Ara ja no hi ha excuses: per primer cop des de la II República, ERC té l’hegemonia en el Govern de Catalunya. Per tant, els seus dirigents -començant pel president de la Generalitat, Pere Aragonès- tenen l’oportunitat, llargament acaronada, per poder demostrar la seva vàlua i la sinceritat de les seves proclames i promeses en defensa dels interessos de la societat catalana.
Jo soc una persona de bona fe… fins que els fets em demostren el contrari. Quan Jordi Pujol va guanyar les eleccions del 1980, jo vaig donar crèdit al govern que va formar i a la tasca de regeneració de Catalunya que va endegar. Van ser les seves malifetes (els avals de la CARIC, l’embassament de Rialb, les loteries de la Generalitat, la nuclearització del país i un llarguíssim etcètera de casos de corrupció…) les que van provocar que m’aixequés, li plantés cara i ho denunciés amb la meva arma: la paraula impresa.
Quan Felipe González va guanyar les eleccions del 1982, jo me’n vaig alegrar… fins que es va descarar amb la defensa aferrissada de la pertinença d’Espanya a l’OTAN. Jo recordo haver assistit a un míting del PSOE a Madrid, quan ell era el candidat del “canvi”, on va dir just el contrari. Per tant, creu i ratlla.
De Pere Aragonès n’espero que compleixi la seva promesa de governar per a la “Catalunya sencera”, posant fi així a la deriva populista i xenòfoba dels seus exsocis de Govern. Com que això només ho podrem avaluar en les setmanes i mesos a venir, d’entrada li demano dos gestos que, des de la meva perspectiva, confirmarien que ens trobem davant una nova etapa política en la qual -soc com soc- hi vull creure.
Pere Aragonès és de Pineda de Mar -com els meus avantpassats paterns- i, per tant, coneix molt bé què passa a la veïna localitat de Calella de Mar. Aquí s’està perpetrant una barrabassada contra el patrimoni històric que, com a català, em fa caure la cara de vergonya.
Des de fa dècades se sap que en un indret pròxim a l’hospital hi ha les restes arqueològiques de la gran vil·la romana del Roser, datada del segle I aC. Aquests terrenys van ser comprats l’any 2018 per la multinacional alemanya Aldi, que ha obtingut el permís de l’Ajuntament (PDECat + PSC) per construir-hi un supermercat, a més de dues plantes de pàrquing i un bloc d’habitatges de tres pisos d’alçada.
Aquestes valuoses restes arqueològiques quedaran amagades sota una massa de ciment, un cop culminin les obres actualment en marxa. El president Pere Aragonès, si vol, pot aturar aquest disbarat que malmet el nom de Catalunya. Encara s’hi és a temps. Li demano que exerceixi la seva autoritat i protegeixi la vil·la romana del Roser que, a més, es pot convertir en un interessant atractiu turístic per a aquesta localitat del Maresme.
A Lleida hi ha, actualment, en tràmit d’informació pública el Pla Director Urbanístic d’Activitat Econòmica (PDUAE) Torreblanca-Quatre Pilans, que preveu la implantació d’un macropolígon industrial de 1.282 hectàrees que destruirà la rica zona hortofructícola que hi ha a tocar de la ciutat. Es tracta d’una aberració ecològica i mediambiental que, a més, comportarà l’expulsió d’uns 200 veïns que viuen a les partides de Torres del Grealó i Quatre Pilans.
El promotor d’aquest nyap urbanístic és la Generalitat, concretament el departament de Territori i Sostenibilitat. Aquest PDUAE es va elaborar sota el mandat del vicepresident Jordi Puigneró (JxCat), recentment expulsat del Govern per deslleialtat envers el president Pere Aragonès. Aquesta cartera està, des de fa uns dies, en mans de Juli Fernàndez (ERC).
Aquesta agressió sense precedents contra l’horta de Lleida compta amb el suport de la Paeria, on governen ERC i JxCat, sota el mandat de l’alcalde Miquel Pueyo (ERC). Però qui porta la batuta del projecte per a la construcció d’aquest macropolígon és el tinent d’alcalde d’Urbanisme, Toni Postius, un fosc personatge amb interessos familiars en el sector immobiliari.
No només el veïns afectats de la Torre del Grealó i Quatre Pilans s’oposen a aquesta barbaritat. La majoria de regidors de la Paeria, com va quedar demostrat en l’últim plenari, també hi estan en contra. I cada cop són més les entitats i associacions que, malgrat l’escandalós silenci informatiu de la premsa local sobre aquest conflicte, s’estan sumant a la campanya i a les mobilitzacions en defensa de l’horta de Lleida.
Les raons per plantar cara a aquest macropolígon són nombrosíssimes: destrueix una consolidada zona agrícola de regadiu; “ofega” el barri veí dels Magraners; foragita famílies que viuen, des de fa generacions, en les cases de pagès afectades; a Lleida hi ha gairebé 2.000 hectàrees de sòl industrial buides…
Però allò més demencial i inquietant són les característiques d’aquest macropolígon. El PDUAE preveu que les parcel·les tindran una superfície mínima de quatre hectàrees, fet que porta a pensar que hi haurà uns enormes magatzems logístics enganxats a l’actual trama urbana, en comptes de l’actual pulmó verd.
A més, el projecte contempla la creació d’una gigaparcel·la de 135 hectàrees, on s’hi contempla la implantació d’una enorme indústria que, segons especifica el PDUAE, pot ser de la classificació Seveso. És a dir, potencialment molt perillosa en cas d’accident.
El colossal desfici que havien planejat l’exvicepresident Jordi Puigneró i el tinent d’alcalde d’Urbanisme de la Paeria, Toni Postius, tots dos de JxCat, té una ràpida i fàcil solució: només cal que el president Pere Aragonès doni instruccions al conseller Juli Fernàndez, tots dos d’ERC, d’aturar immediatament la tramitació del PDUAE Torreblanca-Quatre Pilans.
En l’acte de presa de possessió dels nous consellers, el president Aragonès va afirmar que el Govern “inicia una nova etapa, amb un equip renovat que incorpora experiència, voluntat de millora, expertesa i creativitat” i els va exhortar a “treballar sempre per la Catalunya sencera, amb tota l’ambició i tot l’inconformisme”. També va afirmar que és “un Govern que continuarà treballant amb la capacitat de pensar, escoltar i parlar a la Catalunya sencera, sense oblidar a ningú i sense menystenir cap territori”.
A Calella de Mar i a Lleida esperen amb candeletes que aquestes bones paraules no se les emporti el vent. Per la dignitat de la Catalunya que tots volem, cal salvar la vil·la romana del Roser de les urpes d’Aldi i l’horta de Lleida. Fins que no em demostri el contrari, faig confiança en el president Pere Aragonès.
