El Departament d’Interior del govern de la Generalitat va decidir acabar –per fi!– amb els talls a la Meridiana a partir del dissabte 12 de febrer, més de dos anys després de l’inici de les protestes secessionistes impulsades per Meridiana Resisteix. Un centenar de persones, moltes vegades menys (de vegades més, certament), han tallat l’avinguda central per a l’entrada a Barcelona pel nord durant uns 700 dies vindicant la llibertat dels presos secessionistes (els que van anomenar i segueixen anomenant “presos polítics”), l’amnistia, l’autodeterminació o el que calgués.
Ho van fer, per descomptat, sense pensar en les molèsties ocasionades als veïns del barri (un barri popular), als petits comerciants de la zona o als treballadors i treballadores que tornaven a casa després de les seves llargues i dures jornades laborals. El país, el seu país, està per sobre de qualsevol sacrifici… dels altres! Ni els va passar pel cap organitzar la protesta als barris alts de la ciutat, on viu tranquil·lament i esplèndidament la burgesia barcelonina, una bona part d’aquelles 400 famílies, amb molt comandament a la plaça, de les quals ens va parlar al seu dia un bon coneixedor del tema, Fèlix Millet Tusell!
Ningú no ha negat, és clar que no, el dret de manifestació o la llibertat d’expressió de ningú. Seguiran manifestant-se, ho podran fer, en una plaça propera a la zona dels talls. Podran continuar reivindicant l’autodeterminació, la secessió, l’amnistia, la creació d’un nou mur-Estat, allò que els sembli millor. Però, mirant l’assumpte de cara, què s’amagava darrere de les accions? El convenciment, la certesa absoluta que el carrer és seu (consigna, com recordem, de net sabor fraguista), la seguretat que podien fer el que els vingués de gust amb la complicitat del Govern de la Generalitat i amb el suport de “grans figures mediàtiques” del món nacionalsecessionista. I sense crítiques. Si n’hi havia, la consigna era la sabuda: són fatxes i espanyolistes de m.!
A partir del dissabte 12 de febrer, com els deia, poden manifestar- se a la plaça de vianants situada davant de l’estació de Renfe de Sant Andreu, i no tallant la calçada de la Meridiana amb el passeig Fabra i Puig, la reivindicació central del col·lectiu Meridiana sense Talls (MSC). Laura Borràs, era de preveure, va muntar el seu numeret el dissabte en qüestió: va anar a manifestar- se –en cotxe oficial!– en contra de l’acord del mateix Govern de la Generalitat (del qual forma part el seu partit), es va fer la foto de rigor… i se’n va anar uns minuts més tard, de nou amb el cotxe oficial… i amb els seus més de 150.000 euros anuals.
Es deuen preguntar: ningú no ha aixecat la veu davant d’aquest atropellament? No hi ha hagut cap reacció ciutadana durant aquests 700 dies? N’hi ha hagut, és clar que n’hi ha hagut. De fet, el que s’ha aconseguit és un dels èxits més grans de la lluita contra el nacionalsecessionisme, els seus excessos i fer “el que els doni la gana”: és a l’haver de Meridiana sense Talls.
Entre altres col·lectius, els membres i els activistes d’ACP (Alternativa Ciutadana Progressista) han estat una aresta essencial. Sense ells, probablement, hauria estat molt més difícil. Van ser els amics d’ACP els que van redactar la primera octaveta, els que la van pagar i la van distribuir, l’organització que més gent ha aportat als actes de MSC. Han portat els cotxes, la megafonia… I sense subvencions, per descomptat, tot pagat amb les quotes dels seus afiliats. És el seu èxit.
Citaré amb admiració i destacaré dos noms que és de justícia recordar; que no habiti en nosaltres l’oblit!: Pedro Fernández i Vicente Serrano. Gràcies, companys, gràcies, gràcies per l’exemple. S’ho han currat més que ningú. Volem una demostració que el que s’ha fet ha estat molt ben fet? Aquí la tenen: “L’ANC desafia el Govern amb un setge al Parlament i una concentració a la Meridiana”. L’organització presidida per Elisenda Paluzie crida a “construir eines alternatives per combatre l’Estat espanyol”. La dreta extrema fanatitzada segueix en peu en l’irracionalisme i el nacionalisme excloent! Hem encertat en la diana!
