“Caminante, son tus huellas el camino y nada más; caminante, no hay camino, se hace camino al andar. Al andar se hace camino y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar. Caminante no hay camino sino estelas en la mar… bienvenidos al país de Machado”. Aquest és el text que Laia Marsal va escriure al post que va penjar a la seva pàgina de Twitter amb el selfie que es va fer un grup d’afganesos en un aeroport després que els hagués ajudat a viatjar a un país on se senten segurs. Tenien por de represàlies dels governants talibans i els que apliquen la seva llei al país. Són molts i moltes, sobretot moltes, i Marsal col·labora amb les associacions que s’han creat o han redirigit els seus esforços per facilitar que aquestes persones visquin lluny de les amenaces i la por escampada per l’Afganistan.
Mònica Bernabé, una periodista que va viure molts anys a Kabul i que ara dirigeix la secció d’Internacional del diari ARA, ens va donar a conèixer Laia Marsal i la seva feina fa uns dies. D’altres mitjans s’han fet ressò de la feina de Marsal i de dones com Queralt Puigoriol, Imma Orquín, Mònica Rodríguez o Mònica Moya. Viuen i treballen a Gavà, Avinyó, València o Granada. Van veure les peticions desesperades d’ajut de dones i homes afganesos que volien escapar del setge talibà. Algunes d’aquestes persones havien aconseguit arribar a països veïns –Pakistan, Iran o Iraq- i des d’allí demanaven que els ajudessin a tramitar la seva marxa cap a països on refer les seves vides en pau i amb esperança. D’altres es comunicaven amb elles directament des de l’Afganistan. A través de les xarxes socials un periodista al qual van apallissar davant la seva filla de quatre anys i a qui van amenaçar de cremar viu o una dona que tenia un saló de bellesa del qual els talibans van esborrar tots els rostres femenins les han contactat perquè els ajudin.
I ho fan. Com poden i pràcticament sense mitjans. Dediquen bona part del seu temps a parlar amb les sol·licitants de socors –cosa que ja suposa un cert consol per a elles- i a facilitar-los la sortida de l’Afganistan o la tramitació burocràtica a les ambaixades espanyoles dels països veïns dels papers necessaris per volar a Espanya, Polònia, els Estats Units o on calgui.
Es coordinen en la mesura del possible amb associacions basades als Esats Units, com To young to wed o Afghan woman on the run, i treballen a través d’ONGs com Un gest de calor, creada a Gavà el 2016 per ajudar els refugiats a l’illa grega de Lesbos.
No obliden l’Afganistan com sembla que ho ha fet la comunitat internacional d’ençà que els talibans es van fer amb el poder. Esgarrifa mirar els portals d’aquestes associacions a Internet. Feu-ho, sisplau. Si podeu aporteu diners a les seves campanyes. Per exemple, a l’Instagram d’Un gest de calor.
I, posats a recordar, tinguem present també que a l’illa de Lesbos encara hi malviuen milers de refugiats.
