Ara sembla que va de debò. Estem sortint de la pandèmia de la covid-19 i el retorn a la normalitat, després d’aquests dos anys terribles i traumàtics que ens ha tocat viure, és cada cop més pròxim. Vam dir que, un cop superéssim aquesta duríssima crisi sanitària, hauríem après la lliçó que ens ha deixat i que, quan tot passés, aconseguiríem que el món funcionés d’una manera millor per a tothom.
Però no. Els humans som, per antonomàsia, uns éssers contradictoris i mentiders, compulsius i, massa vegades, violents. Canviar la societat i consolidar una convivència basada en el respecte, el diàleg constructiu i la tolerància és encara una fita llunyana cap a la qual hem de continuar avançant sense defallir.
Tenim l’instrument per fer-ho, imperfecte, però útil: la democràcia. Malauradament, aquí i avui, la democràcia és encara una quimera. N’hem tingut alguns exemples penosos en els últims dies, que ens haurien de fer reflexionar a tots i reaccionar en conseqüència.
L’assalt a l’Ajuntament de Lorca per part d’una turba de ramaders furiosos que estaven en contra de la limitació de les macrogranges ha estat un episodi tristíssim, a imitació de l’acció dels trumpistes que van ocupar el Congrés dels Estats Units. Encara que sigui un fet menor, també és rellevant que el procés, suposadament democràtic, per a l’elecció del representant espanyol al festival d’Eurovisió fos grollerament manipulat. Resulta que la candidata guanyadora, Chanel, només va obtenir el 4% dels vots emesos pels teleespectadors.
Parlant més seriosament, la votació al Congrés dels Diputats per a la modificació de la reforma de la llei laboral ha estat una vergonya, per molts motius. No només per l’error -conscient o involuntari, això no ho sabrem mai- del diputat del PP, Alberto Casero. L’absència forçosa del diputat de Podemos per Canàries, Alberto Rodríguez –exclòs de l’hemicicle, tot i que la seva inhabilitació només va ser de 45 dies, que ja han passat-, o l’impresentable transfuguisme dels dos representants d’UPN van significar un frau gravíssim que denota el pèssim estat de la democràcia a Espanya.
A Catalunya, la inhabilitació, forçada per la Junta Electoral Central (JEC), del diputat cupaire Pau Juvillà ha obert pas a un vodevil polític de molt baixa estofa, amb la presidenta del Parlament, Laura Borràs, com a principal protagonista. Deia que no s’arrugaria i que desobeiria la surrealista instrucció de la JEC i, a l’hora de la veritat, s’ha escagarrinat. Patètic. A més, de “motu proprio”, va impulsar una insòlita aturada de l’activitat parlamentària durant dos dies, segrestant el funcionament de la nostra principal institució d’autogovern. Si tingués un bri de coherència, hauria plegat.
Però no. Aquí no dimiteix ningú. La política, en comptes de ser un compromís amb la societat, s’ha convertit en una de les feines més confortables i més ben pagades que hi ha en el mercat laboral. A fora fa molt de fred i els electes –siguin del color que siguin- s’arrapen al càrrec, com més anys millor, com si els hi anés la vida.
Fins que no assumim trets bàsics de la democràcia, com són la limitació de mandats o la dignitat de dimitir quan no fas el que has promès o t’enxampen mentint o delinquint, no podrem dir que tenim, realment, el “govern del poble”. En això, estem encara a les beceroles i haurà de ser la pressió del carrer i la mediàtica les qui forcin a fer evolucionar la nostra empobrida democràcia cap als estàndards anglosaxons i nòrdics.
Hi ha moltes situacions podrides i absolutament insostenibles. Per exemple, la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que fa més de tres anys (!) que té el mandat caducat. La manca d’entesa entre el PSOE i el PP és una gravíssima irresponsabilitat que contamina i distorsiona tot el sistema d’administració de justícia.
Contrasta l’anèmic estat de salut de la democràcia i el tòxic ambient polític que patim a Espanya i a Catalunya, amb l’alenada d’aire fresc que ens arriba de l’Atlàntic. El candidat socialista, António Costa, ha estat refrendat a Portugal amb una sòlida majoria absoluta que obre un període d’atractiva estabilitat en aquest país veí i germà durant els pròxims quatre anys, condició indispensable per a consolidar una etapa de prosperitat.
Portugal sempre ha estat considerat el “parent pobre” de la península Ibèrica i així ho certifica la tràgica diàspora que, per motius econòmics, ha patit en les últimes dècades. Al país hi viuen 10,2 milions d’habitants, però n’hi ha 2,6 milions més que viuen i treballen a l’estranger. En dades comparatives, el PIB per càpita encara és inferior en un 20% al d’Espanya.
Però Portugal sempre ens dona lliçons. Per exemple, amb la proclamació i defensa de la fórmula republicana de l’Estat, conquerida amb la revolució de l’any 1910. O amb la liquidació, l’any 1974, de la dictadura salazarista, gràcies al cop d’Estat dels militars, secundat de manera entusiasta per la població.
D’uns anys ençà, Portugal ha esdevingut un país de moda. I, després de la victòria d’António Costa, encara ho serà més. El líder socialista ha introduït moltes i significatives millores socials que afavoreixen la vida dels treballadors, de les famílies, dels pensionistes…
A Espanya, i també a Catalunya, ens convé estrènyer decididament les relacions amb els portuguesos. No només per raons empresarials o culturals: sobretot, per la intel·ligència política col·lectiva que demostren tenir i per la maduresa de les seves institucions i de la seva democràcia. Necessitem “portuguitzar-nos”.
