Nunca pasa nada és una grandíssima pel·lícula de Juan Antonio Bardem on mostra com pot ser d’asfixiant una societat provinciana i com el cinisme i la doble moral permeten que s’oblidi aviat la sordidesa de la realitat. Es va rodar el 1963, però és plenament aplicable a la Catalunya actual, amb el petit detall que el que passa aquí no pertany al món de la ficció.
Cinisme flagrant és el de l’expresident de la Generalitat Artur Mas, avui reconvertit en youtuber, que no té cap mania a aparèixer en un programa de televisió reconeixent que va mentir als catalans amb el seu pla per aconseguir la independència en només 18 mesos, que va ser un error, una farsa, de la qual alguns, com ara ell mateix, eren conscients. Això sí, no se sent en absolut responsable del seu engany i promociona el seu canal de YouTube afirmant que la seva finalitat és “contribuir a revertir el descrèdit que pateix la política”.
Probablement Mas no és conscient de la profunda impudícia de les seves paraules en boca de qui no va dubtar a impulsar la divisió que viu actualment la societat catalana a partir d’una mentida. És clar que ho va fer sense voler, que no va faltar a la veritat de forma voluntària, sinó que, pressionat per la CUP, va intentar imitar –malament, vistos els resultats–, el que els nacionalistes escocesos havien fet al Regne Unit.
Ningú s’exclama gaire del que diu. No hi ha cap conseqüència. No es produeix el més mínim escàndol. No passa res.
La consellera d’Acció Exterior i Transparència de la Generalitat, Victòria Alsina, apareix a la televisió pública catalana assegurant que ha mantingut un contacte amb l’equip del president del Parlament Europeu, David Sassoli. Al cap de poques hores el portaveu de Sassoli, Roberto Cuillo, demostra que és cert allò que el món ens mira, i difon un contundent comunicat de premsa on desmenteix la consellera i assegura que “mai no hi ha hagut cap reunió ni cap mena de contacte”. Alsina segueix al seu càrrec. Per conservar-lo en va tenir prou de dir que en realitat només va enviar una carta a algú de l’entorn del president del Parlament Europeu.
No passa res. Mentir i fer el ridícul, a Catalunya, surt gratis.
La inversió més important en infraestructures a Catalunya en unes quantes dècades, l’ampliació de l’aeroport d’El Prat de Llobregat, fracassa perquè un dels partits que conformen l’actual govern de la Generalitat anuncia la seva presència en una manifestació contra el projecte que el mateix Govern català ha negociat amb el de Madrid. Per intentar salvar el pla, i segurament la cara, el vicepresident Jordi Puigneró fa una proposta alternativa de la qual gairebé ningú en sap res. Al cap de poca, el president Pere Aragonès el desautoritza sense que es generi cap crisi al Govern. Tot segueix igual. Puigneró manté el càrrec i Junts no protesta gaire per la sonada plantofada a la cara a tot un vicepresident.
A Catalunya mai no passa res.
Enmig de l’escàndol per la suposada connexió russa de l’entorn de Carles Puigdemont es revela que la minuta de Paul Bekaert, l’advocat belga de l’expresident fugit, es va pagar a través del compte corrent de l’etarra Maria Natividad Jáuregui, acusada de l’assassinat del tinent coronel Ramón Romero Rotaeche. Aquest detall queda amagat per la descoberta d’una factura de 900 euros emesa pel bordell Club Gemma de Berlín durant una trobada que l’expresident Quim Torra, al capdavant d’una delegació de 28 diputats de Junts per Catalunya, va mantenir amb Puigdemont a la capital alemanya. La despesa es desmenteix, però ningú es molesta en explicar com és que apareix aquest desemborsament. És de suposar que no tots els diputats de JxCat van anar al prostíbul. 900 euros no donen per a tanta alegria. Així que millor no preguntar gaire. No insistir. Millor que no passi res, ni per la forma com va rebre els seus honoraris Bekaert ni per les necessitats de companyia d’algun dels assistents a la trobada entre Puigdemont i els parlamentaris juntaires a Berlín.
Mai no passa res a Catalunya.
Segurament perquè el mur de silenci que va fer possible el procés encara es viu, tant com la xarxa d’interessos que el van afavorir i que han fet de Catalunya una societat asfixiant i cada dia una mica més provinciana. Gairebé tan asfixiant i provinciana com la que dibuixa Juan Antonio Bardem a la seva pel·lícula.
