«El més important del moment és la desinflamació»

Entrevista a Lluís Bosch

Lluís Bosch

Docent. Articulista, ha publicat contes i relats juvenils. Entre ells, a la col·lecció “Crims.cat”, els títols de novel·la negra Aire brut i Besòs Mar.

Entre els equívocs del procés, crida especialment l’atenció el que el retrata com una cosa juvenil, moderna, guai…, quan, objectivament, sembla més aviat vetust, antiquat… Depèn també del vidre amb què es mira?

En algun moment, sí que van aconseguir connectar amb la gent jove, però no ha durat gaire temps. En el meu Institut de FP, secundària no obligatòria, tinc alumnes de 17-18 fins a 20 anys i escaig. Hi va haver un moment en què vaig témer que sí que estaven connectant amb ells, però va ser una cosa passatgera. Deuen haver vist que no passa res, al final. Amb el malestar és fàcil aconseguir que la gent jove s’hi sumi. No troben feina, viuen situacions precàries, en molts sentits. L’institut on estic, amb gairebé 60 anys, té una gran quantitat de problemes. Veuen que el món no és atractiu, que no els està responent i, de sobte, arriba algú proposant una revolució. El 2017, 2018, 2019 tenia alumnes que em deien: “Profe, demà no vinc, perquè vaig a cremar contenidors”. Alumnes a qui no havia sentit parlar mai del tema català, sinó que a més són castellanoparlants i que diuen estar farts que els parlin en català, i que el català sigui obligatori. Jo evito entrar amb ells en el tema, perquè no em sembla bé. Però és indubtable que el descontentament, el malestar, es canalitza així, com podria haver-ho fet d’una altra manera. El que passa és que ningú ha estat capaç d’instrumentalitzar-ho, això.

Una cosa semblant, és clar, al que ha passat a França amb els “armilles grogues”, i fins i tot amb la kale borroka a Euskadi…

Seria interessant saber fins a quin punt hi havia una ideologia al darrere de les protestes dels “armilles grogues” o, senzillament, el moviment era sobretot expressió d’un malestar generalitzat, per causes molt diverses. El procés sempre ha aparegut com alguna cosa decadent, i el que sorprèn és que hagi tingut moments d’auge, que jo mateix vaig arribar a viure’ls malament. No soc gens ansiós, però el 2017 sí que vaig tenir ansietat. Em canvien la nacionalitat per decret i a veure què passa ara… El famós 1-O vaig pensar “no vull estar aquí, no vull veure res”, i ens en vam anar a Cotlliure a visitar la tomba de Machado i passejar per allà.

El vot al PNB s’interpreta tot ell com a nacionalista, però hi ha sociòlegs que adverteixen que una part d’aquest vot és a la bona gestió, amb la qual s’ha abanderat el partit. Justament el contrari del que ha passat a Catalunya?

No soc partidari de dir a la gent el que cal pensar. Pel que fa als meus alumnes, que pensin per si mateixos. I així, a més, em diuen el que els passa pel cap, sense que es vegin obligats a quedar ben amb mi. Aquí toquem el famós tema de l’adoctrinament. Si és així, en la docència a Catalunya demostra-m’ho amb evidències. Segurament no ens trobarem amb gairebé res, més enllà de la repetició constant de la “nació catalana” i poc més. L’altre dia vaig veure un exercici que va posar un professor sobre l’Estat del benestar, en el qual proposava comparar-lo en cinc països: Catalunya, Euskadi, Dinamarca, Japó i França… Això ho veig com una cosa de sempre, aquí… Dubto que els alumnes s’hagin adonat del que els han deixat caure, però… És evident que entre els joves la qüestió de la nacionalitat catalana importa un rave. Molts ni tan sols voten. És possible que alguns votessin la CUP, i això podria explicar les seves accelerades. Però també és veritat que també podrien votar Vox tranquil·lament. El fenomen Ayuso a Madrid també sembla haver connectat amb els joves, perquè usa la paraula “llibertat”. Exactament igual que aquí. El percentatge d’alumnes polititzats és molt petit.

En qualsevol cas, la contradicció entre relat nacionalista i les realitats que hi ha sobre el terreny s’haurà de resoldre més aviat que tard…

El més important del moment és la desinflamació. Ho estem veient pertot arreu, perquè l’independentisme ja no és un front com ho ha estat, perquè al carrer es nota que la cosa està en hores baixes. Però tampoc ens en podem refiar molt, d’això, perquè poden passar moltíssimes coses. La política està molt pujada de to a Espanya. Imagina’t que en unes pròximes eleccions tenen majoria el PP i Vox. Això torna a arrencar. En realitat, els seus somnis van per aquí. Tornar a la càrrega, presentant aquesta cara progressista. Una cosa sorprenent en un nacionalisme que està reivindicant coses medievals, i es presenta com una cosa progressista. Això em posa de molt mal humor. Qualsevol nacionalisme, per si mateix, ja és conservador, però aquest ho és molt.

En conjuntures de frustració, com la que pot estar vivint Catalunya, els naturals buits polítics poden ser omplerts amb qualsevol cosa, encara que també és veritat que treure’s conills del barret no és una cosa infinita…

Sí, i sorprèn també que tot vagi tan ràpid. Fins fa molt poc semblava que la cosa anava molt per llarg, i ara estem veient que té un límit. No és fàcil estar inventant-se permanentment històries que, a més, es contradiuen tant amb la realitat. Vas prometent…, però arriba un moment en què la realitat s’imposa. Acabar demanant llibertat o amnistia és tornar a repetir el que es deia el 78.

Lemes que responien a altres coses, trets de context i instrumentalitzats en interès propi… Per què amnistia? Per certificar que no hi va haver delictes? Per salvar Puigdemont?

Això de Puigdemont és tot un tema. És un home que va perdre el contacte amb la realitat i que té una influència inexplicable, també. Intel·lectualment és molt pobre, parla amb eslògans… I és un senyor molt de dretes. És un personatge que fins i tot el veig literari, perquè viu en un món paral·lel de repúbliques, que li donen algun premi, com el Francesc Macià, que vol comprar-se una casa a Prats de Molló… Entre gent de la meva generació, el procés ha tingut un efecte contrari. Hi havia molta gent tèbia: “No passa res”, “és normal que els catalans demanin autogovern…” i el procés els ha acabat obrint els ulls. Fa uns dies vam anar a veure una exposició i algú em va dir: “T’has adonat que aquí diu Museu Nacional d’Art de Catalunya? Imagina’t que vas a Burgos i veus Museo Español de Arte de España?”. En això portàvem anys i anys, i no ho vèiem. I això està canviant fins al punt que comença a haver-hi penedits. Algun, que va arribar a acusar-me de ser anticatalà, em reconeix ara que tenia part de raó. I en això també hi ha influït les baralles que tenen ara Esquerra Republicana i els de Puigdemont.

El catalanisme, que havia sigut divers, d’alguna manera està instrumentalitzat sobretot pel pujolisme, en l’origen d’aquest frame, que ha normalitzat coses que no eren tals? Durant molts anys hi ha hagut una pluja fina de termes, conceptes, llenguatge…, amb el “nacional” al davant, que s’ha ficat al cap de la gent. Aquí tenim TV3… I això, és clar, és indivisible d’un marcat complex de superioritat, d’un supremacisme… Quan jo era molt jove, funcionava tot allò que “Catalunya és més europea que Espanya”, que venia a dir que els carrers estaven més nets… Després, va resultar que Valladolid està molt més neta que Barcelona. Alguna cosa fallava… En el moment en què el projecte independentista fa aigües i és evident, perquè estan dividits i comencen a dir “amnistia” en comptes d’“independència”, i coses d’aquestes, mires al teu voltant i t’adones que Catalunya està feta una merda. El que ha passat ara amb la matrícula de la FP. Faig de cap d’estudis a l’institut, i porto dies rebent correus dels capitostos preguntant-me quants alumnes més puc posar a cada aula. Aquest desastre està passant aquí. Com és que no han previst que es voldrien matricular 20.000 nois més a la FP? Porten anys demanant-nos indicadors i no havien planificat res. Això és la Catalunya moderna, europea? I, amb tot, no falten els que segueixen creient-se els reis del mambo… Si. Per exemple, jo crec molt maligne el discurs de la CUP. Dels pocs que conec, són gent que viu molt bé. Van fer moltíssim mal, contribuint al desconcert de l’esquerra, amb la paradoxa que no hi ha hagut ningú d’ells a la presó. Va ser gràcies als seus vots, cal recordar-ho, que Puigdemot va ser elegit president de la Generalitat.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides