La ‘llambiona’ i els 27ºC

Disculpeu que comenci amb algunes referències biogràfiques. Nascut a mitjans dels anys 50 (del segle passat) en un molt petit poble de les Astúries. No coneixíem les escombraries, no hi havia envasos (les ampolles es reutilitzaven i les llaunes es feien servir de testos), quasi tot era a granel, els papers tenien molta utilitat, inclòs el paper de diari com a paper higiènic. L’economia era mixta: sou del meu pare en una fàbrica de productes làctics, i hort amb gallines, ànecs i porcs a càrrec principal de la meva àvia (tot per autoconsum). Sis fills, roba reutilitzada i àvia també costurera, així com mare tricotosa (jerseis i bufandes). Compra d’objectes molt puntual: vaig veure entrar una nevera a casa a principis dels 60, la televisió (després d’un gran debat d’un any de durada) a finals del 60, l’escalèxtric no va arribar mai… i, per descomptat, només es feien regals per reis o per l’aniversari. Com a nen disposava dels diners per l’entrada del cine els diumenges (si la pel·lícula era apta) i cinc pessetes el dia de la romeria.

Molt sovint es feia beixamel per dissimular els plats de restes: aquesta salsa podia cobrir uns canelons, uns macarrons o verdura cuita, amb farina de galeta gratinada (feta de pa sec al forn i triturada manualment pels nens). I no oblidem que la llet no era pasteuritzada, o sigui que calia fer plats on es pogués aprofitar i no llençar res. Llençar res: el menjar era pecat si es perdia, calia acabar el plat (excepcionalment les restes anaven al duernu, que era la menjadora dels porcs).

Un estri que em sembla metafòric era i és la llambiona: l’espàtula, ara de silicona, amb la que s’aprofiten les restes de la cassola siguin de puré, de beixamel o de salses diverses. Llamber en bable, significa llepar. Arribant de l’escola i passant per la cuina abans de dinar, molt sovint em deien: “ala!, passa la llambiona per la cassola!”.

Hem de recuperar la llambiona… no ens podem permetre el luxe de malbaratar res. Ni aigua, ni energia, ni materials: cal passar la llambiona per totes les activitats de la nostra vida quotidiana. He viscut aquesta economia de subsistència rural, d’economia mixta, de contacte amb els límits i la presència implícita del pas del temps, de la vida i la mort, de les collites i del clima, d’una època on els diners no eren un objectiu, i l’estalvi era una virtut. I he viscut el canvi (a l’adolescència vaig venir a viure a Barcelona) a un món del salari, on les necessitats bàsiques estant totalment diluïdes en un capitalisme de consum que ha acabat generant un capitalisme de ficció, tal com assenyala Vicente Verdú (“El estilo del mundo”, 2003).

Difícil destriar que és necessari i què imprescindible: a la meva infància rural, si no hi havia una causa evident, ens dutxàvem una vegada a la setmana (comentari de tota la família: a la ciutat calia dutxar-se més perquè la roba i el cos s’embrutaven més… La pol·lució? Se sua més a la metròpoli per la seva densitat humana?).

“Estem immersos en un sistema de necessitats que se’ns imposen” comenta Joaquim Sempere (“Mejor con menos. Necesidades, explosión consumista y crisis ecológica”, 2009). Aquest reconegut autor, investigador de la sociologia de les necessitats humanes (entre altres temes) fa una extensa reflexió sobre la problemàtica de les “necessitats”. Òbviament que en el transcurs de la meva vida (d’aquella economia rural a l’economia del consumisme atroç actual) si em pregunten quines són les meves necessitats bàsiques, ho tindré complicat per respondre.

Ho veiem quan un govern, en consonància amb els seus homòlegs europeus, decreta accions que impacten sobre la nostra quotidianitat, sobre la nostra apreciació subjectiva del confort tèrmic (els controvertits 27ºC). Cal un debat profund sobre les necessitats bàsiques (metabòliques, psicosocials) que ens permeti ajustar al màxim que cal gastar, que cal prescindir i, així, estalviar un consum de CO₂ que no ens podem permetre de cara a un present ja perillós i a un futur que no volem catastròfic. Estem en un escenari de supervivència, de la maleta amb el mínim: alguns que vivim a prop del bosc ja hem fet l’exercici de què és el que ens emportaríem en cas d’incendi. I viure aleshores el dolorós exercici de la casa cremada i de quanta superficialitat acumulàvem.

Cal recuperar la llambiona

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides