Ni el tancament dels canòdroms ni l’avanç legislatiu en la protecció dels animals ha aconseguit protegir el llebrer del maltractament i l’abandonament. El manteniment de la caça de la llebre, principalment a les zones del centre i el sud d’Espanya, i les competicions i curses de llebrers mantenen vives les agressions envers aquests animals. Entitats dedicades al rescat, la recuperació i l’adopció d’aquests gossos alerten a EL TRIANGLE que existeix un “buit legal terrible”, i reclamen canvis legislatius i socials per lluitar de forma més eficaç contra la crueltat que pateix el gos llebrer.
Consultada aquesta qüestió al Seprona, s’afirma que les seves actuacions es fan d’acord “amb el que disposa el Codi Penal (art. 337) i altres normatives administratives”, donat que la recent modificació del Codi Civil, que considera als animals com a éssers que senten, no afecta de forma directa la seva tasca. Tot i que cada vegada hi ha més condemnes per maltractament animal gràcies a una conscienciació social creixent, un portaveu del Seprona assegura a EL TRIANGLE que, “legalment, condemnes més fortes per aquest tipus delictiu podrien afavorir aquesta contundència i, fins i tot, tenir un cert efecte dissuasiu, si s’atorga la deguda importància al delicte de maltractament animal”.
No existeixen xifres oficials ni de denúncies per maltractament animal desglossat per races de gos, ni del nombre total de llebrers abandonats a Espanya. Tot i això, l’estudi anual d’abandonament de gossos i gats de la Fundació Affinity permet calcular que al voltant d’un 40% dels gossos abandonats són llebrers, especialment en acabar la temporada de caça.
De fet, el final de la temporada de caça és el segon motiu més important d’abandonament al nostre país. Les entitats protectores estimen que s’abandonen anualment 50.000 llebrers a Espanya, dels quals ni tan sols la meitat són adoptats, i han d’acabar sent sacrificats.
Tota la vida del llebrer és una cursa d’obstacles per sobreviure. Com explica a EL TRIANGLE, Umberto Giacomelli, president de SOS Galgos, entitat fundada a Esplugues de Llobregat l’any 2000, el llebrer és “una raça autòctona d’Espanya molt fàcil de criar” i donat el seu instint de córrer veloçment, “es cria fàcilment per a la caça i les carreres”. Normalment, les femelles crien a la primavera, i durant els mesos de setembre i octubre els llebrers els comencen a provar. “Els entrenen aquests mesos per si serveixen per competir, i si no els van bé, els abandonaran o bé els pelaran”, segons detalla a EL TRIANGLE Ester Callol, presidenta de Galgos112, entitat nascuda a Sant Feliu de Guíxols l’any 2008.
Si superen aquest primer obstacle, en venen de nous. Umberto Giacomelli indica que el gos competidor, “quan arriba als tres o quatre anys, viu el seu moment de màxima esplendor, però a partir d’aquí perd capacitats físiques o bé comença a aprendre trucs i a escurçar recorreguts en les competicions”, fet que els exclou de les curses segons la normativa de la Federació Espanyola de Llebrers. Per tant, ja no és un instrument útil i, segons Giacomelli, “el propietari perd l’interès en l’animal i es troba que té al davant vuit anys més de vida i que l’haurà de cuidar i alimentar, i no li interessa per a les seves finalitats. Així, té dos sistemes: l’abandona o bé se’n desfà per mitjans més cruels, com poden ser disparar-li un tret o tirar-lo a un pou”. A les zones d’Andalusia, Extremadura i Castella-la Manxa, els voluntaris de les associacions de protecció d’animals es troben amb aquests gossos abandonats a les carreteres o als camps, famèlics, traumatitzats, ferits i molts d’ells amb un tall al coll perquè els han tret el xip per evitar la identificació del propietari, segons Callol.
La xarxa de recuperació i adopció és molt àmplia, amb voluntariat a tot el territori espanyol. Galgos112, per exemple, té delegacions de voluntaris a diferents punts, que permeten que el llebrer abandonat pugui recuperar-se en cases d’acollida, i se’n pugui gestionar l’adopció amb garanties d’èxit. L’adopció no només es fa per tot l’Estat, sinó que les entitats tenen acords amb associacions europees, que permeten trobar famílies adoptives a països com Alemanya, Holanda, Bèlgica o França. L’estiu, però, és molt mala època per a l’adopció, i durant aquest temps els llebrers allarguen les seves estades a cases d’acollida o refugis, a l’espera de trobar una família. Un cop a la nova llar, les entitats demanen paciència als adoptants, perquè encara poden haver-hi traumes. “Cal deixar-se aconsellar, perquè hi ha motxilles de dolor importants en aquests gossos”, segons Ester Callol. Un cop adaptat a la casa d’acollida, el llebrer és tranquil, amant de dormir i de la bona companyia.
El negoci de la sang
El llebrer no només és atractiu per la seva velocitat, sinó que és el gos més buscat per les empreses de comercialització i distribució de sang per a les clíniques veterinàries, a causa de la seva consideració com a donant universal. Els gossos tenen vuit tipus diferents de sang, i el DEA1 és el grup compatible amb tota la resta. Els llebrers tenen aquesta sang universal, i això els permet salvar altres gossos que han de ser intervinguts o operats.
A mitjans de juny, el Seprona va participar en una operació a Humanes (Madrid), on es drenava sang d’animals, principalment de llebrers, fins a matar-los. Es van salvar 240 animals, alguns d’ells en estat molt crític, i es van localitzar 60 cadàvers. La Fiscalia de Madrid s’ha querellat contra el responsable d’aquest centre de transfusió veterinari.
