Se’ns diu sovint que qui no analitza la seva història està condemnat a repetir-la. El 18 de desembre del 2021 es van manifestar a Barcelona els defensors de la immersió lingüística en català, que és una altra pota més de la defensa de les essències catalanistes que, com una croada, està tirant endavant el sector etnicista de la societat catalana sota la batuta de l’església que mira a Montserrat abans que a Déu.
Per entendre i fer-se entendre no hi ha res millor que l’experiència pròpia, i la meva és afortunada. Ser de Manresa (cor de Catalunya) i néixer el 1966 és, per tractar aquest tema, un privilegi. El 1970 (l’escolarització començava als 4 anys) estàvem encara en dictadura franquista. Cap al 1977/1978 vam començar, almenys a la meva escola, a tenir l’assignatura de llengua catalana. Ja a l’institut cada professor triava la llengua de l’ensenyament. No recordo si era el curs 1980- 1981 o el següent que, de deu assignatures comptant gimnàstica, cinc eren en català i cinc en castellà.
La immersió lingüística va arrencar formalment el 1983. Bàsicament era i és que totes les classes es donin en llengua catalana. Dit d’una altra manera, els catalanoparlants tenen la mateixa immersió que els madrilenys castellanoparlants, perquè qui rep les classes en la seva llengua, evidentment, no s’està immergint.
El 1970, a la dictadura franquista, totes les classes eren en llengua castellana/llengua espanyola. A classe érem més de quaranta i, més o menys, la meitat érem catalanoparlants i l’altra meitat castellanoparlants. Jo no em vaig haver d’immergir en una altra llengua, les classes eren en la meva llengua, però la meitat dels meus companys sí que s’havien d’immergir. La tan democràtica immersió lingüística és una còpia conceptual del monolingüisme franquista.
Un model d’èxit? Diuen els defensors de l’exclusivitat del català com a llengua vehicular a l’educació que la immersió és un model d’èxit. En què consisteix aquest èxit? Sembla que consisteix que els xavals juguen junts al pati, que no es divideixen per llengües maternes. Vaja, el mateix èxit que l’escola franquista dels anys setanta. El que és per a ascensor social, no servia aquella i no serveix de res l’actual. El fracàs escolar català és igual al de la mitjana espanyola i està per sobre del 10% que la UE fixa com a màxim a no superar. Ningú en el seu ús de la raó, amb aquestes dades lamentables, parlaria d’èxit.
La immersió no es toca, diuen, com si fos una veritat revelada. S’omplen la boca dient que la Constitució és vella i està obsoleta, però per a alguna cosa com la immersió, que només és cinc anys posterior, es neguen que hi hagi una avaluació dels seus èxits i de les seves conseqüències; només saben repetir com lloros que és un èxit que no requereix ni anàlisi ni demostració. Tan amics que són dels referèndums i per a aquest tema neguen fins i tot el debat. Ni un pas enrere és el seu eslògan favorit. La democràcia és reflexió constant i desplaçaments en una direcció o en una altra. Ni un pas enrere és, per essència, un eslògan antidemocràtic i negador del diàleg.
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha dictaminat que cada llengua oficial ha de ser present a l’educació en, almenys, un 25%. La matemàtica és senzilla: 25% de matèries en castellà implica un 75% en català (descomptant el que s’imparteixi en anglès). Dir que reclamar el 25% en castellà és atacar la llengua catalana és fals, estúpid i malintencionat.
Les declaracions d’Ada Colau o la presència d’UGT i la CONC (a Espanya, CCOO) a la manifestació del 18 de desembre no són justificables des de postulats d’esquerra. Donant suport sense fissures a aquest catalanisme ranci estan contribuint a consolidar la fractura social ja existent a Catalunya. La seva posició no ajuda gens a l’esbombada cohesió social, encara que sí que els ajuda a continuar rebent quantioses subvencions. A Catalunya sí que hi ha recursos, el que no hi ha és decència en la seva distribució.
Desitjo que a la família de Canet en segueixin moltes més. El TSJC estableix educació bilingüe i nega l’escolarització en dues línies lingüístiques. Lamento no haver donat més suport a les famílies de Balaguer i Mataró el 2015, i a altres de les quals desconec les passes i el risc que els van comportar. El meu aplaudiment a totes elles.
