Un públic neutral hauria qualificat de ‘tongo’ el vergonyós espectacle protagonitzat pel Getafe i el FC Barcelona el diumenge passat a l’estadi del club madrileny, on tots dos equips van empatar a zero sent plenament conscients que amb aquest resultat cadascun assegurava els seus objectius d’aquesta temporada. El Getafe per a salvar-se, una possibilitat que ni se la podia creure després d’haver estat pràcticament desnonat quan en la jornada onzena només havia sumat tres punts, era el cuer consolidat de la classificació, havia perdut vuit partits i empatat tres. Ningú donava un duro per la salvació d’un equip sense joc ni capacitat de reacció.
Un miracle d’aquests que es donen de tant en tant en el futbol. Res a veure amb la posició del Barça, que necessitava sumar un punt per a assegurar-se la segona posició una vegada haver deixat lligada la classificació per a la Champions League de la pròxima temporada la setmana anterior. Aquest subcampionat era també molt important per a la tresoreria del club, perquè entrar en la fase final de la Supercopa suposa un premi econòmic tan interessant com necessari.
No només per al Barça, també per a Gerard Piqué, perquè el seu contracte amb Kosmos i l’Aràbia Saudita es podria ressentir si es produís l’absència d’un dels dos clubs top de futbol mundial, Barça o Reial Madrid. Una comissió de diversos milions estava en joc per al central blaugrana que, lesionat d’una certa importància, no va poder participar de la ‘festa’ de Getafe.
La qüestió és si un club de la grandesa del Barça i del seu potencial degué sotmetre’s a aquest paperot futbolístic del diumenge durant 90 minuts d’un partit que va ser en si mateix una falsedat i un engany per als espectadors.
L’afició madrilenya, com no podia ser d’una altra manera, va començar a celebrar l’empat a partir de la segona part, quan ja va ser evident que tots dos equips van renunciar a atacar, paralitzats i maldestres, esperant que el joc anés transcorrent sense gols ni alteracions, això sí procurant que no es produís una sola jugada en la qual qualsevol dels davanters es veiés en la tessitura d’haver de xutar a porta obligatòriament. Va haver-hi moments i escenes ridículs, especialment en aquest segon temps.
Va ser el Barça de Xavi Hernández qui degué fer un esforç per a perdre i fallar pilotes contínuament i pràcticament no xutar a porta en 90 minuts. Les consignes eren clares, no només des de la banqueta, perquè Xavi ja va viatjar a Madrid amb la recomanació expressa de Joan Laporta d’amarrar aquest punt.
Era pràcticament una ordre assumida per l’entrenador i pel vestuari. Xavi fins i tot va deixar assegut a Osumane Dembélé. Principalment, perquè el joc i la personalitat del davanter francès es basen exclusivament a encarar, trencar la defensa, driblar contínuament als seus marcadors, moltes vegades dos, fins a provocar perill dins de l’àrea amb una passada lateral o amb un xut. Dembélé no és dels qui es replega amb la pilota o renuncia a provocar una jugada per la banda. Impossible, per tant, fer-lo jugar reprimit i sense exhibir aquesta velocitat vertiginosa i elèctrica pròpia de les seves jugades, amb el dubte afegit sobre si hagués entès des de la seva mentalitat i manera de ser, més aliena al vestuari, aquesta manera d’aconseguir el subcampionat a base d’un recurs que podria qualificar-se com un frau a l’essència i naturalesa del futbol.
El Barça, renunciant a competir i intentar guanyar, va exhibir finalment aquesta personalitat mediocre, conformista i pusil·lànime que ha acabat perfilant de la mà del mateix Xavi a partir que el joc i les millors sensacions de l’equip van aparèixer i van desaparèixer coincidint amb la presència o no de Pedri, el futbolista amb aquest talent natural per a elevar el futbol blaugrana a l’excel·lència i multiplicar per mil el rendiment individual dels seus companys.
Encara que l’afició del Getafe festegés aquest zero a zero terriblement avorrit com un títol, sempre quedarà, per a la història, l’actitud d’un Barça que no va ser capaç de donar la cara i de demostrar que, veritablement, no mereix aconseguir d’aquesta manera la segona posició, molt més després d’haver arribat a la penúltima jornada sense haver perdut un sol partit fora de casa en la Lliga des que Xavi s’asseu a la banqueta. Sortir a guanyar era el més honest i esportiu, com a equip i com a institució, buscar la classificació per la via de la victòria era demostrar aquesta personalitat que se li suposa a un equip amb un nou segell i amb ambició.
No fer-ho així, per contra, ha demostrat que l’arribada de Xavi i l’actitud timorata i covarda del president han convertit el Barça en un club de segona fila i vulgar, que ja no és un referent d’aquests valors que tant proclama gratuïtament, capaç d’apuntar-se a aquests tripijocs del futbol que el malmeten i acaben desvirtuant la pròpia competició.
El mèrit del Barça d’haver anat escalant posicions, amb tots menys amb el Reial Madrid, s’havia anat complementant amb el descarrilament dels seus rivals per aquesta segona plaça, com At. Madrid, Sevilla, Betis, Reial Societat o Villareal. De fet, no sols no tenia res a témer sinó que al final ni tan sols va necessitar aquest punt d’‘or’ per a assegurar-se la segona plaça, perquè At. Madrid i Sevilla van empatar a favor de les pretensions del Barça.
Un partit fraudulent i mentider que ha marcat, per descomptat, el mal estil i pèrdua d’una identitat d’un club dirigit avui per persones que, en el seu conjunt, no estan a l’altura de l’entitat com estan demostrant.
És veritat i sol passar que, en el futbol, quan dos equips es beneficien amb un empat sempre acaben empatant. Tan cert com que a això també se li diu fer trampes.
