El dimecres passat el vicepresident de la Fundació Barça, Alfons Godall, dimitia del seu càrrec després d’expressar a twitter unes opinions independentistes que, encara que legítimes en l’àmbit de la llibertat d’expressió, la majoria dels aficionats no van comprendre i a més van censurar.
Godall va qualificar a Rafael Nadal com “l’enemic”, igual que ‘la Roja’ i el Real Madrid en reacció a l’extraordinari èxit del tenista de Manacor en convertir-se en el primer jugador a acumular 21 Grand Slam després de guanyar l’Open d’Austràlia.
El que els aficionats no van comprendre d’aquest tuit va ser aquest biaix de ressentiment i de negativitat davant la gesta indiscutible d’un atleta que, quan es tracta de disciplines individuals tan exigents, no ofereixen el menor marge de dubte sobre el mèrit que suposa aconseguir-les. Ningú regala res a la pista. Tampoc en el futbol on, com en qualsevol altre esport, no s’entén ni s’accepta cap altra conducta que no sigui la de felicitar el campió, perquè aquest és un valor exigit en l’esport professional però que sobretot s’inculca i s’ensenya als nens i nenes en l’edat formativa.
La reacció d’Alfons Godall, inexplicable i tan poc intel·ligent i sensible en algú que posseeix un càrrec directiu i que, per tant, té la responsabilitat afegida de representar a una institució, ha d’entendre’s en el marc d’una directiva i d’una atmosfera de club que ha perdut el sentit del respecte, de l’educació i de les formes ja fa molt de temps.
Un dia després d’aquest lamentable exemple d’antiesportivitat i misèria moral, la vicepresidenta de la directiva, Elena Fort, va reaccionar a l’eliminació del Real Madrid de la Copa, a San Mamés, amb un tuit desbocat en el qual exclamava mitjançant una repetició compulsiva de “hahahahahahahahaha…” el riure i la burla que li havia provocat el gol gairebé al final del partit de l’Athletic que havia eliminat l’equip blanc.
A l’inrevés i amb raó, si un directiu del Real Madrid hagués reaccionat igual quan el Barça va caure a San Mamés a la Copa, des del Camp Nou s’hauria denunciat la mala educació i baixa qualificació moral del personatge. Elena Fort, davant les primeres reaccions dels seus mateixos seguidors, va córrer a esborrar un tuit que, no obstant això, va ser caçat i conservat per a la seva pròpia vergonya i la del club.
L’estultícia i el denigrant comportament de la vicepresidenta del Barça havien d’haver provocat, si més no, un acte de contrició o de disculpa. No n’hi va haver. Fort només va acudir a l’aparell de comunicació del club, i va recórrer a la seva influència, perquè els mitjans amb més audiència eliminessin també la notícia, en alguns casos ja publicada.
És més greu o menys que el despropòsit de Godall? L’afirmació de Godall embruta la imatge del club en tant que en projectar la seva opinió incorporava la d’un barcelonista amb càrrec a la Fundació Barça, però segurament no pot considerar-se ofensiva. La patètica i mesquina expressió d’Elena Fort, a diferència de la dimissió d’Alfons Godall, coherent, és d’una covardia que la defineix.
Fort ja va ser retratada per un tuiter pròxim a la junta quan va voler mentir sobre les normes internes dels convidats als viatges del Barça. Emparada en aquesta posició seva de poder, va voler posar en ridícul a qui denunciava l’excés de directius i executius a l’Athletic-Barça de Copa, i va acabar sent ella el principal objecte de burla i de mofa quan des d’aquest mateix compte de twitter aquets soci va revelar, mitjançant documents interns, que la vicepresidenta havia mentit amb traïdoria, el mateix que el no menys decadent i grotesc personatge en el qual s’ha convertit Xavier Sala-i-Martín.
Ell també va carregar amb força i acidesa contra el soci que, com va quedar demostrat, havia desmuntat un dels abusos d’una junta que, malgrat la gravetat de la situació econòmica, es gasta el que faci falta en viatges a altres ciutat. Tots dos, Sala-i-Martín i Elena Fort, van tornar a amagar-se en el silenci i el mur del gran aparell mediàtic del club.
Haurien de dimitir tots dos? Mentre els duri la ganga de seguir en el Barça, com van fer entre 2002 i 2010, no els passarà aquesta idea pel cap.
La veritat és que no es pot esperar molt més nivell de membres d’una directiva amb un president que, quan no detecta una càmera en un metre a la rodona, no dubta a cridar “fill de puta!” al primer que no l’adula si es tracta d’un soci crític o a l’àrbitre de l’Athletic-Barça, on va ser ‘caçat’ per un aficionat fart de sentir-lo insultar des de la llotja tota la nit.
Els qui l’envolten, coneixen i a vegades sofreixen la incontinència i el caràcter ciclotímic de Joan Laporta, a vegades agressiu amb el mobiliari i verbalment amb les persones, no només aproven aquest comportament, sinó que, per mimetisme i per fer mèrits, van per la vida insultant amb la mateixa falta de respecte i la mateixa prepotència als propis barcelonistes. És fàcil imaginar com les gasten contra els qui no ho són.
Només per posar un exemple, qualsevol que hagi seguit Enric Masip en el seu twiter aquests últims anys sap que només sap vilipendiar, ultratjar i denigrar a qualsevol que no sigui laportista. Masip, a més, ho fa cobrant des del 17 de març passat, en nom propi o donant ‘likes’ als qui carreguen contra Josep Maria Bartomeu subscrivint hashtags del tipus’#SonLaMafia, #BartoMiente, #LaFiscaliaSeLoAfina o #aLaPutaCarcelTodos’.
Masip, que ha arribat a anar a un programa de TV3 per a denigrar a periodistes i al mateix entrenador del primer equip, acumula ell sol més ofenses, menyspreus i maledicències, de fet les multiplica per deu, que el presumpte contingut difamatori del Barçagate.
És clar que Laporta, Sala-i-Martín, Elena Fort i Masip, al costat de molts altres, juguen en el mateix equip dels Mossos d’Esquadra i de l’aparell polític del sobiranisme. Poden anar per la vida sense témer la llei i sobre tot sense educació ni formes. Els qui de debò juguen a favor del Barça, cada vegada menys, juguen en una altra Lliga.
