El fracàs de l’Afganistan

El que havia de ser la retirada militar ordenada d’aquest país s’ha acabat convertint en una derrota militar, política i humanitària inqualificable. Als ulls del món, els Estats Units i els seus aliats europeus han escenificat una fugida maldestra i patètica davant el triomf d’unes tropes que representen la versió més pedestre i medieval del fanatisme religiós.

El simulacre de règim polític i d’administració que s’havia erigit a l’Afganistan durant l’ocupació s’ha desfet abans que els ocupants acabessin de desallotjar el país, i la fugida del seu president amb uns furgons plens de bitllets és la demostració de la solidesa i dels valors morals del que s’havia construït. Un fracàs més a comptar entre les intervencions militars salvadores que els Estats Units i Europa han practicat pel món. Joe Biden culmina així la seva erràtica política exterior, afirmant que els EUA no tenen per què combatre en una guerra que els afganesos no pensen lliurar. Excuses de mal pagador. Les imatges brutals i caòtiques de l’aeroport de Kabul el perseguiran sempre més. L’americà mitjà no vol intervencions exteriors que li reporten soldats morts, però, sobretot, el seu orgull no pot tolerar imatges d’humiliació patriòtica.

Tot ha estat un càlcul polític on el futur de la població afganesa compta poc. I, a sobre, ha sortit molt malament. I és que el tema dels talibans no es pot reduir a un problema dels afganesos. El seu origen va ser fomentat i induït pels EUA i els aliats europeus en temps de la Guerra Freda per inestabilitzar i combatre el règim comunista instal·lat el 1978 i que era sostingut per l’URSS. Les partides guerrilleres de mujahidins, que després es convertirien en talibans –literalment, estudiants de teologia– van ser abundosament finançades i armades pels EUA i els països àrabs en sintonia. Ossama bin Laden s’hi va formar i foguejar fins a fer-ne la seva base d’operacions contra Occident.

Susana Alonso

Per a la Unió Soviètica, va ser el seu Vietnam. Desgastada militarment en una guerra que no podia guanyar, va abandonar el país el 1989. La guerra civil es va allargar fins al 1996 quan els talibans, fent gala d’una ferocitat inusitada, es van imposar i van crear un emirat islàmic regit pel fonamentalisme religiós més estricte, basat en la xaria; van ofegar tota llibertat i vestigi de societat civil i van fer recaure la pitjor opressió imaginable sobre les dones. Una demostració de com el recurs ocasional i interessat al factor religiós, amb l’excusa de dominar el tauler de la Guerra Freda, havia generat un monstre incontrolable que, a més, es giraria contra el món occidental donant refugi al terrorisme islamista, que va tenir la pitjor expressió en l’atemptat del setembre del 2001 al World Trade Center de Nova York.

La guerra contra el terrorisme i la pretensió per acabar amb les bases d’Al-Qaeda han portat a una intervenció militar americana que ha durat vint anys, durant els quals les nombroses accions de guerra no han aconseguit acabar amb un islamisme radical molt organitzat i ben finançat des del món àrab i que compta, coses de la geopolítica, amb una certa simpatia per part de Rússia i de la Xina.

Durant aquests anys es va crear un aparent sistema democràtic, el país es va liberalitzar en els seus costums i es va promoure la creació d’un exèrcit prou inoperant perquè col·lapsés abans que les tropes i el personal estranger fossin fora. Un país complex, d’ètnies diverses, on els paixtuns són dominants, amb poderoses estructures tribals també de tadjiks, hazares o uzbeks. Una orografia extraordinàriament difícil el fa incontrolable i abona la pràctica de la guerrilla, tal com ja havia comprovat l’Imperi britànic a la primera meitat del segle XIX, resignant-se que fos un Estat tap que li permetés mantenir protegida la joia de la corona que era l’Índia.

Ara, després d’haver-los usat i condicionat, i que hagi emergit una societat laica, se’ls abandona en mans d’un exèrcit de mercenaris units sota la bandera del fanatisme religiós. Liquidació de les llibertats, opressió asfixiant i desaparició de qualsevol vestigi d’Estat mínimament organitzat.

Un cop més, les principals víctimes seran les dones, obligades ja d’entrada a desaparèixer de l’espai públic i a renunciar a qualsevol mena de visibilitat. Pels pragmàtics que dominen la política internacional, només uns efectes col·laterals amb què conviure.

Immensa frustració davant d’un cinisme i una indignitat que són per plorar.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides