“Ser idealista quan es viu a Bàbia no té cap mèrit, però en té, en canvi, continuar sentho quan s’ha conegut la pudor d’aquest món” (Albert Einstein).
No són moltes les persones a les quals devem reflexions, lucidesa, suport i ajuda per a la comprensió de la situació que hem viscut i seguim vivint la ciutadania no nacionalista de Catalunya (no sempre amb el suport i la comprensió de forces polítiques i ciutadans d’esquerra que viuen en altres comunitats espanyoles).
No és fàcil, gens fàcil, pensar i actuar contra corrent i, de vegades, en minoria de no gaires persones, sense suports socials explícits. No han estat pocs els insults rebuts: des d’espanyols de m. fins a nyordos, murcians, anticatalans o botiflers. I tampoc no és gens fàcil pensar, escriure, dia sí altre també, explicant amb tot detall les coordenades polítiques i culturals de la situació.
Un d’aquells companys imprescindibles, recordem Brecht, ha estat i és Antonio Santamaría. Elogiar-lo és poc, cal agrair el seu compromís, el seu esforç, les seves moltes hores de dedicació permanent. Els deixo la referència del seu darrer article, “Fractura y final del ciclo procesista”, un exemple magnífic del seu estil periodístic, de la seva enorme capacitat didàctica i explicativa. Fa la sensació que tot està al seu cap, que no se li escapa res, que fins i tot el detall més nimi és tingut en compte en les seves descripcions, les seves reflexions i les seves anàlisis.
No obstant això, transitant pel seu estil crític, des de la meva admiració i màxim respecte, em permeto manifestar el meu desacord parcial amb el títol i el contingut de l’article anterior. Hi ha fractura, certament, però no soc capaç de veure el final del cicle processista (encara que el cicle continuï amb altres formes i ritmes). Crec que el mestre Santamaría és excessivament optimista (potser ens vol transmetre confiança als seus lectors) quan assenyala: “D’aquesta manera, Junts s’alinea cada cop més amb els moviments nacionalpopulistes de dreta que prosperen a Europa, i Esquerra Republicana sembla que s’orienta cap a acords amb les formacions de l’esquerra catalana”. Així ho indica, continua, “la incorporació a l’executiu monocolor de figures històriques del PSC, com Joaquim Nadal, Carles Campuzano, de la vella Convergència, i Gemma Ubasart, fundadora i primera dirigent de Podem a Catalunya. Això, en un moment postpandèmic, d’inflació desbocada, crisi energètica i obscures perspectives econòmiques que apunten cap a un gir a l’eix de dominància de la política catalana, fins ara monotemàticament centrat en la qüestió nacional”.
No soc capaç de veure, tant de bo m’equivoqui, aquest gir a què fa referència Santamaría ni tampoc que ERC basculi cap a l’esquerra. Tampoc no interpreto les incorporacions a què fa referència en el seu article de la mateixa manera.
Per Santamaría la proposta quebequesa que ERC ha tornat a posar sobre la taula “suposa declarar amortitzada aquesta suposada legitimitat, per recórrer un llarg camí que passa per ampliar la base social de l’independentisme fins a aconseguir una àmplia majoria –ara inexistent– de la societat i negociar amb el govern espanyol les condicions per convocar un referèndum d’autodeterminació vinculant i reconegut internacionalment”.
Això implica implícitament, des del seu punt de vista, “enterrar el cicle processista inaugurat fa dotze anys”. No és aquesta la meva opinió: es tracta d’abonar-lo amb altres vies, de donar llum a la flama nacional-secessionista de sempre amb altres procediments (que no anul·len els anteriors). De mantenir-lo “en peu de lluita”, a primera plana, que l’embolic no cessi.
Si no ho fessin serien titllats probablement de traïdors (botiflers) a la Gran Causa i, sobretot, aniria en contra de la seva veritable naturalesa: ser una força essencialment nacionalista que segueix tenint com a màxima aspiració, com a finalitat essencial, la construcció d’un mur-Estat que separi Catalunya de la resta d’Espanya (Estat espanyol, per ells), distopia que, paradoxa entre paradoxes, solen presentar com a exemple d’un combat ciutadà emancipatori.
Però el que és essencial, en tot cas, no és això. És això: gràcies, Antonio Santamaría, pels ensenyaments, pel teu coratge, pel teu exemple.
