Ella no en té la culpa, o sí, no ho sé, però em confesso empatxat de reina d’Anglaterra. Una cosa és veure-la a The Crown, que pots dosificar la ingesta, fins i tot congelar la imatge, i una altra ben diferent és empassar-te-la cada dia de cada dia i a cada hora de cada hora des de la seva mort, envaint l’espai vital de cadascun. He estat temptat de demanar una ordre d’allunyament, d’ella, Isabel II, i de tot el seu seguici. Per terra, mar i aire -diaris, televisió i ràdio-, també pel subsol -les xarxes socials-, el bombardeig ha estat constant i prolongat, un suplici. També n’estic fins ves a saber on de les rebequeries de nen petit de 73 anys del nou rei, Carles III, que han deixat de fer gràcia.
Som així d’intensos. Ens declarem republicans de boqueta, però la monarquia ens enlluerna. Recordo que ara fa 20 anys (2002), l’actual rei d’Espanya, Felip VI -llavors príncep-, va venir a la meva ciutat, Igualada, a presidir un sopar de la patronal. El poliesportiu, que és on se celebrava l’efemèride, va empetitir, tothom volia veure o fins i tot tocar el príncep, la cua del besamans reial només era comparable a l’AP-7 dels diumenges; una cua reial plena de republicans i més d’un indepe, i amb comportaments d’autèntics hooligans. Després, quan el príncep va esdevenir rei per defenestració del pare, i va arengar l’independentisme, molts d’aquella cua van lamentar haver-hi estat.
Com ha canviat el conte. Aquell petit príncep, que somreia complagut davant del vassallatge igualadí, s’ha fet gran i arrogant, i ha desterrat el pare, Joan Carles I, a Abu Dabi -un pare que, sigui dit de passada, es va passar de campechano…-. Dos anys després, el protocol anglès ha aconseguit allò que semblava impossible, reunir els reis d’Espanya amb els seus predecessors, els emèrits, en un acte públic, i fotografiar-los. Així, s’ha complert el pitjor dels somnis de Felip VI: una foto amb el seu pare Joan Carles I, de qui renega. I tot plegat en els funerals de la reina Isabel II. Només per això, haurà valgut la pena tanta pompa. Brindo amb ginebra i recordo una frase que se li atribueix a Winston Churchill: “El gintònic ha salvat més vides i ments angleses que tots els doctors de l’Imperi”. I no angleses, m’atreveixo a afegir.
