democràtic), dirigeixen les coses. En aquest entorn el que hem vist és un creixement de la por al futur, perquè realment no sabem qui mana, i també que la manera de triar els nostres representants a través del vot (en la mesura en què els poders estan a altres llocs) ha perdut rellevància. Davant d’aquesta ansietat hi ha dues respostes: una de replegament nacionalista, que veiem en l’esquerra, però també a la dreta, que vol tornar a la nació i l’Estat; que vol, per exemple, recuperar fronteres per controlar l’emigració, que és al·lèrgica a les societats cosmopolites i vol construir societats nacionals d’arrel cristiana, com passa per exemple a Hongria o a Polònia.

En qualsevol cas, aquest pas enrere, a més d’impossible, resulta molt nociu, en la mesura en què contamina molt diferents àmbits personals i socials?

Aquest reflux nacionalista veu un món en el qual els poders polítics no són capaços d’imposar-se, de fixar criteris, de posar impostos…, o ho són menys del que ho eren abans. Tenen la il·lusió de tornar al passat, cosa que té costos. Es pot decidir ser absolutament autònom respecte al món: l’autarquia, l’exemple paradigmàtic de la qual és Corea del Nord. Farem com ells, ens desconnectarem del món i farem el que ens doni la gana? Certament, es pot fer, però, és clar, a costa de tenir una pobresa infinita. La socialdemocràcia, com ha fet sempre, ha de combinar els beneficis del mercat, que facilita el creixement, el comerç i la millora de la renda, amb els instruments d’intervenció perquè aquesta renda es redistribueixi equitativament. Per tant, la resposta nacionalista de l’esquerra és una cosa que ens condueix a un empobriment. El desafiament està en la manera com reconstruir el poder polític. Cosa que només es pot fer a través de la UE, com es va fer al segle XX, a través de l’Estat nació. Perquè, a més d’intentar acabar amb les guerres, la UE està sabent fer altres coses, com fer front de manera mancomunada a la pandèmia, finançar els ERTE o crear els fons solidaris Next Generation.

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.