La setmana ha estat entretinguda políticament parlant per la guerra entre el president del Partit Popular, Pablo Casado, i la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. Feia temps que es venia parlant de la tensió entre ambdós perquè Casado tem que Díaz li vulgui prendre la presidència del PP. Que em pregunto jo perquè li pot fer tanta il·lusió a ella accedir al càrrec que ara ostenta Casado. Com a màxima responsable de la comunitat madrilenya ja té prou feina.
Sovint tendeixo a pensar quan veig aquestes baralles internes als partits que són sobredimensionades pels seus adversaris d’altres organitzacions polítiques. Que des de fora es fomenten i exageren aquestes picabaralles per intentar que “es matin entre ells”. En aquest cas, però, ha quedat demostrat que realment hi havia mal ambient entre els dos.
Alguns mitjans de comunicació diuen que l’aparell central del PP espia Díaz Ayuso i ha descobert que la Comunitat va encarregar a un germà de la presidenta la compra de mascaretes els primers mesos de la pandèmia i es va endur una comissió espectacular. Díaz Ayuso surt i diu que mai no s’hauria esperat que el seu propi partit intentés destruir-la i ja tenim el show organitzat.
Quan ja semblava que el PP esclataria, una reunió entre els dos afectats sembla que torni la pau al partit. Casado diu que tanca l’expedient que li havia obert a Díaz Ayuso per aquest contracte perquè assegura que l’han convençut les explicacions que li ha donat la presidenta. Et quedes amb la sensació que més aviat l’ha convençut el sidral que s’ha muntat i la por a que l’afer se li en vagi de les mans.
S’ha acabat l’espectacle? Em considero d’esquerres (d’aquelles que alguns etiqueten de ‘progressisme antiquat’) i, per tant, no vull que governi el PP. Però em fa pànic trobar-me algun dia en la situació que van viure els francesos d’esquerres quan van haver de triar entre Jacques Chirac i Marine Le Pen per presidir el seu país. Com que aquí no tenim eleccions presidencials a dues voltes com a França, no ens trobarem davant aquesta tessitura.
La política que obliga a triar entre Guatemala i Guatepeor destrempa molt. Els que pensen que “com pitjor, millor” no contribueixen gens a fer progressar les societats i a beneficiar els col·lectius més vulnerables.
M’apunto a les tesis dels economistes Anton Costas i Xosé Carlos Arias al seu darrer llibres ‘Laberintos de prosperidad’ (Galaxia Gutenberg). Proposen teixir un nou contracte social per una economia digital, verda i inclusiva.
Per aquí hauria d’anar la cosa mentre Casado i Díaz Ayuso s’esbatussen.
