Amb el pas dels dies, l’assemblea de la vergonya en la qual es va aprovar l’acord amb Spotify continua deixant un rastre d’opacitat i de manipulació sense precedents en la història del Barça.
Els socis que, ingènuament, van pensar que per ser compromissaris podien intervenir a l’assemblea, com és preceptiu i està regulat, encara no surten del seu astorament després de ser silenciats en virtut de l’obligació de participar d’una manera exclusivament telemàtica i sota unes regles que els van impedir dirigir-se a la junta i a altres compromissaris. La majoria no va consultar les regles a la web ni es va entretenir a preguntar de forma anticipada a través d’un formulari.
Els qui s’han dirigit al Síndic del Soci s’han trobat amb què aquest tipus de reclamacions o queixes s’han de tramitar directament a través de l’àrea social del club, la mateixa que va idear i va proposar aquesta manera d’aïllar als socis i deixar-los sense la menor possibilitat de participar, com sí que ho haurien pogut fer en directe.
La majoria ha abandonat aquesta via per inútil i ineficaç, perquè hauria d’autoinculpar-se i anul·lar el resultat de l’assemblea en cas d’admetre que, de manera intencionada i perversa, es va planejar l’assemblea per a reduir i controlar fins a la mínima expressió la veu del soci.
Només se’ls va permetre fer-ho als Senadors del FC Barcelona, encara que no exactament a tots, perquè ha transcendit que, si més no, dos d’ells, Jaume Llopis i Josep Maria Minguella, van fer cas de la confusa invitació rebuda per carta en la qual se’ls informava que rebrien una trucada del club per a confirmar la seva presència i explicar-los els detalls.
Tots dos continuen esperant la trucada, motiu pel qual van suposar que finalment només podien participar, igual que la resta, per via digital.
La pregunta és quants socis més es van quedar com aquests dos il·lustres barcelonistes, sense aquesta informació i sense aquesta confirmació?
Uns altres, en canvi, sí que van rebre aquest acompanyament des de l’Oficina d’Atenció al Barcelonista d’una forma expressa, especialment aquells que estaven disposats a dir en veu alta que estaven d’acord a aprovar el patrocini.
Finalment, només van ser tres els socis que van entrar per via telemàtica, un d’ells, a més, no compromissari, completant l’escàndol. El pitjor és que les assemblees telemàtiques, vist l’èxit per als interessos de Joan Laporta i de la seva junta, han arribat per a quedar-se. Si va haver-hi alguna vegada un percentatge de democràcia i de participació en les assemblees del Barça, això ja és història.
