No cavem trinxeres: acabem amb les trinxeres!

La taula de diàleg entre el Govern espanyol i el Govern de la Generalitat comença a donar fruits. I mira que, des d’àmbits independentistes aliens a ERC, s’ha arribat a fer befa i escarni d’aquest format de reunions bilaterals que permet abordar i encarrilar les qüestions que hi ha pendents de solució entre les dues institucions!

L’inici del curs escolar a Catalunya ha estat suau, després de la tempesta provocada, abans de l’estiu, per la sentència del TSJC que imposava l’obligatorietat del 25% de les classes en espanyol. El seny dels jutges, dels governants -d’aquí i d’allà- i dels professors ha fet que la guerra lingüística no hagi anat a més.

Cada escola és un món i s’ha de saber gestionar amb intel·ligència, tenint en compte les característiques específiques de l’alumnat, de manera que en tot el sistema educatiu s’assoleixi l’objectiu final: el coneixement d’ambdues llengües, a més de l’anglès. Amb mà esquerra, empatia i bona voluntat es poden conciliar posicions que, d’entrada, podrien semblar contradictòries i irreconciliables.

Tensar la comunitat educativa –i, de manera molt especial- els infants amb un conflicte lingüístic que, portat al límit, és una bomba social, és una irresponsabilitat inadmissible. Aquesta és una qüestió potencialment molt sensible que pertoca als polítics, amb actitud d’entesa, diàleg i negociació, solucionar.

Convertir les escoles en trinxeres i en un factor de divisió de l’alumnat en funció del seu origen lingüístic és un dels disbarats més colossals que es podrien produir a Catalunya. Per això, me n’alegro del fracàs de la manifestació convocada pel col·lectiu Escuela de todos –eren 2.800 i van dir que eren 200.000-, de la mateixa manera que me n’alegro que la Diada de la confrontació aplegués 150.000 persones (van dir que eren 700.000!).

Al final, la intel·ligència col·lectiva –invisible, però molt present- és el que encara pot salvar Catalunya. Hem viscut deu anys demencials amb el procés independentista –dopat amb ingents quantitats de recursos públics- i la societat catalana silenciosa ha aconseguit resistir i superar aquest delirium, que ens hauria portat a un cataclisme econòmic, polític i social.

També en relació directa amb la taula de diàleg, el Govern espanyol ha tramès una carta a la presidència del Parlament europeu on sol·licita formalment que el català, l’euskera i el gallec siguin adoptades com a llengües d’ús en els plenaris de l’Eurocambra. Amb el compromís afegit que les despeses operatives i de traducció que comportaria la implementació d’aquesta mesura aniran a càrrec dels pressupostos espanyols.

El fet que Pedro Sánchez ocupi la presidència rotatòria de la Unió Europea durant el segon semestre de l’any vinent, de segur que consolidarà aquest compromís, que ja fa anys que s’arrossega. No és hora encara de llençar les campanes al vol, però sembla que, aquesta vegada, va de debò i que els eurodiputats catalans, si volen, podran expressar-se en aquesta llengua en l’hemicicle de l’Eurocambra.

És obvi que aquest avenç històric a Brussel·les xoca amb la patètica situació de les llengües cooficials en les institucions espanyoles, on el seu ús genera encara una incomprensible animadversió en determinats estaments. Caldria, d’entrada, que el català, el valencià, l’euskera i el gallec poguessin emprar-se amb normalitat al Senat, que està destinat a convertir-se, per decantació històrica, en la Cambra de representació territorial. Tot arriba.

Jo passo, per raons personals, llargues estades a França i soc usuari de la seva magnífica xarxa ferroviària. En un país considerat tan centralista, em sorprèn gratament que els trens regionals llueixin els signes identificatius de cada territori. És com si els trens de Rodalies i regionals de Renfe a Catalunya portessin unes enormes senyeres quadribarrades en la decoració exterior dels vagons.

Això és així perquè, gràcies a les lleis de descentralització franceses, les competències del transport de proximitat han estat transferides als Consells Regionals. Aquestes institucions, amb molt menys poder que la Generalitat, són les que regulen els trajectes i les freqüències dels trens. Per implementar-ho, han signat un acord de col·laboració amb la SNCF –la Renfe francesa-, que hi posa els combois i el personal.

Malauradament, a Catalunya, el servei ferroviari també s’ha convertit en una trinxera entre el Govern central (Adif i Renfe) i la Generalitat (FGC), del qual només en sortim perjudicats els usuaris. Tan difícil seria implementar aquí el model francès? De fet, ja existeix sobre el paper, però la rivalitat entre les administracions i els polítics que les representen ha esdevingut endèmica.

Resulta pervers i profundament malaltís que els polítics nacionalistes s’alegrin quan hi ha una avaria a Rodalies. I viceversa, que els polítics de partits d’àmbit espanyol s’alegrin quan FGC té problemes (un accident, una esllavissada…).

La guerra dels trens és un altre exemple de l’absurditat permanent en la qual estem instal·lats a Catalunya i que només té una solució pràctica: la taula de diàleg que, contra totes les adversitats i malgrat l’escepticisme de JxCat, mantenen dempeus els presidents Pedro Sánchez i Pere Aragonès.

El restabliment de la confiança mútua entre el Govern espanyol i la Generalitat ens beneficia a tots els catalans. Això és l’única certesa que tenim. Hi ha encara molta feina a fer i animo els interlocutors a perseverar i a aprofundir en la concreció d’acords.

Durant molts anys, el nacionalisme català va reclamar amb insistència un instrument de relació bilateral amb el Govern espanyol que reconegués la nostra especificitat. Ja el tenim. Aprofitem-lo! És de tanoques no fer-ho.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides