Va ser una estudiant empedreïda (Història, Tecnologia i Psicologia), sempre intentant trobar respostes a les preguntes que es feia. Ha treballat durant dues dècades en el camp de la informàtica. Va militar a Podem i forma part del Consell Nacional de Catalunya en Comú. Es reclama federalista.
Per què seguim plantejant la “qüestió catalana” com una cosa entre Catalunya i Espanya, quan és obvi que, originàriament i primordialment, es tracta d’un conflicte entre catalans?
Se segueix plantejant així perquè a l’independentisme li interessa. Ells, que són una part, es constitueixen en el tot per enfrontar-se a Espanya i viure d’aquest conflicte. I l’esquerra alternativa, en lloc de denunciar i combatre això, d’alguna manera i incomprensiblement, se suma a aquest marc.
Cosa que, a la llum de la història, no és privativa de Catalunya, sinó pròpia dels nacionalismes, que amb l’eslògan “un sol poble”, neguen la diversitat, s’imposen al conjunt social i construeixen un enemic extern…
Això es fa deliberadament, perquè no és només que es negui el conflicte, sinó que en negar l’altra part ja no hi ha conflicte. És a dir, es nega la mateixa existència dels altres, que, en el cas de Catalunya, és, a més, clarament majoritària. I això no és només cosa del nacionalisme, sinó que s’estén a persones i col·lectius que li són aliens que comparteixen l’opinió, reforçada pels mitjans de comunicació dominants, que el problema és entre Espanya i Catalunya. Una cosa que, de manera generalitzada, passa a Espanya mateix, i fins i tot a fora. Ningú es para a pensar en el conflicte civil entre catalans. S’apel·la constantment i de manera victimista al reconeixement de la comunitat que s’expressa en català, obviant l’existència dels altres.
En conseqüència, s’està debatent sobre bases falses, entorn d’una irrealitat…
S’està negant la realitat, sistemàticament. Recorrent a la història (tergiversada), inventant-se greuges, refugiant-se en la identitat…, acaba construint-se un supremacisme, no exempt de xenofòbia, no només respecte a Espanya i els espanyols, sinó respecte als mateixos ciutadans de Catalunya. I això ha emergit ara, amb el procés, però que sospito ve des de lluny. No es vol entendre que tan català és comunicar-se en llengua catalana com en castellà. Aquí s’està negant l’existència de la meitat de la població de Catalunya, la seva raó de ser, en el millor dels casos. Perquè la cosa, més grollera i insultant, va de “ñordos i fatxes”, que encara és pitjor. Els partits que podien sortir en defensa d’aquesta part ignorada no ho fan, en alguns casos, amb prou fermesa. Contaminats per la ideologia i la comunicació dominant, se sumen a l’hegemonia nacionalista. Hegemonia que, com tots sabem, es construeix a força de poder, de tot un aparell mediàtic que apel·la als sentiments. Cosa que no sempre s’escriu en positiu, perquè hi ha sentiments que són menyspreables, com el supremacisme, que abans era cosa de quatre descerebrats i ara està a les institucions.
Quan es diu “Catalunya és una nació”, cal preguntar-se (més enllà de la irrellevància de l’assumpte) sobre la base de què? En què alguna vegada va poder-ho ser? Pel català?
Si es fa valer la llengua, resulta que Catalunya és només una part. Però hi ha folklòrics que, recorrent a afinitats abstractes, conclouen que només comparteixen aquestes afinitats els que parlen català. Un miratge que entra en franca contradicció amb fets com que entre els vint cognoms més freqüents a Catalunya, no n’hi ha niu un de català. Què s’està reivindicant? El que sí que és clara és la correlació entre el nivell de renda i l’adscripció a l’independentisme, com també entre la llengua materna i el nacionalisme.
Amb la particularitat que, a més, hi ha molts catalans que es comuniquen en català i no són nacionalistes. Cosa que, és clar, també compta amb el seu corresponent epítet insultant i despectiu: “botifler”, encunyat ni més ni menys que a la Guerra de Successió.
Avui, més que mai, tots som una barreja. El tribalisme, que està absolutament mancat de fonament, el que defensa són privilegis, generalment per part de gent que té nivells de renda més alts i no admet que puguin ser compartits. Quan parlem de balances fiscals, de dèficit fiscal de Catalunya amb la resta d’Espanya, sempre es posen al davant els territoris. En ple segle XXI resultaran més importants els territoris que les persones? A Catalunya, la majoria de la població té ingressos més alts que a la resta d’Espanya. Em sembla lògic que hi hagi dèficit. Segons qualsevol principi de justícia fiscal, han de pagar més els que més tenen.
També crida l’atenció el sentit de la propietat de què fan gala els nacionalistes. El “meu” país, la “meva” llengua, la “meva” pàtria, el “meu” poble…
Això posa de manifest que la febre també pot ser col·lectiva, i contagiosa. Quan surten milers als carrers, no són tots privilegiats, ni tots tracten de treure’n profit. Qui ho fa és l’elit corrupta, tan corrupta com la que més. Es parla molt de populisme, però no hi ha res més populista que el que ha fet el processisme.
També es podria parlar llargament de l’absència de l’anàlisi de classe en el procés, per part de l’esquerra alternativa.
Salta a la vista que, majoritàriament, l’independentisme en més aviat cosa de classes mitjanes. A Catalunya, les classes baixes són castellanoparlants. És clar que es deixa el conflicte de classe, perquè hi ha una identificació de l’esquerra alternativa amb el nacionalisme. Aquesta és la tragèdia. Els que la veiem, tenim una responsabilitat, perquè hem deixat òrfena de representació política la meitat de Catalunya.
Aquesta complaença, i fins i tot glorificació, del passat, que es fa del PSUC, no impedeix una autocrítica necessària sobre la relació de l’esquerra amb el nacionalisme a Catalunya?
Sí, i costa reconèixer que gent d’aquests partits formaven part de les elits. No era casual que Maragall, Pujol i molts altres anessin als mateixos col·legis. Evidentment, eren elit, que queda molt ben reflectida en els cognoms que han hegemonitzat el poder a la Generalitat i a altres institucions al llarg de dècades, La famosa frase adjudicada a Pujol de “català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya” tenia un afegitó que deia “i que vol ser-ho”. Una cosa que venia a dir “si no t’oposes als que s’adjudiquen la propietat de pertinença”. Perdonant la vida. La llei del 1983, que deia que ningú pot ser discriminat per raons de llengua a Catalunya, ha derivat en això de ñordos per parlar en castellà.
A més a més, el mestissatge, que, com en qualsevol comunitat moderna, és el que més defineix Catalunya, experimenta cada dia més voltes de rosca amb l’arribada dels nous emigrants…
La tribalització que promou el nacionalisme català és completament anacrònica. Només respon a uns privilegis de molt pocs, encara que hi hagi gent que s’ha deixat fanatitzar. Seguir tancant CAPs per pagar les despeses del procés té tela. Això és una cosa que hauria de fer obrir els ulls als que, sense consciència crítica, segueixen donant suport al procés. I si alguna cosa hauria de distingir l’esquerra en aquest camí, és la visió autocrítica. Un impuls capaç de capgirar la societat catalana, que destruís el vell constructe de mites, tergiversacions, supòsits, etc., que s’ha instal·lat a Catalunya. Cosa que passa, ineludiblement, per un canvi de visió total, per un reconeixement, de la seva part invisibilitzada. Per la innovació radical de les coses, dels drets de ciutadania… No s’entén que les planes majors de l’esquerra catalana no hagin sortit en tromba a defensar la gent que està sent insultada per utilitzar el castellà.
Estan de moda els pegats ideològics, referint-se per exemple al confederalisme, par eludir un debat clar sobre el desenvolupament del federalisme a Espanya?
Això em revolta. Parlar de confederació és una forma d’enganyar el personal, i la gent que no entén gaire d’aquest argot ho accepta, i així van les coses. Per confederar-se, primer cal ser independent. Cosa en la qual coincideixen amb els qui directament es reclamen independentistes. O sigui, del que es tracta és de seguir coent-se en la mateixa salsa. D’adherir-se a l’esperit de campanar dominant, fent de cada minúcia casolana un castell. Ignorant realitats tan determinants com, per exemple, la nostra pertinença a Europa, que, objectivament, constitueix el nostre horitzó vital. La pandèmia de la covid ha contribuït a impulsar el federalisme a Espanya i a Europa, i l’esquerra segueix autista, i fins i tot abduïda. Discutir si Catalunya és o no una nació, amb el que ens cau al damunt (pandèmia, canvi climàtic, ascens del feixisme, etc.), resulta, purament i simplement, una frivolitat de via estreta.
