És qüestió de temps que Joan Laporta acabi igual que el 2010, envoltat d’un nucli dur reduït, escàs, pretorià i de perfil molt baix per la senzilla raó que, com Calígula a l’antiga Roma, ni tan sols els que creuen estar dins d’aquest cercle personal poden sentir-se del tot fora de perill. La trajectòria de Laporta, tot i que hi ha que se sorprèn que el CEO surti corrent, està plena no només de desercions i abandonaments, sinó també d’acomiadaments i del que ara es denomina “assetjament psicològic”.
Laporta s’ha especialitzat, fins a dominar-lo, en un mecanisme de supervivència que consisteix, primer, a omplir el vaixell amb la tripulació necessària per guanyar la primera regata. Després, un cop travessada la meta, començar a deixar anar llast. Uns salten per la borda, espaordits, i altres són empesos al mar, directament, mentre la resta, a la vista del xafarranxo i incapaços d’amotinar-se, baixen quan toquen port.
La llista d’expulsats, per la via que sigui, és inacabable: Sandro Rosell, Josep Maria Bartomeu, Javier Faus, Jordi Monés, Jordi Moix, Agustí Benedito, Ferran Soriano, Ana Xicoy, Evarist Murtra, Marc Ingla, Jaume Giró i un llarg etcètera de companys de viatge, executius i personal als quals ha acomiadat al llarg dels anys; això sí, després d’haver-los promès i jurat fidelitat, admiració i que els volia per sempre al seu costat. Cap senyal és pitjor que l’abraçada i l’afalac del president, sobretot en públic, per saber si algú del seu entorn està condemnat i té els dies comptats.
Laporta, com el 2003, va guanyar les eleccions del 2021 i va superar la crisi dels avals fent servir com sempre el seu presumpte carisma, les seves promeses, la seva habilitat per a la falsedat, tant com la seva simpatia i aquesta seducció en la distància curta amb la qual engalipa el personal. Va fer el mateix en la política, àmbit en el qual va segrestar l’autobús d’uns altres a qui, inequívocament, va trair i va deixar tirats quan va obtenir el seu escó.
És normal, per tant, que els alts càrrecs amb els quals va arribar escortat al club, aviat farà un any, sobretot al davant de l’alta direcció i comercial, hagin triat fugir una vegada han conegut de prop el que és i el que representa Joan Laporta. Les desercions, voluntàries o forçades, han estat una constant d’aquest viatge al·lucinant al centre de l’entorn barcelonista en el qual, sigui dit de passada, se sent còmode i molt a gust amb la tasca de l’extermini selectiu que necessita el seu ecosistema.
Ferran Reverter, com la resta dels qui en un moment o altre han hagut d’abandonar el vaixell, intentarà sortir amb elegància, sense més soroll del necessari, però, sobretot, sense denúncies ni cops de porta, per la senzilla raó que ja és còmplice, tant el CEO com la resta de l’administració interna blaugrana, de les variades decisions i operacions ordenades per Joan Laporta, que estan tan a la vora del pròxim forensic que caldrà fer.
Per això, qui s’allunya del centre de l’univers laportista ho fa sota el comú denominador de la discreció i el silenci mediàtic. Si s’enduen una indemnització, el comiat és igualment agredolç, encara que acompanyat d’un generós record i alguna clàusula de confidencialitat, a més de l’abraçada, l’afalac i la traïció.
La sortida de José Elías per la porta falsa anticipa la d’Eduard Romeu
Poc després de saber-se la sortida de Ferran Reverter, s’ha escenificat l’adeu de José Elías, això suposant que l’empresari d’Audax hagi estat alguna vegada a dins. És un cas paradigmàtic d’aquest “usar i llençar” tan propi de Joan Laporta, ja que inicialment no comptava amb ell per a la seva junta. Per falta d’aval i de recursos no va tenir més remei que posar-li a Elías una cadira a la llotja i una altra per al seu testaferro a la junta, Eduard Romeu, alt càrrec d’Audax, com a vicepresident econòmic per vetllar per aquest aval.
Per justificar la presència de l’empresari badaloní, va ser inclòs en una comissió de broma sobre l’Espai Barça amb uns quants d’aquests beneits i amiguets a qui Laporta els regala entrades per a cada partit i algun viatge per tal de mantenir la seva condició de palmeros, personatges sense veu ni opinió. Si Elías se’n va és perquè Eduard Romeu serà el següent.
Reverter deixa penjats els seus dos recomanats
Reverter va aterrar, com és normal, amb dues persones de confiança que, com ell, procedien d’un passat a Mediamarkt. Per al treball sobre el terreny va contractar Gemma Pons, per a les qüestions administratives de suport al CEO. A la directiva hi va entrar Josep Maria Albert, que en el seu moment havia estat director general de compres de Mediamarkt Iberia, i va ser nomenat vocal adjunt al CEO.
Caldrà veure de quin costat cauen, perquè Laporta també és especialista en el tràfic d’ànimes d’un bàndol a un altre. El que és clar és que si el president no li explicava coses al CEO, als seus directius de farciment com aquests els ignora sistemàticament.
