Fa uns quants dies conversava via missatges amb una bona amiga i periodista que viu a Castella-la Manxa. Ella em reenviava un correu electrònic que li va enviar un metge amic seu que està com a voluntari a la guerra del Iemen. Aquest home li comenta en el missatge allò que tots ja sabem, però amb molta nostàlgia i dolor, ja que ell ho viu en primera persona. La seva crida, a més, és un sentiment d’incomoditat i tristesa, perquè sent que les víctimes de la guerra al Iemen no signifiquen res per al món occidental.
Mentrestant, els governs, les empreses privades, els mitjans de comunicació i els periodistes, incloent-hi les publicacions virals a les xarxes socials, es concentren a donar tota la cobertura mediàtica al conflicte a Ucraïna, que òbviament no volem oblidar ni que es deixi de banda, només assenyalem la manca d’empatia envers els conflictes i les problemàtiques socials que pateixen altres pobles del món.
Reclamem i exigim ser també solidaris i empàtics amb aquells que per a Occident no representen tant interès econòmic, i que per això els és igual que la gent mori oblidada sense que persones amb consciència social que vivim en aquest món acomodat ens assabentem del dolor i la desgràcia que provoca la guerra a països com el Iemen. Econòmicament i estratègicament, el Iemen no representa pràcticament res en comparació amb Ucraïna. No obstant això, igual que aquest país europeu, al Iemen també hi viuen éssers humans que estan patint les conseqüències de la guerra.
A més a més, ho estan fent durant un temps molt més prologat, sense que cap país dels anomenats poderosos faci res de res per aturar la massacre humanitària que assola aquest país de la península aràbiga, el més pobre d’aquesta regió i entre els més miserables del món, submergit en una guerra inusual i terrible entre grups terroristes, separatistes i extremistes que provoca centenars de víctimes mortals diàriament.
Amb la meva amiga Sonia, coincidim que l’Occident concentra tots els seus esforços en el conflicte recent entre Ucraïna i Rússia, defensant interessos econòmics i geopolítics més enllà de protegir la vida i la integritat de les persones que habiten aquesta regió, i és aquí on trobem allò que sempre hem criticat i assenyalat: l’egoisme i l’ambició de l’ésser humà, i sobretot d’aquells que controlen el món i es creuen immortals…
El Iemen no importa, el Iemen no ens serveix de res, el Iemen no farà créixer els nostres guanys, al Iemen poden continuar matant-se entre ells, el Iemen és com un compte de banc a zero, el Iemen és invisible perquè no ens donarà res ara per ara, i a més el Iemen no és Europa ni Amèrica del Nord…
Què ens importa el Iemen? Per nosaltres que se segueixin matant i que desapareguin! Aquestes i moltes altres frases segurament repliquen els déus de l’Olimp; sí, aquests que controlen el món, els grans multimilionaris que no tenen ànima ni cor i que tenen com a única finalitat acumular més riqueses a costa del dolor dels altres.
Per tot això, al Iemen podem dir que es viu la guerra dels oblidats, dels que no importen a ningú, dels que són considerats escòria humana i que tant els fa si desapareixen. Moren perquè els maten o per gana, set, calor o fred. No sumen res per als poderosos d’Occident. Per a aquestes aus rapinyaires, si no produeixes aliment per a ells, llavors simplement no els serveixes i et deixen oblidat o t’envien a desaparèixer per sempre.
Tristament som molt pocs al món els que sentim el dolor dels oblidats i els que els mostrem la nostra empatia sense cap interès particular. Somiem i lluitem des de les nostres pròpies trinxeres al marge de les limitacions que el sistema vigent ens imposa perquè som diferents i intentem visibilitzar el dolor i el patiment d’aquells pobles, com el Iemen, que a altres no els importen.
Plorem en silenci. Plorem amb molta impotència i dolor perquè sentim que el nostre esforç és mínim i insuficient per canviar aquest món egoista, ambiciós, classista, on no compta el bé comú, sinó només l’interès personal sense importar a quanta gent li farem mal. Es tracta únicament d’acumular per a nosaltres i que cadascú s’arregli com pugui.
És la trista i amarga realitat de la humanitat.
