L’home que xiuxiuejava Putin

Pocs homes poden presumir d’anar de vacances amb Vladimir Putin. Un d’ells és Sergei Shoigú. Un gat vell de la política, que ja va ocupar algun càrrec a l’època soviètica i que, com Putin va assolir al poder com a Silovik, la fornada de polítics fets a l’ombra de les forces de seguretat. Va ser governador de l’Oblast de Moscou, fins que al 2012 va ser nomenat Ministre de Defensa. El seu moment de glòria va arribar quan l’exèrcit rus va ocupar la península de Crimea sense disparar un sol tret. La seva influència davant el sàtrapa del Kremlin va començar a créixer.

A ell s’atribueix la idea faraònica de potenciar Sibèria amb la construcció de noves ciutats i el trasllat de la capital a la part asiàtica del país. Seva va ser també la proposta d’envair Ucraïna amb un exèrcit al que s’han destinat diners i recursos abundants desprès que el 2008 cinc dies de guerra amb Geòrgia posessin de manifest una urgent necessitat de renovació.

Shoigú xiuxiuejava a la orella de Putín que ocupar Ucraïna seria senzill, que la gent d’aquesta república somiava amb ser alliberada del règim nascut de la revolta del Maidan que va acabar amb el govern presidit per Víktor Ianukòvitx, que els ucraïnesos esperaven amb els braços oberts als militars russos vinguts per lliurar-los del jou de grups neonazis que assolaven el país. Que ocupar Kiev o a Kharkiv seria el mateix que entrar al Dombass. Que el món callaria, com va fer durant les agressions a Geòrgia i a Crimea.

Shoigú va convèncer Putin que seria una campanya curta. Tant que, segons fonts ucraïneses, a les poques hores dels primers atacs Ianukòvitx va ser cridat a Minsk per fer-se novament càrrec del poder i restablir un ordre que mai hauria d’haver-se trencat tan aviat com es conquerís una gran ciutat.

Les mentides i les fantasies acostumen a desfer-se al contacte amb la realitat. Desprès de vuit anys de guerra a les províncies rebels de Lugansk i Donetsk pocs ucraïnesos veuen Putin com a amic. La resistència és aferrissada fins i tot a ciutats amb una elevada població russòfona, com Kharkiv o Odessa. I no és només l’exèrcit, són els propis ciutadans de peu els que prenen les armes o fabriquen còctels Molotov per lluitar.

La invasió també ha posat de manifest que les ingents quantitats de rubles destinats a modernitzar l’exèrcit rus han anat a parar a altres llocs, com no podia ser menys en una cleptocràcia corrupta, on el poder s’aconsegueix i es manté gràcies a la riquesa que el polític de torn sigui capaç de proporcionar a aquells que el sustenten. Una mirada als camions i vehicles blindats de transport de personal russos o a l’equipament capturat als soldats morts i ferits donen a entendre que la pràctica totalitat dels diners es va quedar pel camí. Amb aquest escenari, els massius lliuraments d’armes a Ucraïna per part d’Occident no albiren res de bo pels soldats de Putin.

Uns soldats als què, com a la resta del món, se’ls va dir que anaven de maniobres, que ni saben ni entenen que fan donant trets a un país germà on molts tenen amics i família. La sorpresa i el descontentament són prou grans com per haver fet fracassar més d’una operació.

La invasió exprés promesa a Putin ha fracassat. El problema és que un autòcrata com ell no es pot fer  enrere. Una retirada seria la seva fi. D’aquí la fugida cap endavant, el llenguatge cada cop més agressiu, l’exhibició de poder nuclear, les amenaces a Finlàndia i Suècia. Shoigú sembla haver caigut en desgràcia. Els rumors sobre un cessament o una dimissió són insistents. Ja no xiuxiueja a un tirà que pot perdonar la corrupció, però no la derrota.

Segurament Ucraïna caurà davant l’embat del mastodont rus. Però això no serà cap victòria per Putin i els seus sequaços, que veuen amb terror la possibilitat que el conflicte s’enquisti i esdevingui una guerra de guerrilles que potser es prolongui durant dècades. Ni tan sols una autocràcia es pot permetre la visió diària de joves soldats tornant a casa en taüts.

Una situació que tampoc seria una bona notícia per una Europa que els ucraïnesos veuen cínica i hipòcrita. Comencen a recordar que poc després de la independència van renunciar a l’armament atòmic heretat de la URSS a canvi del compromís dels Estats Units i de la Gran Bretanya de defensar-los en cas d’agressió militar. Una defensa que no ha arribat. Unes bombes que, creuen, haurien dissuadit Putin. Senten que Occident els ha traït.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.