El Parlament trenca amb l’herència pujolista

Un dels pilars fonamentals del pujolisme va ser la seva indestructible adhesió a l’Estat d’Israel i al moviment sionista. Curiosament, Jordi Pujol, quan era infant, va ser alumne del Col·legi  Alemany de Barcelona en els anys més puixants del III Reich i, per tant, va ser educat en la paranoia genocida d’Adolf Hitler contra els jueus.

Però, durant la seva joventut, Jordi Pujol va rebre la influència d’un amic i soci del seu pare, David Tannenbaum, un home de negocis jueu que s’havia refugiat a Barcelona. David Tannenbaum va ser un dels fundadors i principals accionistes de Banca Catalana, a més d’un convençut sionista partidari de la consolidació i expansió de l’Estat d’Israel.

És a partir d’aquesta connexió que Jordi Pujol va convertir la lluita dels sionistes per la independència d’Israel en el referent del seu projecte de construcció nacional de Catalunya. En aquella època -anys 60 del segle passat- hi havia altres països en guerra pel seu alliberament nacional i la descolonització que resultaven molt engrescadors per a l’esquerra europea: Algèria, Cuba, Vietnam…  

A Catalunya hi havia una simpatia generalitzada per la lluita contra l’imperialisme nord-americà, que es va convertir en la potència militar dominant després de la II Guerra Mundial. Ja que els Estats Units eren el “gran protector” del Govern d’Israel, el poble palestí –reiteradament humiliat i massacrat per l’exèrcit sionista- va merèixer i mereix, fins als nostres dies, la comprensió i la solidaritat d’una part majoritària de l’opinió pública catalana.  

Jordi Pujol, a través de Banca Catalana, va acumular un important poder econòmic, que va utilitzar per posar en marxa el seu projecte de catalanisme polític, que esdevindria hegemònic a partir del 1980. En el seu poti-poti ideològic -barreja de conservadorisme, nacionalcatolicisme, liberalisme  i socialdemocràcia- hi havia una constant: la seva admiració incondicional per Israel, país que va visitar en nombroses ocasions i amb el qual la Generalitat convergent va establir estrets lligams.

Fins i tot es va preocupar d’alimentar i dotar d’influència un grup d’intel·lectuals (Vicenç Villatoro, Pilar Rahola, Joan B. Culla…) arrenglerats amb la causa sionista. Això, amb l’objectiu de contrarestar la pèssima reputació internacional que té el Govern de Tel-Aviv pels excessos criminals que, des de fa 75 anys, protagonitza contra la població palestina.

La forta empremta de Jordi Pujol ha fet que el catalanisme polític modern hagi quedat associat a la seva complicitat i defensa de l’Estat sionista. Per això és tan rellevant la proposta de resolució aprovada la setmana passada al Parlament de Catalunya, on es defineix la sistemàtica segregació i repressió que practica Israel en els territoris ocupats de Palestina com apartheid.

Aquest text va comptar amb el suport d’ERC, Comuns, CUP i PSC i el rebuig de JxCat, l’hereu directe del llegat pujolista. La rotunda condemna de la majoria del Parlament al terrorisme sionista marca un significatiu punt i a part en la història del catalanisme polític. Més enllà de la seva transcendència concreta, aquest pronunciament significa trencar radicalment amb el “corpus” ideològic rebut del gran “guru” del nacionalisme català dels últims 60 anys.

Com és obvi, al Govern de Tel-Aviv i a les seves terminals diplomàtiques i mediàtiques, la resolució adoptada per la comissió d’Acció Exterior del Parlament de Catalunya no ha agradat gens ni mica. Però les coses són com són: des de fa dècades, el poble palestí ha vist el seu territori ancestral ocupat i usurpat per una munió d’estrangers d’ascendència jueva arribats en massa d’Europa i d’altres indrets del planeta a aquest racó de la Mediterrània. 

La llista de greuges que han patit i pateixen els palestins és immensa. Han estat foragitats de les seves cases i de les seves terres.  Més de cinc milions estan desplaçats i 1,5 milions malviuen en precaris camps de refugiats. Són fustigats, detinguts i empresonats permanentment per l’exèrcit israelià. El territori de Palestina està dividit per un enorme “mur de la vergonya” i esquarterat per assentaments de colons. La ciutat de Gaza, amb raó o sense, és bombardejada i massacrada de manera sistemàtica.

No hi ha avui un poble més martiritzat i desgraciat sobre la Terra que el palestí que, malgrat tot, resisteix a l’adversitat i que defensa amb dents i ungles cada pam de terreny i cada olivera que encara els queda. La seva lluita corre el risc de caure en l’oblit per la geopolítica internacional i és per això que la valenta denúncia de l’apartheid que pateixen els palestins de mans de l’Estat d’Israel que ha fet el Parlament de Catalunya és d’allò més oportuna i ha merescut l’aval d’organitzacions internacionals de defensa dels drets humans com Amnistia Internacional i Human Rights Watch.

Catalunya és víctima dels seus tòpics. Aquell que, per influència directa de Jordi Pujol, ens volia assimilar a Israel i al “poble escollit” també ha estat tombat. El catalanisme polític necessita trobar el seu lloc i el seu discurs en el segle XXI per construir un imaginari col·lectiu de prosperitat i harmonia. Això només serà possible si enterrem els “fantasmes” del passat i acceptem que tots plegats, vinguem d’on vinguem, formem una mateixa comunitat plural, barrejada i democràtica.

Reivindicar el dret del poble palestí a viure en pau a la seva terra i condemnar el fastigós règim d’apartheid del qual és víctima per part de l’Estat d’Israel és una bona manera d’establir les bases de la nova Catalunya lliure, ara sí, del pòsit pujolista.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

1 comentari a “El Parlament trenca amb l’herència pujolista”

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.