Hi ha qui encara es pregunta com pot ser possible que l’extrema dreta hagi guanyat les darreres eleccions generals a Itàlia (o més recentment a Suècia o en el seu dia Trump o Bolsonaro). Però clar, és que ja ens hem oblidat dels resultats a França (amb Le Pen i Zemmour), de la xacra que significa per Europa (fent la vista grossa) amb governs autoritaris fa anys a Hongria i Polònia, de com va creixent als països centre-europeus i als Balcans, etc. Per no dir del que tenim aquí.
De fet, el problema no seria tant quants països europeus tenen al Govern o responen electoralment a partits d’extrema dreta com la creixent influència a tot el continent, estiguin o no al poder, de polítiques, reaccions institucionals o lawfare d’extrema dreta, sense que se’ls pugui qualificar de neofeixistes, encara que dins les seves files hi hagi grups d’aquestes característiques.
La pregunta és, que està fent possible aquesta taca d’oli que s’estén per Europa i qui són els responsables directes o indirectes d’aquest augment? Molts analistes coincideixen que no es mèrit de l’extrema dreta el seu creixement, si no demèrit de les altres forces polítiques, especialment de les esquerres, democràcies cada vegada més debilitades, buidat de poder dels parlaments en favor d’oligopolis, transnacionals i poders fàctics, etc. (I no oblidem, la dita globalització, assumida per tot l’establishment polític i social, per més que ocasionalment se la posi en qüestió).
La crisi dels partits tradicionals, la desafecció amb la política a molts països (inclòs el nostre!) on arriba al 90% la població desencisada, desafecta, etc., una excessiva presència per no dir omnipresència de missatges i estratègies políticament correctes (on quasi tots els polítics s’amaguen per no desentonar), el que s’anomena l’extrem centre, més el bonisme (sovint hipòcrita) en el llenguatge i unes polítiques que afavoreixin al gruix de la població que mai arriben, són altres factors que van sumant i van fent possible el deteriorament de la vida democràtica, que any rere any, va soscavant els ciments i els pilars del contracte social, la convivència i els valors democràtics.
No ens ha d’estranyar doncs, que la reacció, per reaccionària que sigui, sigui la que és, per parafeixista o protofeixista que sigui, i semblaria que al sistema ja li va bé, ja que la deixa fluir, la interpreta, la publica, la blanqueja, per més que periòdicament s’estripi la vestimenta o generi certa alarma social (res comparat quan puja o guanya influència l’extrema esquerra -extrema esquerra que ja quasi ni existeix, altra cosa són els populismes d’esquerra, anti-sistema, nacional populismes, etc.) I sinó, fixem-nos com tota via de reacció que ni tan sols arribi a revolucionària (15-M) o simplement una revolta social o un moviment de protesta popular, s’intenta qüestionar o criticar com radical, poc oportú, etc. i no diguem ja, si posa en algun moment contra les cordes l’establishment (llavors és assenyalat clarament com violent, se’l criminalitza, persegueix, prohibeix, etc.)
En qualsevol cas el taponament constant de reivindicacions socials i polítiques pendents, de regeneració democràtica, de participació democràtica, de partits alternatius, verds, llistes obertes, consultes populars com a Suïssa, etc., de nous líders, etc. (més enllà dels quatre anys electorals de rigor) i una arquitectura política que respon més a esquemes partitocràtics i no democràtics, fa que amb el pas del temps, les possibilitats de reforma i transformació social acabin sent simbòliques o nul·les i les veus que defensen aquestes reformes es vagin apagant i silenciant.
El terreny queda adobat perquè, passat el temps, es doni pas, finalment, a que sectors de població que no entenen de reflexió política i que a més han sigut abandonats a la seva sort (prou en tenen amb arribar a final de mes), acabin curtcircuitats i emprenyats amb el món i acabin votant extrema dreta, previ pas per l’abstencionisme.
Extrema dreta per carpetovetònica, mediocre, folklòrica o pallassa que pugui ser (i atenció, que ni el terme folklore ni els pallassos, com il faut, fan justícia a aquesta equació).
Fixem-nos en la fornada creixent de polítics europeus i nord-americans que provenen del camp de la televisió, cinema, humoristes, còmics, etc. que tenen més punch mediàtic que molts polítics que de tan fer el ridícul s’acaben confonent amb els veritables actors de comèdia, teatre, circ, etc. Aquesta barreja sovint explotada per alguns mitjans humorístics, no deixa de ser una realitat. Deplorable, però realitat.
Tornem a l’extrem centre, centre esquerra, centre dreta, centre liberal, centre reformista o, també, les esquerres que de tan centrades i políticament correctes, sovint se les confon amb els discursos i pràctiques de dreta, no amb la dreta, que no és el mateix, però apunta.
Per altra banda, tenim el bonisme, o sigui tota l’arquitectura, llenguatge, estratègies, formes, programes, etc. políticament correctes, que fa anys va penetrar en l’esquerra i que per simular la manca de compromís amb les classes més desfavorides i els drets col·lectius, va començar a embolcallar-se amb els drets civils, els drets individuals, els drets de les minories, etc. i tots els símbols identitaris i culturals possibles (el més exacerbat, la identitat de gènere, que ha donat pas a la ideologia de gènere), fins arribar a la confusió generalitzada del subjecte de classe, de la identitat de classe i fins i tot a afirmar que la classe treballadora estava desapareixent fruit de l’avenç tecnològic i post-industrial.
De fet, no poques esquerres han assumit el programa de les “guerres culturals” fent el joc al Sistema, abandonant la lluita de classes per “superada”. Potser cal recordar el que fa anys apunta el sociòleg canadenc Jordan Peterson, quan afirma que l’actual feminisme, magnificat, instrumentalitzat i estès per arreu pel Sistema, sense una pedagogia social que l’acompanyi (quasi tot es agit-prop), provoca l’efecte contrari i és una de les causes del creixement de l’extrema dreta per tota Europa. Fixem-nos que com més augmenta la protecció, lleis, drets, etc. i s’estenen programes, polítiques, recursos, difusió, publicitat, etc. les 24h del dia, sobre drets de les dones, violència de gènere, feminisme, lleis “trans”, polítiques LGTBIQ+, etc. etc. enlloc de disminuir el masclisme, el sexisme, etc. augmenten més i més i més. Algú hauria d’advertir que alguna cosa falla quan es dona aquesta gravíssima contradicció i pitjor, quan provoca l’efecte contrari al desitjat. En la meva opinió, calculat.
La sociòloga Marina Subirats també apunta bé quan diu que “si no vol deixar tot el camp lliure a les formacions d’ultradreta perquè continuïn creixent, les esquerres han de saber combinar la preocupació pel feminisme i l’ecologisme amb la defensa d’una classe treballadora que veu com el món que coneixia s’està enfonsant (…) La nova esquerra és el feminisme i l’ecologisme, sempre que assumeixi també les desigualtats socials”. Però malauradament poques veus més s’alcen cridant l’atenció sobre aquesta tendència. Mediocritat? Ignorància? Confusió? Compra de voluntats? Moda?…
En qualsevol cas, no és de rebut amb el nivell creixent de desigualtat abismal que hi ha, de pobresa extrema, pobresa energètica, pobresa farmacèutica, etc. etc. que el terme “igualtat” amb un ministeri inclòs, s’associï a “igualtat de gènere” i no a igualtat social, com si nomes hi hagués guerra de sexes i no lluita de classes, explotació de gènere i no explotació laboral, etc.
Tanta multiculturalitat, multiversitat, multiplicitat de col·lectius i minories, cada vegada més segmentades pel mateix Sistema (i hores d’ara moltes esquerres encara segueixen cegues en no veure la trampa, de fet encara veuen peixos multicolors), han portat a l’afartament de grans sectors de població, majories socials, electorat tradicional d’esquerres, que amb el pas dels anys (són molts anys de retallades i espoliació, amb o sense governs d’esquerres), que s’han vist minoritzats o equiparats a moviments, col·lectius o reivindicacions que poden representar un 3, 5 o 7% de la població (amplificats pels mitjans com si fossin un 30, 50 o 70%).
Òbviament es un insult a la intel·ligència comparar o discriminar positivament un 5% de la població, mentre hi ha un 50% que pateix, any rere any, devaluació de les seves necessitats, en algun cas greus necessitats. Més greu és quan col·lectius que representen un 0,8% o un 1,3% de la població, els hem d’estar protegint, generant alarma social, enfront a majories socials en procés d’empobriment que poden arribar al 60% de la població. El revolucionari és estar compromès contra la violència estructural i econòmica que pateix un 60% de població cada vegada més invisible (fins i tot demonitzada -Owen Jones-) i no en fer grans escarafalls, anuncis, proclames, lleis i ajudes per un 2%, un 4,3% o un 0,8% de la població, que els mitjans mainstream s’encarreguen de magnificar les 24h del dia, 365 dies a l’any (a la vanguàrdia La Sexta (versió “sensacionalista”) i TV3 (versió “educada”). Només per això l’esquerra hauria d’estar alerta i crítica, però en canvi està callada, acomplexada, fent el poruc o, pitjor, legitimant la onada.En aquest sentit, atesa la seva gran actualitat, la Llei “Trans”, de lliure autodeterminació de gènere (quedi com quedi aprovada), farà més mal al Govern espanyol, que les 40 o 50 mesures socials que està aprovant aquests darrers mesos. O la imatge de la presentació pública del projecte “Sumar” de Yolanda Díaz, quan a la taula de presentació hi havia vuit dones i un home (missatge subliminal: les dones sumen i els homes resten?…). O la cridòria inflamada del dia de l’”Orgull”, que supera ja la del 8-M, que ja és dir, i que deixa pàl·lid, ranci i residual l’1 de Maig, com quelcom del “passat”…
Són molts anys ja de cometre l’error de creure que “la suma de minories, pot donar una majoria social” (al contrari, com fa uns 20 anys que adverteix un eminent sociòleg francès Michel Wieviorka, pot donar suma zero), o com apunta un estudi europeu fet per un centre d’estudis demoscòpics: si les esquerres perden definitivament el 30% del seu electorat tradicional, mai més tornaran a governar. En aquest camí estem. A l’Estat espanyol encara no ha arribat aquesta onada, però la tenim a tocar. Molta atenció, que les tendències són les que són, el nivell de desafecció és altíssim i ja estem en temps de descompte.
A tot això, se’m dirà que a Catalunya no hi ha aquest perill. Certament, aquí el perill és un altre, i és, que el populisme “processista”, o nacional populisme, (altra cosa es l’independentisme d’esquerres genuí, que ni està ni se l’espera), estigui taponant l’eclosió de l’extrema dreta. El dia que s’acabi el populisme “processista”, i aquest dia, pot estar molt a prop potser afavoreixi el PSC segons alguns analistes, però potser també doni pas a un gran malestar social i frustració pels dos experiments fallits 15-M i 1-O, que no serà vehiculat per VOX (encara no té una Marine Le Pen), sinó per moviments cantonals de caràcter reactiu i reaccionari, parlin en català o castellà, que afavoriran a tots els partits de dreta nacionals i/o estatals (aquí no estem a França, ni hi ha encara les condicions per un moviment com el de les “armilles grogues”, ni la “França Insubmisa” de Jean Luc Melenchon).
Tot i que mai se sap què pot passar amb la “Rosa de Foc” de Barcelona, que periòdicament sol sacsejar les tranquil·les aigües de la Catalunya benestant.
